(La sèrie comença aquí) Continuo amb un altre disc d’aniversari. En aquest cas és el debut de Josele Santiago, antic cantant de Los Enemigos (vegeu aquí), que fa just quinze anys va estrenar carrera en solitari amb “Las golondrinas etcétera”. Un gran disc ple de bones cançons i, molt especialment, les dues que he triat
Després de fer l’apunt d’ahir (aquest) -que em va sortir musical, cinèfil i carrossa- he pensat que segurament ajudaria a elevar la moral de la gent que és a punt de tancar vacances dedicar quatre dies seguits a posar música que em sembla interessant i que potser no és gaire coneguda. Començaré amb Josep Pedrals
Preparant aquests dies un parell d’apunts en els quals he parlat de Simon & Garfunkel he aprofitat per tornar a escoltar algun dels seus discos. Més concretament ‘Bookends’, de 1968, i el doble CD amb el concert al Central Park de Nova York de setembre de 1981. Tant en un disc com en l’altre destaca
Repassant aquests dies alguns llibres que tinc per casa sobre l’apertura de la Via Laietana i el que s’han convingut en denominar ‘la invenció del Barri Gòtic’ he retrobat la figura del banquer i polític Manuel Girona, l’home que va promoure la construcció del Canal d’Urgell i que a finals del segle XIX, davant dels dubtes
(L’anterior apunt és aquest) Per preparar aquests apunts que em serveixen per recuperar -amb un elevat marge de vaguetats, prou que me m’adono- la faceta de radioaficionat de mon pare he demanat a mon germà que em passi alguns dels controls que conserva en els seus arxius. (*) Hi trobo certificats de contactes provinents d’Astúries,
Fa uns mesos el diari Ara va publicar una esquela que em va cridar l’atenció: damunt del nom del difunt, en el lloc on sol posar-s’hi la creu, apareixia una combinació de lletres i números que vaig identificar de seguida: era la seva matrícula de radioaficionat. Això em va portar a la memòria una faceta
(L’anterior apunt és aquest) Aquestes espurnes de felicitat fugaç, de plenitud gairebé, amb què la vida de tant en tant ens obsequia m’han atret sempre. Ja sigui quan les experimento en mi mateix o quan les viuen persones que conec. Una prova d’aquest interès és que en un dels primers apunts d’aquest Bloc -el 24
Dies enrere, tot repassant aquesta entrevista que Sílvia Còppulo va fer a Lluís Llach en el programa ‘El divan’ de TV3 em va cridar l’atenció la manera com el cantant evocava el seu concert del 6 de juliol de 1985 al camp del Barça (aquell de l’errada de Laura Almerich quan tocava el solo de ‘Laura’).
Repassant algunes de les cartes que he escrit a la meva néta trobo aquesta en la qual, entre altres coses, li parlo de les diferents percepcions que, a mesura que ens anem fent grans, tenim de la mort i de les coses que a partir d’una edat ja tenim assumit que en el curt (o no
(La sèrie comença aquí) Conversa 124, OC pàgs. 255-256; 21 d’abril de 1920 Una construcció va actualment generalitzant-se en la llengua parlada que caldria combatre per tots els mitjans, començant, naturalment, per evitar-la en absolut en la llengua escrita. És tenir que. A cada moment sentim, en efecte, expressions corn aquestes: Tens que fer-ho, Tenir
Enguany farem una Totxana de Quinze d’Agost ben monteverdiana. Començarem amb un enllaç a la Viquipèdia (aquest) per saber coses d’aquest gran músic i tot seguit sentirem una petita –‘Sì dolce è il tormento’– interpretada per la soprano Montserrat Figueras amb la Capella Reial de Catalunya dirigida per Jordi Savall: Tot seguit la versió, ben diferent però igualment
Aviat farà tres anys que vaig escriure aquest apunt sobre el sou dels polítics. Un assumpte sobre el qual tinc la impressió que defenso una posició que no coincideix gaire amb la que podríem denominar com multitudinària. Què hi farem… Fa pocs dies el diari Ara publicava un article sobre aquest mateix tema signat pel periodista
(La sèrie comença aquí) Deu ser cosa de l’estiu i també, segurament, del fet que estic aprofitant aquests dies tranquils per confegir la base de dades dels més de sis-cents cartells que conservo dels anys setanta i vuitanta. Una col·lecció a la qual dedicaré alguns apunts més endavant perquè és una estimulant font de descobertes
(La sèrie comenca aquí) Les encertades paraules de Pilar Parcerises en el seu article (vegeu el final de l’apunt anterior) es referien a un fet que des del primer moment que vaig tenir notícia del que pretenia fer Antoni Tàpies em va interessar molt: la dimensió tecnològica que estava estretament associada a la solució formal
L’estiu de 1981 diverses institucions, amb l’ajuntament de Barcelona al capdavant, van anunciar la programació d’una sèrie d’actes per commemorar que aquell any -el 25 d’octubre, més concretament- es complia el centenari del naixement del pintor malagueny Pablo Picasso. Una de les iniciatives més ambicioses i notòries –era el primer mandat dels ajuntaments democràtics i semblava