marginàlies

Clamar per la pau no porta enlloc. Cap clam pacífic amb voluntat pacificadora no ha aturat mai cap guerra. De la malvestat, dels horrors i del dolor més indescriptible de les darreres conflagracions no n’hem tret cap lliçó correctora ni hem fet cap cas a les reflexions que n’han extret els més brillants pensadors de la cosa humana. Cap d’aquestes apel·lacions a la imposició de la dignitat humana no ha aturat mai cap declaració de guerra de cap foll a qualsevol part del món. No és un poble que declara la guerra a un altre: és un home sol contra els pobles. I tanmateix, hem de seguir deixant la veu i la indignació quan i on calgui, per molt que els pacifistes i els desitjosos de pau passem per personatges naïf tirant a grotescs; flonjos de cos i cap empardalat. I és que la guerra sedueix molt més que la seva absència; com si la pau germinàs l’avorriment. Ja sabem que per a la guerra sempre hi ha diners, la seva indústria mou el món i la seva economia, tant en temps de pau com en temps de conflicte.

“El gust de la sang no sé què té, que és excitant”, diu la protagonista de “Mamut”, l’extraordinari relat d’Eva Baltasar. Deu ser això, sí. També diu “La carn morta captura el dolor. La carn morta no admet el plor”. Doncs així és: mica en mica se’ns mor la carn. I el clam.