Aquest article el va publicar Vilaweb (vegeu-lo aquí) la setmana passada. Parla de fets esdevinguts fa seixanta anys i demostra que amb les relacions amb españa el temps NO passa: Seixanta anys del ‘Todos los catalanes son una mierda’, de Luís de Galinsoga El diumenge 21 de juny de 1959 -fa, doncs, seixanta anys- don Luís
Un dia de la setmana passada vaig saber que s’havia mort Maria Josep Ragué. Les primeres paraules de l’esquela deien: “Va morir tranquil·la i amb un somriure a Barcelona, al matí del dia 18 de juny de 2019.” Maria Josep Ragué Arias va nèixer a Barcelona el 1941 i encara que les nostres trajectòries mai havien coincidit -sospito, a
Fa una pila d’anys que conec l’Àlex Eslava. No exagero: parlo del període 1982-1985, quan jo feia a Ràdio Obrera un programa setmanal de música que es deia “Els meus discos” (vegeu aquí). Gairebé quaranta anys, doncs. Aleshores ell es dedicava a fer de representant -és a dir, promotor, distribuïdor, venedor, propagandista, etc- de Discos Blau, el segell
En l’atapeït calendari de Dies Internacionals, Universals o Mundials d’Alguna Cosa que tenim al llarg de l’any avui li arriba el torn a la música. Pel que sembla es tracta d’un invent del ministre francès de Cultura Jack Lang que el 1982 es va empescar que fóra bo d’instaurar un dia en el qual, sota el
En una entrevista que La Vanguardia Española acaba de fer-li al meu bon amic Xavier Mateu a propòsit de complir-se cinquanta anys del seu triomf en el concurs, ja mític, de TVE “Un millón para el mejor” trobo una referència al periodista Manuel del Arco que un parell de dies després del final del programa va
(La sèrie, amb les explicacions que la justifiquen, comença aquí) Conversa 756, OC p. 742; 13 d’agost de 1926 Per expressar l’acció de rebre per mitjà de les orelles la sensació del so, el català posseïa el verb oir, prolongament del verb llatí audire; però, amb el temps, limitat l’ús d’aquell verb a l’expressió oir
Què gran que s’ha de ser perquè t’incrustis de manera inesborrable en el record de tot un país gràcies a uns acords desguitarrats i a unes llàgrimes de pura emoció davant d’un Camp Nou ple a vessar. Què gran que has estat, Laura Almerich! ———————————————————————————————— L’any 1997 Lluís Llach va escriure una altra cançó
Demà, diumenge, farà quinze anys que aquest Bloc va començar a caminar. Quinze anys, que es diu aviat… Aquell 16 de juny, dimecres, de 2004 les Totxanes varen tenir un debut per la porta gran: tres apunts seguits (aquest, aquest i aquest) penjats amb poques hores de diferència, un fet que no he tornat a
El 1968, quan l’artista va complir setanta-cinc anys, el règim franquista es va veure forçat a reconèixer públicament la figura del pintor Joan Miró. Aquell canvi d’actitud va obrir la porta a algunes entitats perquè fessin també els seus homenatges i, així, rescatar la figura de Miró de la instrumentalització que buscava el govern. El Ministerio
Avui, a la concentració de persones de bé que cada dilluns al vespre es convoca a la plaça de la Vila de Gràcia per demanar la llibertat dels presos, el retorn dels exiliats i en defensa dels represaliats, el gran Celdoni Fonoll ens ha recitat un poema de Joan Oliver (Pere Quart) publicat fa quasi quaranta
Sobre la meva relació amb l’AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana) n’he parlat unes quantes vegades (aquesta, per exemple, és la darrera): aviat farà quaranta anys que em vaig inscriure com a soci i fins i tot vaig arribar a ser membre de la Junta Directiva durant la presidència de Jaume Pérez Montaner. Del Pen
Ara fa un any, en el transcurs d’un viatge que vaig fer al Valle de Baztán, se’m va acudir d’obrir una sèrie d’apunts dedicats al que vaig denominar ‘les cançons llargues’. És a dir, peces musicals que complissin, bàsicament, dos requisits: que superessin els sis o set minuts d’extensió i que s’haguessin publicat durant les
Tornem a casa després d’un parell de setmanes de viatge per països nòrdics que, entre altres delícies, ens ha permès mantenir-nos al marge d’experiències tòxiques i depriments com una campanya electoral a casa nostra. Malgrat els ulls plens de llum –i més ara, per allò del sol de mitjanit– i dels aires puríssims que hem
¿El meu home? No n’he tingut pas, d’home, jo. Mai. Que sí, mare. I una filla, has tingut. Una filla que soc jo. ¿Una filla? No n’he tingut mai, de filla, jo. ¿Ah, no? ¿I qui creus que soc jo, doncs? No ho sé… Fa sis o set anys que una conversa com aquesta va