Quan ni somniàvem amb les meravelles informatives que ara proporciona internet, eren molt valorades i enaltides aquelles persones amb coneixements enciclopèdics que sabien molt de moltes coses i tenien la resposta adequada a la pregunta més entremaliada. Amb els nous ginys informàtics –que molts dels nostres padrins considerarien que són obra del diable- aquelles eminències a peu de carrer flocarien tant que n’acabarien addictes.
M’han revengut, aquestes velles intel·ligències prodigioses, quan he sabut –via internet, és clar- per què solíem estirar les orelles d’aquells el dia que feien els anys; una pràctica que si no s’ha perdut del tot, està ben a prop de l’extinció. Val a dir que no em fa cap gràcia haver estat tant de temps a saber una cosa habitual durant molts d’anys. Certament, m’ho hauria d’haver demanat fa una eternitat i ben segur que una d’aquelles ments brillants m’ho hauria explicat amb tota mena de detalls.
I la resposta, si no és certa, és molt ben trobada. Ens remet als romans, en concret a Plini i a la seva asseveració: Est in aure ima memoriae locus, això és, dit en extensió, que és a l’orella, en concret en el seu pavelló o pàmpol, on s’hi fa lloc la memòria. I el pes de la memòria, considerada saviesa, feia –i fa- que el pavelló o pàmpol de l’orella en els vells caigués –i caigui-, fent-lo més gran. Per això, quan estiram l’orella a qui fa anys, la feim momentàniament més grossa, amb la qual cosa desitjam al que fa l’aniversari que acumuli anys i, amb ells, saviesa.
De les altres estirades o escalfades o fregades d’orella, no en cal treure el trellat, evidentment: els seus practicants ignoraven Plini i les seves lliçons.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!