El meu preceptor major, de la guerra, de la d’Ucraïna concretament, es queda amb la destrucció, el terror, la fugida apressada de milions de persones i de la mort que comporta. I l’aclapara, i l’indigna. No entén per què destrueixen les cases de la gent, ni els hospitals, si costarà una animalada tornar-los a fer.
La vida no té espera, pensa el pare tot mirant com son fill puja apressat al tobogan com si ascendís al cim més alt de la terra. Mira amunt, la criatura, no mira on posa els peus, no tem les passes en fals ni el cansament de l’ascensió. L’empeny tan sols el goig que sentirà
Quan ni somniàvem amb les meravelles informatives que ara proporciona internet, eren molt valorades i enaltides aquelles persones amb coneixements enciclopèdics que sabien molt de moltes coses i tenien la resposta adequada a la pregunta més entremaliada. Amb els nous ginys informàtics –que molts dels nostres padrins considerarien que són obra del diable- aquelles eminències
Quiet i callat sent el piano que vol dansar com si fos un cos d’aire, un vol desafiant de mots. Cauen els florets i les dianes per escarpir molt més el silenci, el paper assecant que neutralitza l’efecte del concert de mans fentes. El desig de pluja es fa real i el barret celebra la
Clamar per la pau no porta enlloc. Cap clam pacífic amb voluntat pacificadora no ha aturat mai cap guerra. De la malvestat, dels horrors i del dolor més indescriptible de les darreres conflagracions no n’hem tret cap lliçó correctora ni hem fet cap cas a les reflexions que n’han extret els més brillants pensadors de
Avui, entre d’altres sants, és el dia de sant Pere Hispà, Ispano en italià, i això vol dir que ens podem trobar amb algú que es faci dir Hispà amb tota raó i orgull; amb orgull hispànic, vull dir, tret que torna a pujar com l’escuma des que els feixistes formen part del governs de
El montgolfier projecta l’ombra del seu cos mastodòntic sobre l’arenal i el menut que hi juga amb l’abric ben cordat, a dues passes de sa mare, observa com s’allunya amb lentitud, interrompent la claror discreta del migdia, amb la resolució dels contes que comença a estimar. Admirat, crida sa mare sense mirar-la per no perdre’s
Núvols aterrits pels solcs de la indiferència com les veus dels morts que mai no callen i que negligim per no ser objectes catalogables. El silenci es fa tendresa contra el corrent que arrasa els sementers i anega els crits de qui es revolta. El plaer malforjat obligat a entrar en guerra, la lascívia condemnada
Les dones amb qui he crescut i em relacion amb més intensitat m’han fet sempre molta llum i m’han infós un coratge extraordinari. Han patit de valent les vel·leïtats i els excessos del patriarcat i s’hi han rebel·lat com han pogut amb totes les seves forces. Jo no les he seguit com calia, en aquesta
No es pot dir brutor del que cobreix els nadons en acabar de néixer ni que l’olor que fa sigui desagradable, deia a qui el mirava com es preparava per pintar encara no sabia què. A l’estudi tot era llum i ell només hi veia els punts de pols que no es volien posar enlloc,
La contaminació lumínica, els pesticides, la desforestació i el tractament criminal de l’espècie humana a la natura han posat al caire de l’extinció les lluernes, éssers extraordinaris i ben reals que, almenys pels verals nostres, s’han convertit en fantàstics, d’altre món; fruit de la imaginació fràgil i estabornida dels més vells de la nissaga. Les
Més de quatre-cents anys al voltant d’una taula, quatre anys el menut, vuitanta-nou la venerable. Només hi falta la mar per fruir de l’albaïna que més s’anhela. S’imposen els ulls més tendres i la dispersió entendridora de la més gran. Només hi manca una ària barroca per exaltar la calidesa, que es plany de la
Ara que tot és guerra, angúnia i fàstic. Ara que els miserables decreten l’horror i armen la feredat. Ara que ens rebolcam en l’oprobi i ens omplim de vergonya. Ara que el crit no eixorda, Felícia Fuster segueix dient: Que poca cosa és tot. I jo voldria ser mar, donar-te, pinyó madur, la vida, en
“El català ara té el prestigi que li toca i s’ha obert camins, es tradueix molt, però sempre està perseguit o acorralat, obligant-nos a viure en l’aguait de cada batalla, perquè saben que si ens fereixen la llengua, ens sagna l’ànima”. Aquesta anàlisi tan precisa i contundent sobre el català i el seu present arreu
Costa anar més enllà de la pensada rutinària i preceptiva. És guerra: esguerra. Costa fer-te endins per comprendre que la cerca d’un lloc proper a la quietud inalterable no és baldera per molt que ningú no guardi memòria del camí que hi mena. La mort regna a Ucraïna encara que des d’aquí no se senti