marginàlies

Segons la Bíblia catalana, traducció interconfessional, el Llibre dels Salms 22: 20-22 diu:  “Però tu, Senyor, no t’allunyis; força meva, vine de pressa a ajudar-me. Allibera la meva vida de l’espasa, que no mori entre les grapes del gos; salva’m de la gola del lleó, guarda’m de les banyes del brau”. Fixant-se en “que no mori entre les grapes del gos”, l’escriptor Thomas Savage va escriure la novel·la “The Power of de Dog”, que posteriorment traslladà al cinema Jane Campion amb el mateix.

Havent dinat m’he animat a veure aquesta pel·lícula tot pensant que trobaria molt per cercar i remenar i val a dir que quan ja feia una hora que la mirava, notava que tant els àmbits i ambients com els personatges, lluny d’encaterinar-me, m’allunyaven de la història que els feia molta mandra contar-me. No hi veia res per entretenir-me ni m’arribava res que em punyís la cerquera. Tant és així que només m’interessà el fumar baixenc de la governadora, una única escena que cap falta no hi feia. El moix i tot, que tenia a la falda, en notar que m’incomodava el que veia, ha fugit sigil·losament dels meus amanyacs cada cop més crispats.

Hauria d’haver deixat la pel·lícula en aquest punt però no m’agrada deixar les coses a mitges i he seguit avorrint-me i maleint, més que la lentitud, la pesantor i la mala gana de tot plegat. Només en Peter, el fill de la Rose, interpretat per Kodi Smit-McPhee, en algun instant molt breu m’ha enviat un buf d’aire tebi.

Dues hores de metratge tudades, ras i curt. Dues hores de no dir res; dues hores de deixar-te avorrir irresponsablement pel gos despoderat de Jane Campion.