“El català ara té el prestigi que li toca i s’ha obert camins, es tradueix molt, però sempre està perseguit o acorralat, obligant-nos a viure en l’aguait de cada batalla, perquè saben que si ens fereixen la llengua, ens sagna l’ànima”.
Aquesta anàlisi tan precisa i contundent sobre el català i el seu present arreu del territori on és la llengua pròpia és d’Antònia Vicens, 54è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Antònia Vicens, per a mi, és una referència literària i cívica permanent que mai no flaqueja, ans al contrari; una fascinació que no fa més que acréixer a mesura que aprofundeixes en la lectura de la seva obra extraordinària que mai no t’acabes: com més hi entres, més panorames hi trobes; més gorgs per apamar; més tenasses per atendre.
Antònia Vicens s’apropa a la vida a través de la literatura, de les paraules i per això, des de sempre, n’ha col·leccionat, de mots. I la paraula la mena al record i d’allí n’emergeix el crit existencial que vol compartir amb el lector.
Després d’una llarga i esplendorosa dedicació a la prosa, Antònia Vicens edita el 2009 el poemari “Lovely” que suposà una veritable sacsada en les lletres catalanes i per explicar el canvi de registre, com qui no diu res però que ho diu tot, ho va fonamentar així de clar: “Quan la vida va caure a troços, vaig creure que els podria recollir amb versos”.
Molt més que merescut, el premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!