Un dia que la memòria em fa situar molt als principis dels anys 90 Francesc Tarrats, director aleshores del Museu d’Arqueologia, em va comentar que el Departament de Cultura havia comprat una parcel·la situada en una plana molt propera a Arbeca en la qual des de feia anys hi havia indicis bastant sòlids per pensar
La setmana passada, coincidint amb el dia que la novel·la arribava a les llibreries Vilaweb va publicar la meva crítica (vegeu-la aquí) de “La memòria de l’arbre”, l’última novel·la de l’escriptora Tina Vallès. Per si se us va escapar, us reprodueixo aquí sota el que vaig dir: UN NEN, UN AVI, UN DESMAI I
L’any 2009 la Universitat de València va publicar un llibre singular: “La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan F. Mira”. He qualificat com a singular aquest llibre perquè el seu autor, Pere Antoni Pons, va entrevistar Mira durant sis dies. El resultat és un retrat exhaustiu i de consulta imprescindible
El mateix grup d’amics que el passat novembre vàrem fer el primer desplaçament a València (el vaig explicar aquí) vàrem tornar-hi la setmana passada en un viatge llampec –anada i tornada el mateix dia– per visitar l’exposició que el Museu Valencià d’Etnologia dedica a la figura del seu fundador, Joan F. Mira, i de passada repetir
Gràcies a la bona gent de la revista Enderrock fa unes setmanes em vaig assabentar de la publicació d’un llibre del periodista Ferran Riera sobre el Grup de Folk que, en principi, feia una impressió molt bona. Em va faltar temps per aconseguir el llibre, llegir-lo i de tot plegat en va sortir aquest article que va
Un dels discos que més m’estimo dels que conservo a casa és de 1967 i és fruit d’una compra feta a Andorra en aquella mateixa època (recordeu que no fa gaire n’he parlat, d’aquests viatges per comprar música que aquí no es trobava). No sabia gaires coses, jo, de Serge Reggiani però en un número de
L’any 1977 va ser força singular. Va començar amb la matança al despatx d’advocats laboralistes del carrer Atocha de Madrid i es va acabar amb el “Ja sóc aquí”, els Pactes de la Moncloa i els militars emprenyats com una mona per “La torna” dels Joglars. Va ser a començaments d’aquell any –més concretament, el
(La sèrie comença aquí) Cap a les 10 del matí vaig enfilar Selva de Mar avall fins al carrer Ramon Turró i, tot girant cap a a la dreta, el primer que em va cridar l’atenció va ser un campanar de formigó vist (amb un acabat no gaire acurat, per cert) adossat a una església de
Una trobada casual de fa uns dies amb Jaume Benavente (vegeu aquí), un dels escriptors catalans que més m’interessen, m’ha permès comprovar una altra vegada l’existència d’aquells mecanismes misteriosos que té la memòria per portar-nos d’un record a l’altre com si estiguéssim remenant una muntanya de cireres. Home de tarannà discret i amb poca tirada
Si voleu veure l’article tal com l’ha publicat Vilaweb feu click aquí. Frederic-Pau Verrié: un dels nostres últims savis (publicat a Vilaweb el dissabte 11 de febrer de 2017) La notícia del traspàs de Frederic-Pau Verrié m’ha arribat per WhatsApp després de dinar: ‘Aquesta nit s’ha mort l’avi. Tranquil, dormint i molt acompanyat’. La seva
El dimarts passat vaig publicar a Vilaweb aquest article en el que, amb el pretext de l’edició del CD amb el concert al Royal Albert Hall de Londres i la reedició augmentada del DVD de Martin Scorsese “No direction home” feia una crònica dels primers anys de Bob Dylan i de com es varen viure
(La sèrie comença aquí) Pot semblar impossible vist amb ulls d’ara, però aquells terrats de la Barcelona vella de què parlava en l’anterior apunt (i que Vázquez Montalbán va convertir en matèria novel·lística a “El pianista”) eren espais que formaven part de la vida dels veïns. S’hi pujava no només per estendre la roba o per
Fa uns dies llegia “El retorn dels Bassat”, l’últim llibre de Vicenç Villatoro en què l’autor terrassenc explica la història secular de la família del publicitari Lluís Bassat, d’orígens sefardites i situats en terres balcàniques. El llibre –que us recomano ferventment– és un detallat passeig per una part de la història d’Europa que, dissortadament, no
El dia 1 de febrer, coincidint amb l’arribada de la novel·la a les llibreries d’“El setè àngel”, de David Cirici, premi Sant Jordi d’enguany Vilaweb va publicar (vegeu-la aquí) la meva crítica. Si us fa mandra, però, tirar de botó dret del ratolí us reprodueixo aquí sota el text del meu article. Vejam si us agrada:
Quan sóc a la ratlla dels 3.100 apunts publicats en aquest Bloc des de l’any 2004 algú em comenta si estic cansat d’explicar tantes batalletes. Sorprès li responc que en absolut. Que gens, vaja. I quan m’interesso per les raons de la seva pregunta em diu que aquests darrers dies li sembla que ha baixat