En l’estat de la qüestió sobre bé / ben (§2-§4), hem trobat, en primer lloc, propostes positives en tres diccionaris (DGLC, DCVB i DECLC, §2). En segon lloc, hem vist actuacions gramaticals amb factors positius (de Fabra, §3.3.2; i de Sanchis Guarner i Enric Valor, §4.2.1). En tercer lloc, hem descrit caracteritzacions que retrocedien davant de les aportacions dels predecessors (§4.1, §4.2.2). Ara, passarem a l’alternativa.

L’objectiu central és explicar de quina manera els parlants hem creat un valor quantitatiu (torre ben alta) a partir d’un valor qualitatiu (treball ben elaborat, §5.3). Però, tenint en compte que en la ciència no hi ha res solt o deslligat, i a la vista que les gramàtiques diuen molt poc sobre el camp semàntic de les quantitats indefinides (§3), dedicarem una secció a comentar com hauríem creat els valors fonamentals, i com hauríem desplegat l’estructura dels valors quantitatius indefinits (§5.2).

El resultat serà proposar dos estructures semàntiques diferents: l’una està formada per tres adjectius (prou / massa / pocs); l’altra està integrada per estes setze paraules (o construccions):

Estructura de la quantificació indefinida dels noms comptables: 16 components

1) molts

Ho saben molts estudiants

2) prou

Ho saben prou estudiants: cap al 75%

3-5) Ø / uns / alguns

Han portat {cadires / unes cadires} / Ho saben alguns estudiants

6) uns quants

Ho saben uns quants estudiants

7-8) uns pocs / algun

Ho saben uns pocs estudiants / Ho sap algun estudiant

9) pocs

Ho saben pocs estudiants

10) no (+ cap)

No ho saben els estudiants / No ho sap cap estudiant

11-13) tots, cada, qualsevol

Ho saben tots els estudiants / Ho sap cada estudiant / Ho sap qualsevol estudiant

14-16) quants, tants, més

¿Quants estudiants han vingut? / N’han vingut {tants com ahir / més que ahir}

Crec que eixa proposta encuriosirà els lectors, ja que els manuals que han estudiat en escola probablement no diuen res sobre com estructurem els valors quantitatius indefinits. Encara cridarà més l’atenció l’observació que les paraules equivalents de prou en les llengües de l’entorn (castellà: bastante; anglés: enough; francés: assez; italià: abbastanza) actuen totes com prou en el valencià general: tenen dos valors diferents (primer: En tinc prou, d’arròs; segon: Eixe és prou raret).

Això fa preguntar-se si parlem malament els milions de valencians que no diem bastant. També caldria reflexionar si parlen incoherentment els milions de catalans que podrien dir l’oració següent de l’intel·lectual i escriptor Miquel de Palol: «En la literatura catalana, hi ha prou autors competents, fins i tot molt bons, prou de mediocres i prou porqueria» (Avui 12-04-05, p. 22). Així mateix, hauríem de preguntar-nos si parlen confusament els milions de catalans que podrien dir esta altra oració: «Aquests plurals arcaics es troben encara avui usats prou sovint en la llengua escrita» (Fabra 1918: §33). La veritat és que les dos estructures semàntiques citades són les que fan que prou (i més quantitatius indefinits) tinguen dos valors diferents (en el cas de prou, ‘quantitat adequada per a una finalitat’, En tinc prou, d’arròs; i ‘quantitat o intensitat tirant a alta’, Eixe és prou raret, i els exemples de Palol i de Fabra).

També hauria de sorprendre el fet que algun no té el mateix contingut semàntic en el singular (8) que en el plural (5), cosa que no passa ni en els noms ni en els adjectius com a regla general. Això comporta que algun és una paraula extraordinària.

Seguim avant en la justificació del contingut de l’alternativa sobre l’ús quantitatiu de ben. Davant del retrocés que s’havia produït en una part de les gramàtiques posteriors a Fabra (§4.1, §4.2.2) reaccioní en la meua gramàtica tractant la paraula quantitativa ben d’una manera emotiva (Saragossà 2003). He trobat just reproduir ací eixe tractament (§5.1), ja que no ha tingut incidència en les gramàtiques posteriors (com comprovarem més avant en l’estudi de les gramàtiques de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, §6). La part final de l’alternativa consistirà en estudiar dos construccions particulars: ben bé pot ben ser que (§5.4).

 

5 Alternativa. Camp semàntic i procés de creació del ben quantitatiu

5.1    Un tractament emotiu del ben quantitatiu (2003)

En Saragossà (2003), descriguí el ben quantitatiu i el vaig contrastar amb la paraula anglesa very (1b):

1. Descripció del ben quantitatiu en Saragossà (2003: §2.2.10)
   1. «Quan volem intensificar d’una manera emfàtica un adjectiu o un nom subordinat, en valencià és normal recórrer a ben (i-ii). En canvi, no sóc conscient d’haver sentit, en el valencià espontani, que la paraula ben modifique un verb (iii).
      1. He vist un lleó [ben [nucligran]]
      2. Posa’t [ben [nucliprop de mi]]
      3. T’ho pots ben creure
   2. »La paraula ben ens pot ajudar a entendre l’ús de l’adjectiu anglés very. De la mateixa manera que no podem aplicar la paraula ben a noms (Han portat [^*ben [_nuclicadires] ]/Va menjar [^*ben [_nucli formatge] ]), very actua igual: l’anglés diu a very long day (com nosaltres un dia ben llarg), però no pot dir *very chairs, com nosaltres no podem dir *ben cadires. Quan quantifiquem positivament un nom, l’anglés diu a lot of chairs i, nosaltres, moltes cadires. El matís diferencial que té ben enfront de very és que ben és emfàtic, com ja hem dit. Quan volem intensificar un adjectiu o un nom subordinat d’una manera objectiva, recorrem a molt: Demà, serà un dia molt llarg.
   3. »Tornant a l’ús de l’adjectiu ben, convé observar que la llengua escrita hauria de tindre ben en compte eixa paraula útil, ben viva en la llengua del carrer.»

També tractí bona cosa:

2. Descripció de bona cosa en (Saragossà 2003: §2.2.11)
   1. «Seguirem l’estudi dels quantitatius indefinits per una construcció que és tan popular com uns quants: bona cosa (de). Té un valor semblant al de molt. La diferència és que molt quantifica d’una manera objectiva, mentres que bona cosa incorpora la subjectivitat de l’emissor, és a dir, comporta expressivitat. S’aplica sobretot a noms (i), encara que també el podem usar amb verbs (ii). La construcció bona cosa fa, amb els noms i amb els verbs, la mateixa funció que desplega ben amb els adjectius i amb els noms subordinats. També tenim la variant cosa de no dir, que s’aplica sobretot als verbs (iii).»
      1. En el seu aniversari, li varen regalar pocs llibres, però, de discs, li’n varen regalar bona cosa (= Li varen regalar bona cosa de discs)
      2. Parlar, parla bona cosa. Però, de faena, no en fa ni brot
      3. No saps tu com s’estima el meu fill la seua moto: cosa de no dir

He d’observar que, en el 2003, no sabia que el ben quantitatiu provenia del circumstancial de manera bé. Eixa ignorància em va fer incórrer en un error: posar un exemple en què ben és qualitatiu:

3. En el 2003, no sabia que ben provenia del circumstancial de manera bé
   1. Efecte: «Eixe intensificador admet reforçaments amb molt, prou, massa:
      1.  Ximo és un xicot molt ben plantat.» (Saragossà 2003: §2.2.10)

Una persona ben plantada no és una persona que està molt plantada, sinó que està plantada d’una manera adequada. És una manera expressiva de dir que algú és atractiu. El ben qualitatiu es pot intensificar (com els modificadors qualitatius com a regla general). En canvi, el ben quantitatiu no es pot reforçar, no debades és un reforçament en ell mateix (i expressiu).

 

5.2    Camp semàntic de les quantitats indefinides: fonaments i estructuració

En la mateixa gramàtica, expliquí per quin motiu l’article i els adjectius demostratius s’han d’agrupar amb els quantitatius (els «adjectius determinatius» de Fabra 1912, 1918): eixes quatre paraules (el, este, eixe, aquell) comporten que el receptor coneix les entitats de què parla l’emissor i, per tant, sap quina quantificació tenen. L’exemple que vaig posar és el de (4a.i). Quant a la quantificació, practiquí el camí de Fabra (1956: §38.f: dividir-la en definida i no definida, Saragossà 2003: §2.2.1):

4. Motiu d’agrupar sintàcticament l’article i els adjectius demostratius amb els quantitatius (els «adjectius determinatius» de Fabra 1912, 1918)
   1. el, este, eixe, aquell: el receptor coneix les entitats de què parla l’emissor; per tant, sap quina quantificació hi ha.
      1.  Tres alumnes m’han donat records per a tu. La veritat és que eixos alumnes sempre m’han parlat molt bé de les teues classes (Saragossà 2003: §2.4.1)
   2. Quantificació: el camí de Fabra (1956: §38.f: dividir-la en definida i no definida, Saragossà 2003: §2.2.1).

També expliquí per què la quantificació d’un nom i l’actualització són la mateixa noció (Saragossà 2003: §2.1.3): un nom no actualitzat indica una qualitat (una bossa de mà), mentres que un nom quantificat comporta una entitat (una bossa en una mà). Com que els circumstancials de manera indiquen qualitats internes del fet expressat per l’oració, els adjectius qualificatius que indiquen qualitats internes (que són la majoria) poden ser circumstancials de manera: una fruita perfecta / portar perfectament una cosa. Quan la qualitat interna l’expressa un nom subordinat, va molt sovint sense actualització: taula de fusta = entrar de costat. Eixe panorama explica per què els noms subordinats que són circumstancials de manera van tan sovint sense actualització (com ara en els de exemples de 1a.ii). Si el nom va amb un adjectiu quantitatiu, expressa una entitat (Va entrar al teatre per un costat):

5. Quantificació = actualització (Saragossà 2003: §2.1.3)
   1. Nom no actualitzat: indica una qualitat (una bossa de mà).
      1. taula de fusta / entrar de costat.
      2. anar {a peu / a genollons / de cul / de cap / a fosques / a espentes / a rebolcons / a palpes / a rastres / a pressa…}.
      3. «Contra corrent i a palpes, sens atinar a on» (Jacint Verdaguer, AtlàntidaVI; citat en DCVB, palpes).
   2. Nom quantificat: comporta una entitat (una bossa en una mà).
      1. una bossa en una mà
      2. Va entrar al teatre per un costat

En la mateixa gramàtica, intentí estructurar el camp semàntic dels quantitatius indefinits. En essència, la proposta és la següent. Els adjectius quantitatius indefinits fonamentals serien molt, poc, prou i massa. En tenim una pluralitat que indiquen una quantitat superior a la considerada socialment normal (molt, prou, uns quants…). En canvi, només disposem d’un adjectiu quantitatiu per a expressar una quantitat inferior (poc). Quan volem precisar per la part de l’escassetat, subordinem els adjectius de la part superior a poc (Han portat molt poques cadires / Han madurat massa poques peres):

6. Estructuració (I) del camp semàntic dels quantitatius indefinits (Saragossà 2003: §2.2.7)
   1. Els fonamentals serien molt, poc, prou i massa.
   2. Pluralitat per al valor ‘quantitat superior a la considerada socialment normal’ (molt, prou, uns quants…).
      1. Només poc per a una quantitat inferior.
   3. Efecte: precisió de la part inferior subordinant a poc els de la part superior.
      1. Han portat molt poques cadires / massa poques peres…

Els indefinits formen dos estructures diferents. En la bàsica, expressem valors quantitatius, sense fer-los dependre d’un factor extern (la segona estructura està vinculada a un factor extern, com comprovarem en el paràgraf següent). Dividim la quantificació d’una entitat en tres possibilitats fonamentals: gran o alta (n’hi ha molta), mitjana (n’hi ha, una quantitat indeterminada) i baixa (n’hi ha poca). Exemple: En les selves tropicals, hi ha molta vida. En els deserts, poca. Entre els tres graus dits, es posen les altres quantitats indefinides. En descriurem tretze (9-12).

Enfront de l’estructura purament quantitativa (que consta de més de deu membres), tenim la quantificació que depén d’un factor extern. Fem la quanitificació en relació a una finalitat (o vinculada a un efecte). En eixe cas, la quantitat d’una entitat només té dos possibilitats: o és adequada, o no és adequada. Si és adequada, ni en falta ni en sobra (prou). El valor dit es completa amb els dos mencionats: sobra quantitat (massa) i en falta (poc). Exemple: Despús-ahir, teníem massa farina. Ahir, en tinguérem prou per a fer el pa. Però, hui, en tenim poca.

En la meua gramàtica, parlava de valors objectius (els purament quantitatius) i subjectius (els valors vinculats a un factor extern, que pot ser la subjectivivat de qui parla, En tinc prou, d’arròs). Ací, he suprimit eixa terminologia per dos raons: el factor extern pot ser objectiu; i, sobretot, eixa dualitat no focalitza la propietat pertinent (quantificació no vinculada a un factor extern, i quantificació en relació a un factor extern):

7. Estructuració (II) del camp semàntic dels quantitatius indefinits
   1. Dos estructures diferents.
      1. Quantificació bàsica (no supeditada a un factor extern).
      2. Quantificació secundària (feta en relació a un factor extern).
   2. La bàsica (sense vincular ni comparar):
      1. Tres possibilitats fonamentals: quantitat gran o alta (n’hi ha molta), mitjana (n’hi ha, una quantitat indeterminada) i baixa (n’hi ha poca).
      2. Entre els tres graus dits, es posen les altres quantitats indefinides.
      3. Membres: més de deu.
   3. Quantificació supeditada a una finalitat (o a un efecte): la quantitat d’una entitat és adequada, o no és adequada.
      1. Adequada (ni en falta ni en sobra): prou.
      2. Si en sobra: massa; si en falta: poc.
      3. Membres: tres (prou, massa i poc).

L’adjectiu poc intervé en l’estructura bàsica (7a) i en la secundària (7b), de manera que té dos continguts semàntics: el bàsic (quantitat baixa, sense vincular-la): En els deserts, hi ha poca vida), i el secundari (quantificació inferior a la que necessita una finalitat: Han portat poques cadires per als convidats que tenim).

El camí de poc ha facilitat que prou acabe actuant d’una manera semblant. Al costat del valor bàsic (quantitat adequada per a una finalitat: prou farina per a fer una coca), també indica el valor ‘quantitat tirant a alta’ (quan diem que algú és prou raret, expressem que és una persona rara en un grau gens escàs). La consulta de diccionaris mostraria que totes les llengües de l’entorn actuen igual: castellà (bastante), francés (assez), anglés (enough), italià (abbastanza). En realitat, també molt admet usos supeditats a un factor extern (Han portat moltes cadires per als convidats que tenim):

8. De dos valors de poc a dos valors de prou
   1. Poc intervé en les dos estructures. Efecte: dos valors.
      1. Bàsic: quantitat baixa (En els deserts, hi ha poca vida).
      2. Secundari: quantificació inferior a la necessària (Han portat poques cadires per als convidats que tenim).
   2. Prou: ha actuat igual.
      1. Bàsic: quantitat adequada per a una finalitat (prou farina per a fer una coca).
      2. Secundari: quantitat tirant a alta (algú és prou raret).
      3. Llengües de l’entorn: igual (castellà, francés, anglés i italià).
   3. També molt admet usos supeditats a un factor extern.
      1. Han portat moltes cadires per als convidats que tenim.

En una obra més recent (D’ací i d’allà, C2, Tabarca, 2018, unitat 2), he proposat com estructuraríem una part significativa dels quantitatius indefinits:

9. Quantitats superiors a les considerades socialment normals. Noms comptables
   1. Molts: grau alt.
      1. Han portat moltes cadires
   2. Prou: grau tirant a alt.
      1. Ho saben prou estudiants: cap al 75%
   3. Ø / uns / alguns: grau indeterminat; positiu.
      1. Han portat cadires (quantificació indeterminada de cadires genèriques)
      2. Han portat unes cadires (quantificació indeterminada de cadires específiques)
      3. Han portat algunes cadires (quantificació indeterminada + vaguetat)
   4. Uns quants: grau positiu baix.
      1. Han portat unes quantes cadires
   5. Uns pocs, algun: grau positiu molt baix (al voltant de la unitat).
      1. unes poques cadires / alguna cadira (quantitat molt baixa + vaguetat)
10. Quantitat inferior a la considerada socialment normal. Noms comptables
    1. Pocs: grau negatiu.
       1. En els deserts, trobem pocs sers vius
11. Absència de quantificació. Noms comptables
    1. No (+ cap): absència de quantitat.
       1. No han portat cadires / cap cadira (absència + èmfasi)
12. A l’absència de quantificació (11), caldria afegir els tres adjectius que comporten el valor contrari.
    1. Totalitat: tots, cada i qualsevol.