marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

6 de març de 2022
0 comentaris

LES LLUERNES I L’AIGUA CAMINERA

La contaminació lumínica, els pesticides, la desforestació i el tractament criminal de l’espècie humana a la natura han posat al caire de l’extinció les lluernes, éssers extraordinaris i ben reals que, almenys pels verals nostres, s’han convertit en fantàstics, d’altre món; fruit de la imaginació fràgil i estabornida dels més vells de la nissaga.

Les lluernes fan servir la llum que creen bé per cercar parella o bé per defensar-se. Cada emissió de llum, cada intermitència té un sentit que mai no aconseguirem entendre. La llum com a força defensiva o poder seductor.

De l’extinció de les lluernes en parlava Pier Paolo Pasolini (ahir va fer cent anys que va néixer) en un article publicat al “Corriere della Sera” dia primer de febrer de 1975, nou mesos abans, gairebé dia per dia, del seu assassinat. Parla del feixisme feixista, d’abans de l’extinció, i del feixisme del poder democristià de durant i de després de la desaparició de les lluernes.

El poder indestructible del consum ens impedeix de protegir, conservar i augmentar la població de les lluernes; de poder carregar la seva llum, d’incorporar-la al nostre sistema defensiu i de seducció. Per ventura així tornaríem a tenir un riu Vltava i un Bedrich Smetana que el cantés com es mereix l’aigua caminera.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.