marginàlies

El montgolfier projecta l’ombra del seu cos mastodòntic sobre l’arenal i el menut que hi juga amb l’abric ben cordat, a dues passes de sa mare, observa com s’allunya amb lentitud, interrompent la claror discreta del migdia, amb la resolució dels contes que comença a estimar. Admirat, crida sa mare sense mirar-la per no perdre’s cap detall, però sa mare cerca quelcom que no troba enllà de l’onatge silent amb qui sembla que conversi i no respon a la seva crida. Es queda amb l’ombra, la criatura, no vol veure l’artefacte desorbitat i prepotent que es creu més poderós que el trencalòs, més elegant que la milana, com si sabés que enfrontant-se a la tenebra, la llum no té assegurat el triomf. Torna a cridar sa mare, el menut, però sa mare s’està deixatant en la mar que considera perduda, com ella, que creu que, de la mateixa manera que estrenà la vida amb el plor, l’ha d’acabar de la mateixa manera.