Un senyor que es diu Jordi Robirosa (i que, de bàsquet, en sap un niu) (1).
La gent que em coneix sap que li tinc una mania molt especial al bàsquet. Aquell horrorós esport els partits del qual –simplificant i exagerant una mica, però no gaire– sembla que no s’acabin mai i en els que, passi el que passi en el marcador durant els primers tres quarts de joc, els dos