marginàlies

No es pot dir brutor del que cobreix els nadons en acabar de néixer ni que l’olor que fa sigui desagradable, deia a qui el mirava com es preparava per pintar encara no sabia què. A l’estudi tot era llum i ell només hi veia els punts de pols que no es volien posar enlloc, com si de l’observació de seu bellugueig n’haguessin de néixer els primers traços del que li calia pintar . De l’interès amb què miram com treballa un que aixeca una paret, llaura el tros, modela el fang o passa el ribot n’hauríem de treure moltes més lliçons que la simple tafaneria, no ho trobes?, seguia dient a qui el mirava com si en fes un reportatge gràfic. En canvi ningú no hi troba el gust a mirar qui llegeix, ves per on. Fins i tot podria passar com una intromissió intolerable. I si ho féssim amb més intenció que curiositat seríem capaços de percebre l’efecte de la lectura en el cos del lector. Té molt de conceptiu, la lectura, no ho trobes? I d’aquesta concepció en neixen gestos ben perceptibles, mirades mai no vistes, pensades amb randa. I això és el que cal pintar, com pintar el trauma d’un nadó, el trauma que tots hem patit però que hem oblidat. El desfici que deu tenir molt a veure amb el de la mort, no ho trobes?