5. Alternativa (III). Els qui aprenen ben bé (i podria ben ser que) ¿les usen bé?

Començarem l’estudi de ben bé formulant preguntes. ¿Què significa i, com a conseqüència, a quines oracions es pot aplicar? L’oració N’eren ben bé trenta ¿significa N’eren cap a trenta (o, simplement, N’eren trenta)? ¿Què aporta ben bé a l’oració No sabem ben bé si responien a això? ¿Hi significa ‘exactament, amb precisió, segur’ (No sé segur si responien a això)? Un exemple semblant: No estic ben bé com estava ¿significa No estic exactament com estava? Notem que en cap de les interpretacions dites hi ha expressivitat, i la paraula ben és inherentment expressiva. A això, cal afegir que el Corpus Informatitzat del Valencià (CIVAL, de l’AVL) no constata cap ben bé en la documentació valenciana escrita abans de 1919, cosa que fa pensar que ben bé deu ser absent del valencià general.

No és òbvia tampoc la funció comunicativa de ben en podria ser que. Un exemple: ¿quin valor afegix ben si l’incorporem a l’oració Podria ser que haguera vingut (Podria ben ser que haguera vingut)?

Al costat de les inquietuds teòriques, trobarem reaccions estranyes en la normativa. Trobarem que hi han hagut dos actituds de direcció oposada: per una banda, enlairar la construcció ben bé (Fabra); per l’altra, actuar com si no existira (DCVB, §5.4.1). També sorprén una altra actuació: el fet que els escriptors valencians poden usar malament ben bé (§5.4.3).

Emmarquem la qüestió. En haver descrit el camp semàntic de les quantitats indefinides (molts, massa, uns pocs, §5.2) i amb quins mitjans i per quin camí hauríem creat el ben quantitatiu (un espectacle ben agradable) a partir del ben qualitatiu (un treball ben elaborat, §5.3), ara ens pararem a estudiar dos construccions que, a mesura que avançarem, comprovarem que són particulars (és a dir, no responen als usos quantitatius regulars de ben / bé, ‘bé del tot + expressivitat’). Són les construccions ben bé (§5.4.1-§5.4.5) i podria ben ser que… (i variants: pot ben ser que…, §5.4.6).

Els parlants que no coneixen ben bé de la llengua viva (que no són precisament una minoria: també els balears i potser una part dels catalans) ¿quin valor pensen que aporta eixa construcció a les oracions en què figura? En el cas de la construcció podria ben ser que…, ¿de quina manera enriquix ben les oracions de què forma part?

A mesura que analitzarem eixes dos construccions, trobarem que les preguntes que hem formulat no tenen una resposta simple i clara. De fet, l’estudi de ben bé (§5.4.1-§5.4.5) és més llarg que la caracterització del camp semàntic de les quantitats indefinides (§5.2) i la justificació de la formació del ben qualitatiu (§5.3). L’extensió deriva de les irregularitats que conté l’ús de la construcció ben bé (§5.4.2). L’explicació de les construccions regulars (o previsibles) és habitualment més simple, més clara i més breu que l’estudi de la formació de les construccions irregulars.

Arribarem a una proposta simple sobre el valor de ben bé: seria el mateix que té bé que, prou que, ausades que (No estic ben bé com estava = Ausades que no estic com estava, §5.4.4). Acabarem l’estudi de ben bé amb un apartat (§5.4.5) que mostra que el GDLC millorà un poc l’actuació de Fabra. El DIEC no ha incorporat eixa millora, mentres que el DNV ha tingut en compte el GDLC. A més, la proposta del DNV sobre ben bé està equilibrada entre el potenciament de Fabra i l’exclusió del DCVB.

 

5.4.1   La construcció ben bé: entre l’enlairament (Fabra) i l’exclusió (DCVB)

¿En quina part de la llengua es diu la construcció ben bé, des de quan existix i què significa? Si contrastem el DGLC i el DCVB, trobarem que Fabra tracta ben bé com a la tercera accepció quantitativa (§2.1, 1), a la mateixa altura que l’ús bàsic (ben alt), i també al mateix nivell que aquell ben que va entre el temps i el participi (T’ha ben enganyat). A més, posa en ben bé la mateixa quantitat d’exemples que en el ben bàsic (cinc, reproduïts baix en 2a).

En canvi, el DCVB descriu set accepcions qualitatives i cinc quantitatives (§2.2, 8), entre les quals no n’hi ha cap per a ben bé. Això no obstant, eixa construcció apareix en un exemple de l’accepció setena (que és la que marca la intersecció entre el valor qualitatiu i el quantitatiu): «Va creure que estava ben bé en camí de adobarse». Correspon a Martí Genís, que era de Vic i va escriure entre 1874 i 1925 (1b).

De les dades del DCVB, podem extraure dos deduccions. En primer lloc, la construcció ben bé podria ser recent (no constatada en la documentació del DCVB abans del final del segle xix). En segon lloc, a la vista que el DCVB tenia molt en compte l’actuació del DGLC l’exclusió de ben bé fa pensar que Moll i Sanchis Guarner divergirien de Fabra. En concret, considerarien que la construcció ben bé no seria significativa ni geogràficament ni semànticament (1c):

  1. Actuació davant de ben bé: contrast entre el DGLC (que destaca ben bé, a.iv) i el DCVB (que l’exclou, iv-v)
    1. Estructura de l’entrada del DGLC (§2.1, 1): tractament paral·lel del ben bàsic (ii) i de la construcció ben bé (iv).
      1. Definició qualitativa de .
      2. Dos barres. Definició quantitativa de ben («en alt grau», §2.1, 1c). Cinc exemples.
      3. Dos barres. Entre el temps i el participi («del tot», T’han ben enganyat).
      4. Dos barres: «ben bé»: definició i cinc exemples (tants com en la definició quantitativa de ben).
    2. Estructura de l’entrada del DCVB (§2.2, 8): exclusió de ben bé, que apareix en un exemple de l’accepció qualitativa que transita cap al valor quantitatiu (iii-iv).
      1. Definició general de bé / ben; és qualitativa.
      2. Set accepcions qualitatives (§2.2, 8c-e) i cinc intensificadores (8f).
      3. L’accepció setena (que és un transició del valor qualitatiu al quantitatiu) és definida com a «amb perfecció» i, entre els sis exemples que posa, n’hi ha u que conté ben bé:
      4. «Va creure que estava ben bé en camí de adobarse, Genís Jul. 115».
      5. Contràriament al DGLC, no dedica cap accepció ni cap part a ben bé.
    3. Implicació: per als redactors del DCVB, la construcció ben bé ¿és recent i poc significativa (geogràficament i semànticament)?

Dels dos aspectes (el geogràfic i el semàntic), només tractaré el valor de ben bé: què significa i quin ús sintàctic hauria de tindre. Ací tenim la proposta del DGLC:

  1. Definició de ben bé en el DGLC (1a.iv)
    1. «ben bé Del tot, sense faltar-hi res, pel cap baix, sense por d’exagerar.
      1. Eren ben bé trenta. 
      2. Ets ben bé l’estampa de ta mare. 
      3. En aquesta garrafa, hi caben ben bé quatre litres. 
      4. Fa ben bé deu anys d’això. 
      5. Vaig caminar ben bé deu hores

 

5.4.2   Anàlisi semàntica i sintàctica de ben bé

Fabra tracta ben bé com si fora una locució (2a). Però hauríem de mirar si és una construcció i què aporta cada constituent. Pareix obvi que el primer constituent (ben) és el ben quantitatiu. En canvi, el segon () ¿és el qualitatiu o és el quantitatiu? Si fora el qualitatiu, la construcció significaria ‘ben adequadament’. Per contra, si tinguera el valor quantitatiu el significat de la construcció ben bé seria com la repetició d’una paraula (Ve seguit seguit = molt seguit). En eixe cas, ben bé significaria ‘molt amb expressivitat + molt amb expressivitat’. En definitiva, una intensificació expressiva exagerada.

En l’ús de la construcció ben bé, ¿quin dels dos valors hi ha, el qualitatiu o el quantitatiu? La primera definició de Fabra («del tot») apunta al quantitatiu (la intensificació expressiva exagerada), ja que per damunt de del tot no hi ha res. Per cert, la definició «del tot» també és la que Fabra assigna al ben de T’ha ben enganyat:

  1. ¿Quina és l’estructura semàntica de ben bé?
    1. El primer (ben) només pot ser el quantitatiu.
    2. El valor de ¿és qualitatiu o és quantitatiu?
      1. Si és qualitatiu, ben bé = ‘ben adequadament’.
      2. Si és quantitatiu, hi hauria una duplicació: intensificació expressiva exagerada.
    3. Primera definició de Fabra («del tot»): apunta al quantitatiu.
      1. Assigna la mateixa definició al ben de T’ha ben enganyat.

El resultat a què hem arribat (ben bé tindria un significat quantitatiu, «del tot»), topa amb un problema. El ben quantitatiu s’aplica a qualificatius (torre ben alta), a atributius (La torre era ben alta), al quantitatiu indefinit poc (ben poques voltes) i a circumstancials (Ve ben sovint). Però no hi ha cap d’eixes possibilitats en els cinc exemples de Fabra (2a).

A més, semànticament ben bé, pareix que ben bé intensifique una quantitat numeral o definida en quatre exemples (ben bé trenta / ben bé quatre / ben bé deu / ben bé deu). Però ben no pot intensificar numerals. L’exemple restant (Ella és l’estampa de sa mare) també comporta definició o determinació (ús de l’article, l’estampa), noció que també exclou la intensificació (podem ser el mestre o no ser-ho; però no podem ser *molt el mestre).

¿Podria ser que ben bé tinguera un valor regular (la suma dels components: ‘ben adequadament’)? Eixe valor correspon a un circumstancial de manera intensificat, noció que no és aplicable tampoc als cinc exemples de Fabra. Hem arribat a un resultat sorprenent: ben bé no significa cap de les dos possibilitats que té; i sintàcticament no coincidix ni amb el quantitatiu (4a) ni amb el ben qualitatiu (4c). Per tant, ¿què és ben bé?

  1. La construcció ben bé no té l’aplicació sintàctica del ben quantitatiu (a). Tampoc el valor quantitatiu (molt, b), ni el qualitatiu (adequadament, c)
    1. Ben quantitatiu: s’aplica a qualificatius (torre ben alta), a atributius (La torre era ben alta), al quantitatiu indefinit poc (ben poques voltes) i a circumstancials (Ve ben sovint).
      1. Els cinc exemples de Fabra no hi responen (2a).
    2. Semànticament, en quatre exemples hi han quantitats definides, que són incompatibles amb molt (ben bé trenta, etc.).
      1. L’exemple restant (Ella és l’estampa de sa mare), també exclou el valor molt.
    3. Els cinc exemples de Fabra no són tampoc compatibles amb el circumstancial de manera ‘adequadament’.
    4. Resultat: ¿què és ben bé?

Davant dels obstacles que hem trobat (en la sintaxi i en la semàntica, haurem de preguntar-nos si la construció ben bé és irregular o idiosincràtica, propietat que justificaria que el DGLC la tracte com a locució. Si eixa interpretació fora adequada, la construcció ben bé seria com una paraula simple (diferent de i de ben). Però eixe camí té l’exigència de dir què significa:

  1. Implicació de l’anàlisi: la construcció ben bé pareix irregular (o idiosincràtica)
    1. La construcció ben bé no respon ni a l’ús qualitatiu (circumstancial de manera, 4b) ni al quantitatiu (intensificació d’un qualificatiu, un atributiu o un circumstancial de manera, 4a):
      1. Això justificaria que el DGLC tracte ben bé com a locució.
    2. Seria com una paraula simple (diferent de i de ben).
      1. Exigència: fixar el seu contingut semàntic

Fabra dona quatre definicions, de les quals dos pareixen homogènies: «sense faltar-hi res» és semblant a «del tot». En canvi, no he trobat què tindrien en comú «del tot» i «pel cap baix». Pel que fa al quart valor («sense por a exagerar»), no he sabut com interpretar-lo, ja que ben bé fa pensar en una exageració (tant pel valor de ben com per fer que una paraula es modifique a ella mateixa). Les observacions anteriors comporten que podríem reduir les quatre definicions de Fabra a dos: «del tot» i «pel cap baix». Mirem si eixos dos valors expliquen els exemples que posa Fabra.

El valor ‘com a mínim’ («pel cap baix») és aplicable al primer exemple: Eren com a mínim trenta persones (2a.i). En la segona oració, podem usar «del tot»: Ser u del tot (o completament) l’estampa de sa mare (2a.ii). El valor ‘com a mínim’ també és aplicable als exemples tres (En aquesta garrafa, caben com a mínim quatre litres, 2a.iii), quatre (Fa deu anys com a mínim, 2a.iv) i cinc (Vaig caminar com a mínim deu hores, 2a.v).

L’anàlisi de la definició de Fabra comporta que la locució ben bé no tindria un contingut semàntic, sinó dos valors diferents: «del tot» (o ‘completament’) i ‘com a mínim’. D’eixos dos valors, u és previsible («del tot» o completament), ja que és la font del ben quantitatiu (§5.3.1, 1a). En definitiva, eixe valor de ben bé posa la construcció al costat del ben quantitatiu. Per contra, el contingut semàntic ‘com a mínim’ (aplicable a noms amb un numeral, ben bé deu) pareix que no tinga relació ni amb el valor qualitatiu de bé / ben, ni amb el valor quantitatiu (o jo no he sabut trobar la relació).

Quant a l’aplicació de cada valor, ‘completament’ hauria de ser compatible amb els mateixos constituents que el ben quantitatiu: els qualificatius, els atributius, el quantitatiu indefinit poc i els circumstancials. Però sabem que això no és cert  (4a). El valor ‘completament’ és aplicable a l’atribució nominal definida (Ella és ben bé l’estampa de sa mare):

  1. ¿Quin seria el contingut semàntic idiosincràtic de ben bé (b-c) i a què s’aplica (d)?
    1. DGLC: quatre definicions, no homogènies.
      1. «Sense faltar-hi res» és semblant a «del tot».
      2. «Sense por a exagerar»: ben bé fa pensar en una exageració (per ben i perquè una paraula es modifica a ella mateixa).
    2. Podem reduir les quatre propostes a dos valors diferents: «pel cap baix» (o com a mínim, i), i «del tot» (o completament, ii):
      1. Eren com a mínim trenta persones (els quatre exemples que contenen un nom amb un numeral, 2a.i).
      2. Ella és completament l’estampa de sa mare (2a.ii)
    3. El valor ‘completament’ és previsible (és la font del ben quantitatiu, §5.3.1, 1a).
      1. Però no té l’aplicació sintàctica del ben quantitatiu (4a).
    4. El valor ‘com a mínim’ no és previsible, i l’aplicació és a numerals (que exclouen la intensificació, ‘molt’).

Si ara tornem al DCVB, crec que podem comprendre la seua actuació. El fet de posar un exemple només i ser recent fa pensar que la construcció ben bé no deu ser antiga ni potser està molt estesa. Ara: la causa central seria teòrica: tant semànticament com sintàcticament és una construcció irregular (4-6):

  1. Factors que tornen comprensible l’exclusió del DCVB (§5.4.1, 2)
    1. La construcció ben bé podria ser recent, i només d’una part de la llengua.
    2. Conté moltes irregularitats, tant sintàcticament com semànticament (4-6).

 

5.4.3   Aprofundiment de ben bé: ¿com l’usen els qui l’han adoptada?

Els usos descrits de ben bé (6c-d) ¿són tots els possibles? Contribuiré a respondre mirant un poc com actuem els qui no coneixem ben bé de la llengua viva. Mentres redactava l’apartat anterior, m’he preguntat si alguna volta havia recorregut a ben bé. Era conscient que, actualment, no l’use. Però no sabia si sempre havia actuat igual. L’he buscat en escrits meus, i no l’he trobat. Això significa que, durant més de quaranta anys, no he vist què podia aportar la construcció ben bé a la meua llengua personal.

Crec que eixa actuació (que era fonamentalment intuïtiva) responia a dos factors: usos de ben bé que percebia com a estranys; i aplicacions en què interpretava ben bé com a ‘aproximadament’, valor que està separat del dos continguts semàntics de bé / ben (‘adequadament’ i ‘molt amb expressivitat’). En efecte, durant dècades he interpretat malament l’aplicació de ben bé a numerals: entenia que N’eren ben bé trenta significava N’eren cap a trenta (o, simplement, N’eren trenta). Ara: si ja tenim cap a, uns, dalt o baix, si fa no fa (o la construcció sense cap matisació quantitativa), no veia l’avantatge de recórrer a una expressió els components de la qual no expressen el valor aproximatiu (o el valor objectiu).

Per a mostrar usos estranys, comentaré exemples d’un autor valencià. El CIVAL no troba cap ben bé en la documentació valenciana escrita abans de 1919. El primer escriptor en què la constata és Ernest Martínez Ferrando (1919), que és un autor que introduïx en el valencià escrit moltes característiques del català noucentiste. Després d’ell, el CIVAL troba 2026 exemples, fet que mostra que una quantitat significativa de valencianistes ha incorporat a la seua llengua personal la construcció ben bé. ¿De quina manera l’usen? Ací, em limitaré a estudiar els sis exemples de ben bé que el CIVAL constata en una obra de Martínez Ferrando de 1919 (8a).

Dels sis exemples, no n’hi ha cap en què ben bé s’aplique a quantitats numerals (En són ben bé trenta), de manera que el valor de tots els exemples hauria de ser ‘del tot, completament’. També crida l’atenció que, de sis oracions, quatre són negatives (8a.i, 8a.ii, 8a.iv i 8a.v):

  1. Sis exemples de ben bé en La botiga dels llibres vells, d’Errnest Martínez Ferrando (1919). Font: CIVAL
    1. No n’hi ha cap en què ben bé s’aplique a quantitats numerals:
      1. No ho vaig sentir ben bé per tal com…
      2. …ribera del riu, sense saber ben bé on anava.
      3. Cinquanta finestretes té l’hospici […]. L’Enric les coneix ben bé.
      4. no sabem ben bé si responien a…
      5. El motiu, si vols que et diga la veritat, ben bé no el sé.
      6. «T’ho has pensat ben bé?», preguntaren repetidament els vells.
    2. De sis oracions, quatre oracions són negatives (i, a.ii, a.iv i a.v)

¿És compatible el valor expressiu ‘del tot, completament’ amb una oració negativa? Diria que eixe valor només apareix en oracions afirmatives. En oracions negatives, es limita a la negació d’una oració afirmativa dita en el discurs immediatament anterior: Tu afirmes que era ben alta, pero jo diria que no era ben alta.

I bé, ja tenim un factor que em produïa desassossec: trobar-me una construcció quantitativa expressiva en oracions en què no veia eixe valor (com ara en No ho vaig sentir ben bé, 8a).

Mirem-ho de més prop. ¿Què aporta ben bé a l’oració No ho vaig sentir ben bé? En el cas que l’objectiu siga emfatitzar en una oració negativa, no podem usar ben. La paraula que aporta expressivitat a una oració negativa és gens: No ho vaig sentir gens bé. Si apliquem molt o massa a en una oració negativa, comporta la paraula antònima de : No ho vaig sentir {molt bé / massa bé} significa Ho vaig sentir malament.

Tenim una altra possibilitat: expressar que, encara que hem sentit una cosa, no l’hem sentida bé del tot. Però, aleshores, recorrem a la construcció que he usat: No ho vaig sentir bé del tot. En eixa oració, no hi ha cap anomalia, i indica un valor objectiu (sense expressivitat). En canvi, l’oració No ho vaig sentir ben bé conté dos anomalies: en primer lloc, l’emissor usa una paraula expressiva (ben) en una oració no expressiva; en segon lloc, el parlant no indica el valor que l’emissor vol comunicar (sentir una cosa tirant a bé, però no bé del tot). Crec que la mateixa argumentació és aplicable als altres exemples negatius:

  1. ¿És coherent usar ben bé en oracionos negatives (8a.i, 8a.ii, 8a.iv i 8a.v)?
    1. El valor expressiu ‘del tot, completament’ és propi d’oracions afirmatives. En oracions negatives, només quan neguem una afirmació prèvia:
      1. Tu afirmes que era ben alta, pero jo diria que no era ben alta.
    2. Si volem emfatitzar en una oració negativa, usem gens:
      1. No ho vaig sentir gens bé
    3. L’ús de molt o massa porta al valor antònim de :
      1. No ho vaig sentir {molt bé / massa bé} = Ho vaig sentir malament.
    4. Una altra possibilitat: hem sentit una cosa però no bé del tot:
      1. No ho vaig sentir bé del tot.
      2. Hi ha un valor objectiu, sense expressivitat.
    5. L’oració No ho vaig sentir ben bé conté dos anomalies:
      1. Hi ha una paraula expressiva (ben) en una oració no expressiva.
      2. No indica el valor que l’emissor vol comunicar (sentir una cosa tirant a bé, però no bé del tot).

Hi havia un altra factor que em xocava: el fet que una paraula es modificava a ella mateixa (ben bé). La meua intuïció només admetia la intensificació del circumstancial de manera amb molt (molt bé). Però, si una part de la llengua ha aplicat el ben quantitatiu al qualitatiu (ben bé), no hi ha res a dir. Eixa situació és la que apareix en l’oració afirmativa de Martínez Ferrando (8a.iii: Les coneixia ben bé, les finestres = les coneixia molt bé, que es pot tornar a intensificar: Les coneixia molt rebé). Notem que la construcció ben bé és ara regular (ben intensifica un circumstancial, ; i el valor és la suma dels dos: ‘molt bé, amb expressivitat’).

Només ens queda un exemple de Martínez Ferrando per comentar, que és una oració interrogativa (¿T’ho has pensat ben bé?, 8a.vi). Diria que eixa oració és poc adequada. Si pensem que algú té el perill d’actuar precipitadament, el podem alertar: ¿T’ho has pensat? Si volem que l’objecció siga suau, incorporem : ¿T’ho has pensat bé? (el destinatari ha pensat, però insinuem que no ha pensat prou). En canvi, trobaria inaudites (inútilment carregades) estes oracions: ¿T’ho has pensat molt bé? i ¿T’ho has pensat molt rebé? I si ben bé és molt bé, també serà poc adequada la pregunta ¿T’ho has pensat ben bé?

Resumim. Si una oració admet el circumstancial de manera , és factible que els parlants intensifiquen eixe constituent amb molt o ben (A eixa persona, la conec {molt bé / ben bé}). En canvi, l’adequació discursiva fa poc recomanable la pregunta ¿T’ho has pensat ben bé?:

  1. Ús coherent i regular de ben bé: quan és un circumstancial de manera i ben l’intensifica (‘molt bé, amb expressivitat’)
    1. Valor objectiu de conéixer:
      1. A eixa persona, la conec.
    2. Coneiximent complet:
      1. A eixa persona, la conec bé.
    3. Intensificació de amb molt o ben:
      1. A eixa persona, la conec molt bé.
      2. A eixa persona, la conec ben bé.
    4. Construcció expressiva amb el prefix reduplicatiu re-:
      1. A eixa persona, la conec molt rebé.
    5. En canvi, són poc adequades per a la comunicació (iii-v):
      1. ¿T’ho has pensat?
      2. ¿T’ho has pensat bé?
      3. ¿T’ho has pensat molt bé?
      4. ¿T’ho has pensat ben bé?
      5. ¿T’ho has pensat molt rebé?

Resumim. Dels sis exemples de Martínez Ferrando, només u és vàlid, justament aquell en què ben bé significa ‘molt adequadament’ (Les coneixia ben bé, les finestres). Eixe resultat obliga a preguntar-se si els escriptors valencians que usen ben bé ho fan amb coherència. Dins d’eixe objectiu, convé notar que, en els exemples de Martínez Ferrando, no n’hi ha cap en què ben bé a un adjectiu numeral (En són ben bé trenta). ¿Seria factible que l’escriptor valencià no haguera vinculat tampoc ben bé al valor ‘com a mínim’?

  1. Dels sis exemples de Martínez Ferrando, només u és vàlid
    1. Aquell en què ben bé significa ‘molt adequadament’
      1. Les coneixia ben bé, les finestres).
      2. Els escriptors valencians que usen ben bé ¿ho fan amb coherència?
    2. Absència de ben bé amb «numeral + nom» (En són ben bé trenta).
      1. ¿Per la dificultat de vincular ben bé i ‘com a mínim’?

 

5.4.4   Una proposta sobre el camí expansiu de ben bé

Convindria fer una investigació sobre com usen la construcció ben bé els parlants que l’han assimilada de la llengua viva (com ara, ¿diuen conéixer-la ben bé, una cosa?, 8a.iii)? Jo, ací, em limitaré a intentar interpretar les dades que hem vist.

Si existix ben bé com a ‘molt adequadament, amb expressivitat’ (La conec ben bé), podríem interpretar-la com a mostra de la força del ben quantitatiu: en té tanta, que s’aplica a la mateixa paraula en el significat bàsic (‘adequament’).

La mateixa expressivitat de ben (i de ben bé) deu explicar que, en una part de Catalunya, tindria una expansió per fora dels usos regulars. La primera passa consistiria en donar a la construcció ben bé aquell valor que permet passar del qualitatiu al ben quantitatiu: ‘completament, del tot’. Eixe cas apareix en l’exemple del DCVB (§5.4.1, 1b.iv): «Va creure que estava ben bé en camí de adobarse».

En eixe procés expansiu de ben bé, l’expressivitat faria aplicar-lo als adjectius numerals. Ara: ¿què pot significar eixa aplicació (En són ben bé trenta)? L’exageració fa que ben bé trenta signifique trenta o més: com a mínim, trenta.

  1. Una proposta sobre el camí expansiu de ben bé
    1. Ús regular (‘molt bé’, si existix): A eixa persona, la conec ben bé.
    2. Valor de ben bé com a ‘completament, del tot’.
      1. «Va creure que estava ben bé en camí de adobarse».
    3. Aplicació als adjectius numerals:
      1. En són ben bé trenta = En són trenta o més = En són trenta com a mínim.

Des del punt de vista de la llengua comuna, trobe que l’ús regular de ben bé és vàlid per a tota la llengua. En canvi, ens hauríem de preguntar si la dispersió semàntica dels dos usos irregulars (12b-c) afavorixen ben o, per contra, li fan mal. ¿No apunta cap a la segona possibilitat el fet que la majoria dels exemples de Martínez Ferrando siguen poc adequats (§5.4.3)?

Si tornem al tractament de Fabra (§55.4.1, 2), trobarem tres limitacions. La primera és no haver posat el valor parcialment previsible (‘del tot, completament’) davant del valor més irregular (‘com a mínim’). El primer exemple és numeral (Eren ben bé trenta), mentres que el segon conté el valor ‘del tot’ (Ets ben bé l’estampa de ta mare).

La segona limitació és haver posat quatre valors, dos dels quals sobren. La tercera és haver posat quatre exemples del valor ‘com a mínim’ (que és el més irregular), i només u de l’altre valor (que no és irregular semànticament, ‘del tot, completament’):

  1. Tres limitacions en l’actuació del DGLC
    1. No haver posat el valor parcialment previsible (‘del tot, completament’) davant del valor més irregular (‘com a mínim’).
      1. Primer exemple: Eren ben bé trenta.
      2. Segon: Ets ben bé l’estampa de ta mare.
    2. Haver introduït quatre valors, dos sobrers.
    3. Haver exemplificat quatre voltes el valor ‘com a mínim’, i només una el valor ‘del tot’.

Encara que, ben mirat, potser hi ha una manera més simple d’explicar l’ús de la construcció ben bé. Tenint en compte que eixa construcció i T’ha ben enganyat són irregulars les dos (no posem circumstancials entre el temps i el participi, contràriament a l’anglés, §2.1, 6), i a la vista que T’ha ben enganyat és Bé que t’ha enganyat, la construcció ben bé ¿no tindrà el mateix valor (intensificar la predicació)? Hi ha una dada de Fabra que reforça la possibilitat: posa com a primera definició de ben bé (§5.4.1, 2a) la mateixa que dona per al ben posat entre el temps i el participi (T’ha ben enganyat, §5.4.1, 1a.iii): les dos construccions significarien «del tot». Mirem si la possibilitat indicada és aplicable als exemples de Fabra.

Començarem pels noms amb un adjectiu numeral. L’oració D’això, bé que fa deu anys intensifica la predicació fa deu anys: el fet és cert i indubtable («del tot», DGLC), de manera que l’emissor no exagera («sense por d’exagerar», DGLC). Si hi ha alguna separació, no és perquè en falta («sense faltar-hi res», DGLC), sinó perquè en sobra («pel cap baix», DGLC). Com acabem de mostrar, la intensificació de la predicació justifica les quatre definicions de Fabra. En (14b), he posat exmples del DGLC amb prou que.

La proposta feta també és aplicable a l’atribució nominal: Tu pots dir el que vullgues, però ella bé que és l’estampa de sa mare. Per cert, un mitjà molt popular del valencià per a intensificar la predicació és ausades que: Ella ¡ausades que és com sa mare! No pot negar-ho ningú:

  1. Possibilitat: ben bé ¿no serà com T’ha ben enganyat (una intensificació de la predicació)?
    1. Fonaments:
      1. Les dos construccions són irregulars (§2.1, 6 per a T’ha ben enganyat).
      2. Fabra definix igual ben bé (§5.4.1, 2a) i T’ha ben enganyat (§5.4.1, 1a.iii): «del tot».
    2. Noms amb un adjectiu numeral. D’això, bé que fa deu anys.
      1. Prou que ací caben quatre litres: i cinc també.
      2. Tu no t’ho creus, però prou que n’eren trenta. 
      3. La intensificació de la predicació justifica les quatre definicions del DGLC («Del tot, sense faltar-hi res, pel cap baix, sense por d’exagerar»).
    3. Atribució nominal: Ella bé que és l’estampa de sa mare: no ho dubtes.
      1. Molt popular en valencià: Ella ¡ausades que és com sa mare! No pot negar-ho ningú.

 

5.4.5   Ben bé en el GDLC, el DIEC i el DNV

Com moltes altres voltes, el GDLC i el DIEC han seguit el camí del DGLC. Després del ben básic (15a), inclou el ben entre el temps i el participi (L’han ben embolicat, 15). I, com que eixe ben i el de ben bé tindrien la mateixa definició («del tot»), inclou ben bé com a accepció secundària (15b.i). La definició és la mateixa que la del DGLC, però el GDLC canvia l’exemplificació: el primer correspon a ‘del tot’ (No són ben bé iguals), el segon és el de Fabra, i al final posa dos exemples d’adjectius numerals: dos per a cada accepció (contra els quatre i u de Fabra):

  1. El GDLC millora l’actuació del DGLC
    1. ben davant adjectius, adverbis i formes verbals ] adv En alt grau, en un grau considerable (ponderant). Ho han dit ben clar. És ben llarga, aquesta carretera.
    2. ben davant adjectius, adverbis i formes verbals ] adv [ davant una forma verbal] Del tot. L’han ben embolicat. S’ho van ben creure. 
      1. ben béDel tot, sense faltar-hi res, pel cap baix, sense por d’exagerar. No són ben bé iguals. Era ben bé l’estampa del diable. D’allò fa ben bé dos mesos. Hi caben ben bé tres autos.» (GDLC)

En canvi, el DIEC no incorpora les millores del GDLC. Seguix el mateix orde que Fabra, posa la mateixa definició i reproduïx els mateixos exemples:

16DIEC: com el DGLC; no incorpora les aportacions del GDLC

a. «4 [LC] Precedint un verb, especialment un participi passat, del tot. T’han ben enganyat! Ja el varen ben atrapar. T’ho ben assegurem. Ho pots ben creure.

b. »5 [LC] ben bé  adv. Del tot, sense faltar-hi res, pel cap baix, sense por d’exagerar. Eren ben bé trenta. Ets ben bé l’estampa de ta mare. En aquesta garrafa, hi caben ben bé quatre litres. Fa ben bé deu anys d’això. Vaig caminar ben bé deu hores. (DIEC)

El DNV arriba a una espècie de compromís entre el DGLC i el DCVB. Incorpora ben bé, però ho posa després d’haver tractat 32 accepcions (17b). En la definició, canvia «pel cap baix» per com a mínim, i en l’exemplificació té en compte el GDLC:

  1. DNV: inclou ben bé, però cap al final, en l’accepció 33. En l’exemplificació, té en compte el GDLC
    1. bé semoventm. DRET/ECON. Bé moble que consistix en animals.
    2. ben béloc. adv. Del tot, sense que falte res, com a mínim, sense exagerar. No són ben bé iguals. Era ben bé un dimoni. D’allò fa ben bé dos anys. Hi caben ben bé tres cotxes.
    3. béns arrelsm. pl. DRET/ECON. Béns immobles.

Resumim. No cal dir que els parlants que diuen espontàniament ben bé poden seguir parlant igual. En canvi, els qui no coneixen la construcció de la llengua viva haurien d’anar alerta si la volen usar, no siga que imitant-la incórreguen en les anomalies que hem trobat en els exemples d’un autor valencià (§5.4.3, 8-11).

També és factible no incorporar la construcció  ben bé a la llengua personal dels qui no l’han apresa de la llengua viva, ja que el seu valor pareix que equival a bé que, prou que o ausades que (§5.4.4, 14).

El fet de no vincular la construcció idiosincràtica ben bé a la intensificació de la predicació ha fet que el tractament de Fabra i els que l’han seguit continga anomalies significatives (§5.4.2 i §5.4.5). Sense arribar a l’extrem del DCVB (que no conté ben bé, §5.4.1, 1b), sí que hauríem d’evitar donar-li la importància que li va donar Fabra (§5.4.1, 1a, 2). Un camí adequat seria el del DNV (17), per bé que canviant la definició. Una proposta podria ser:

  1. Proposta alterntiva
    1. ben bé Emfatitza la predicació (com bé que, prou que, ausades que), sovint perquè algú dubta del fet. Encara que no t’ho cregues, n’eren ben bé trenta.

 

5.4.6   La construcció pot ben ser que

En contrast amb ben bé, la contrucció pot ben ser que… (o podria ben ser que…) potser té poc a dir. Ací tenim un exemple real, tret d’internet:

  1. Un exemple de podria ben ser que
    1. «El professor li va confirmar i ella va fer la hipòtesi que, si era així, podria ben ser queen Matagossos fos la clau per interpretar els fets.» (https://books.google.es/books?id=pdLcBAAAQBAJ)

En valencià, no he sentit la construcció, i la causa podria ser la següent: si un parlar pot posar ben entre el temps i el participi (T’han ben enganyat), potser també pot posar-lo entre un verb modal (poder) i el verb principal. En canvi, si un parlar no té T’han ben enganyat no tindrà tampoc pot ben ser que…  Les dos contruccions tenen en comú que són una intensificació d’una predicació:

  1. L’existència de podria ben ser que… ¿està unida a T’han ben enganyat? Les dos són una intensificació de la predicació
    1. T’han ben enganyat
      1. Bé que t’han enganyat / Prou que t’han enganyat
    2. Podria ben ser que Matagossos fora la clau
      1. Bé que podria ser que Matagossos fora la clau
      2. Prou que Matagossos podria ser la clau

No he vist la construcció en cap dels diccionaris estudiats. El DCVB conté, en l’entrada esser (exemplificant el valor ‘existir’, I, 1), un fragment en què ben ser està intensificat per molt: «Podria molt ben ser que un altre se li emportés, Massó Croq. 44.».

 

 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.