What happened to the architectural manifesto?
Deixa un comentari
Aquesta pregunta ha formulat Abolfazl Mekanik , en el Linkedin Architecture
La meua resposta ha estat aquesta:
“In Latin language the word “verna” was the son of slave born within a Roman’s house. That’s why I think that shapping a superiority is a wrong concept. All is “vernacular” including the star-system of architecture as N. Foster, F. Gehry, Z. Hadid, B. Tschumi, Calatrava (see traditional Catalan architecture), etc. As the modern/contemporary music” starts from the “vernacular song” becomes forward the “international music” when bands like Supertramp, Beatles, black-disco music, Bob Marley (reggae) set electrified on their old instruments. In architecture occurs same way. Every “new” architecture follows by an older “vernacular” form way. Architecture cannot be creat neither are destroying. Only it is transforming. See also Kenneth Frampton about his ” Regional Criticism” on International architecture.”
COBERTES.- Són de dos tipus :
L’arreplega d’aigües es realitzarà per mitjà de canaló vist en els altres dos carrers, de planxa coure ø 160 mm. Les baixants vistes (2) seran igualment de coure de ø 80 mm. en la planta baixa seran arreplegades amb tram final de fosa. Se subjectaran amb abraçadores, cada 2,50 m. i tots connectats i evacuades, les aigües, a la xarxa general de clavegueram.
Pitgeu sobre l’enllaç i, crec, que vos agradarà.
e.issuu.com/embed.html#0/10972706
La memòria primer.
Els plànols en segon lloc.
I un parell de vídeos entre l’estat actual i la nostra proposta.
Aleshores un servidor caminava mentalment per la senda de les hoff centreeuropees i una certa mediterranitat racionalista hereua dels Giuseppe Terragni, Coderch de Sentmenat, Francesc Mitjans, Joan-Josep Estellés i Ceba, antic professor meu. L’ombra venerada d’Álvaro Siza Vieira s’intueix de ben a prop.
Heus ací un slider al respecte, a ben segur avui ho faria ben diferent:
https://www.flickr.com/photos/128579527@N08/sets/72157647980637234
Les ciutats no tan sols pertanyen a llurs habitants sinó que – i cada vegada més- formen part del subconscient col·lectiu d’aquells que no ho som. Per això, quan el 25 d’agost de 1988 vèiem les imatges de El Chiado envoltat en flames un calfred ens recorregué el cos. A l’endemà van prometre a reconstruir-ho tot en un any. No ho farien. Si més no, però, amb un any els en sobra temps per a fer una proposta de rehabilitació i de la mà d’un dels grans arquitectes europeus: Alvaro Siza Vieira.
Com diu A. Rossi en L’Architettura de la città en el capítol de la ciutat com a història: “Tanmateix hi ha ciutats que realitzen llur vocació i d’altres que mai no porten a cap llurs projectes”.
Per tal de fer entenedora la descripció de la proposta hi anirem per apartats:
Lisboa es situa a la riba dreta del Tajo – o Tejo com diuen els lisbonenc i alguns mapes antics castellans-. Al sud i entre dos pujols – el de Sant Jordi (dreta) i Sant Francesc (esquerra) sobre el plànol de la ciutat- hi havia una mena d’entrants marins que foren terraplenats al llarg dels segles, conformant l’actual vall d’A Baixa, fruit de l’expansió comercial marítima que feia descendre la població dels barris alts a la ribera.
Arran del terratrèmol i incendi de 1755, i de la mà de l’il·luminista marqués de Pombal s’inicià la reedificació integral de la Baixa en detriment de la reconstrucció de l’aglomerat preexistent.
La Baixa pombalina posseeix una estructura morfològica semblant al Cabanyal-Canyamelar-Punta de França o a la Barceloneta de Verboom però amb una disposició perpendicular a les corbes de nivell, en contraposició als nostres exemples.
El Chiado es situa al vessant caient a la Baixa del pujol de Sant Francesc i és compost d’una colla de carrers entre ells el bellíssim de São Francesc (corbat i costerut, però força degradat).
Però allò que els lisbonencs en diuen fazer Chiado hi són: “as ruas Garrett, do Carmo i Nova do Almada”. Precisament aquells que sofriren l’actual incendi i constituïren el punt de concentració de la burgesia i intel·lectualitat lisbonenques. Morfològicament, El Chiado és un fragment de la Baixa, la qual es conforma com a part de ciutat.
Les permanències del Chiado són: de traçat i plànol, doncs, en la reconstrucció pombalina duta a cap hi hagueren, tanmateix, un total de sis propostes, sent la cinquena la d’execució. L’elaborada per E. Dos Santos i continuada per C. Mardel. Aquesta, en l’actualitat, és manté bastant fidedignament.
En quant als monuments cal destacar-hi: l’església i convent do Carmo, monument votiu de la batalla d’Aljubarrota, arran la invasió castellana i posterior independència portuguesa. En l’actualitat està bastant malmesa, producte, producte del terratrèmol de 1755. L’ús, avui, és de museu i hi ha un projecte de rehabilitació en curs.
En quant la dimensió tipològica hi ha hagut una creixent transformació, fruit del desplaçament de l’activitat residencial cap a la terciarització que sofreix aquesta zona. Disposició en graella de blocs allargassats. Tipologia de plurifamiliar, a l’estil de les cases de renda.
El territori d’intervenció s’estructura en tres blocs coincidents, més o menys, amb les illes de cases sinistrades, amb una estructura de la propietat de denou parcel·les. Amb els preceptes d’ubicar dos pàrquings coberts i una boca de metro fruit, aquesta darrera, d’una nova línia. Tot el sòl estava de propietat privada; hi havent algun banc entre els propietaris. La qual cosa en portà a una gestió urbanística de caire semblant a la reparcel·lació discontínua.
L’avanç de la proposta es presentà a maig de 1989 i a octubre del mateix any el projecte definitiu. En ell, la secció arquitectònica ha estat l’element imprescindible, tant com a element d’anàlisi –degut a les innombrables plantes que s’hi ha calgut de fer per tal de conèixer què passava a cada nivell – i com a element generador de tota la proposta en els seus elements fonamentals: viari i futures edificacions. Val a dir que en Siza realitzarà, a posteriori, l’execució de tota l’obra en formigó armat. Cal recordar-hi que a Portugal i a d’altres països, molt sovint, el parament de façana es conforma a base de pantalles de formigó. De tant bon punt que tenim una “ordenança dibuixada i executada” i per tant buits, altura de cornisa i nivells controlats. I com a conseqüència l’escala tradicional de El Chiado mantinguda, però no les edificacions preexistents i que, tot plegat, constitueixen un paradigma per a la rehabilitació de centres històrics. I no ho és el manteniment, a tota costa, d’unes construccions inservibles funcionalment. I a partir d’ací establir la relació entre escala i morfologia urbanes, on el teixit preexistent és hipòtesi de partida però l’escala ha de ser la constant.
Siza relega el plantejament simplista bidimensional del pla per a inserir-s’hi en una concepció/percepció urbana com a sistema de recorreguts, com a espai de representació total i d’acumulació d’usos en un centre històric.
A banda dels itineraris conformats pels carrers tradicionals i l’elevador, Siza, n’insereix de nous: l’un que va des de rua Ivens per les escalinates dins d’un passatge a través d’un edifici que uneix les ruas Nova do Almada a do Crucifixo que hi inclou la boca del metro, i l’altre exterior, a través de l’interior de l’illa del bloc B on la profunditat edificatòria s’escurça a catorze metres, que ens relaciona rua Garrett amb l’església del convent.
Josep Blesa i Morante, Arquitecte.
Publicat el dia 21 de juliol de 1991. Suplement de TERRITORIO Y VIVIENDA del diari Levante-EMV
L’embranzida inicial del nostre Estudi sempre ha estat sobre l’arquitectura contemporània. Volem ser uns fills del nostre temps. Tanmateix mai no hem declinat cap “derivada” provinent dels nostre clients. Tot nou projecte ha estat un repte. Hem provat de “donar llebre per gat” a l’inrevés què se’ns demana comunament. I no sempre hem reeïxit. Si ha estat un encàrrec de caient formal retrospectiva hem procurat insuflar-li d’actualitat contemporània. Va ser el cas de que ens proposen reptes estranys que ens fa repensar l’evolució tipològica de l’arquitectura domèstica. Aleshores s’ho prenem com un exercici d’actualització i d’aprenentatge amb les envistes d’aplicació en futures construccions. I és llavors quan admirem que els antics ens porten molt d’avantatge. Les maneres d’aplicar les orientacions, la manera de fer conscientment arquitectures i construccions bioclimàtiques, de fer els fluids aeris que creuen l’habitatge. La creació de porxes, la inserció de la vegetació, la manera d’inserir en la part baixa de la parcel·la del que avui és la piscina i abans la bassa de regar, el règim de vents i la protecció contra el ponent. La realització de la bocateula en el ràfec de les teulades, la bardeta del murs que escup les aigües fora dels paraments. La realització del basament separant.-nos del terreny i la remunta d’aigües del sòl per capil·laritat. L’ús de colors ocres i terrosos per a repel·lir la incidència del sol i l’augment de la temperatura a l’estiu i fer de magatzem de calor per inèrcia dels murs. Una de les dificultats més importants va ser la inserció de la peça arquitectònica en una parcel·la força irregular.
Les imatges exteriors. Omet a propòsit els interiors que pertanyen a l’àmbit privat dels senyors que ens els van encomanar i que han esdevinguts bons amics amb el pas dels anys. Fullejant els llibres que he ressenyat em vaig sorprendre per la gran quantitat d’arquitectes modernistes i noucentistes de renom que s’havien implicat en la realització de masos, masies per a senyors de la seua època. Tampoc em va estranyar gaire, car, a Escòcia, Anglaterra, Eire i Gal·les un dels camins dels innovadors del tombant de segle com ara per Voysey, Pugin, Philip Webb, Norman Shaw, Edwin Lutyens, W. Morris, etc. en allò que hom coneix com a The Vernacular Revival style. Reconvertim amb la introducció d’elements de la tradició que ens és pròpia en aquest terrer: verandes, porxes, panys de mur tancats amb obertures localitzades i no gaire “compostes” si no, en pro d’una atzarosa funcionalitat casual, la introducció del rellotge de sol, la inserció de pavesos de vidre que filtren en l’espai de doble alçada la llum, jugant en el menjador-estar, l’escala que cargola en el centre de gravetat del buit central, on les estances i alcoves van distribuint-se mitjançant corredors tangencials a ella. Individualitzant masses i volums d’acord als seus usos i funcions.
Per a la confecció del projecte em vaig fornir d’una sèrie de lectures com foren:
1. Masies i Cases Senyorials del Bages. Llorenç Ferrer i Alòs. Angle Editorial. 1996.
2. La Masia Catalana. Joaquim de camps Arboix. Ed. AEDOS, Barcelona, 1976. 3ª EDICIÓ.
3. Temes d’Etnografia Valenciana. Dirigida per J.F. Mira i Casterà. Volum I. Capítol III. La casa tradicional valenciana. 1983. Edit: Institució Alfons el Magnànim. Col·lecció Politècnica.
4. L’arquitectura catalana. Alexandre Cirici i Pellicer. Edit. Teide. 1975. 2ª EDICIÓ
5. La casa. Joan Amades i Gelats.
Prenc com a motiu una construcció que vaig tindre l’honor de rehabilitar el palau del comte de Parcent, situat a la Boatella del que fou el barri de Velluters de la ciutat de València. En aquest barri limítrof amb els del Mercat i del Carme durant el segle XIX es van produir les renovacions urbanístiques de la València moderna. Així producte de les desamortitzacions de 1835 que “regalarien” les expropiacions religioses a “manaires” provinents de la “Villa y Corte“, Madrid, per a fer negoci immobiliari a costa dels antics propietaris de l’antic règim que es pensaven que per ser borbònics anaven a salvar llurs propietats. És el cas de la desamortització del convent de La Puritat als carrers del moro Said (zeit), c. d’en Jaume el Conqueridor, carrer de la bosseria, etc. tan aprop del nostre edifici situat al carrer d’en Joan de Vilarasa, i dels jardins del comte de Parcent, cantonada amb carrer de les reixes.
Se’ns encarregà la salvaguarda de l’edifici, doncs, tenia una ordre d’execució immediata pendent d’intervenció, i, simultàniament, l’execució dels projectes de rehabilitació integral i reconversió en edifici d’apartaments, oficines, locals i aparcaments en ple centre de la ciutat. Durant un any van desenvolupar els projectes i assegurar l’estabilitat mecànica -força deteriorada- de l’edifici. Encara recorde el soroll dels cruixits de les bigues, biguetes, solsida de revoltons i els murs i parets clivells mentre preníem dades i mesures de la peça, els estintolament des de els fonaments fins la coberta. La realització simultània dels fonaments que serien definitius per a la peça. L’aparició de noves reglamentacions que endurien la intervenció en termes contemporanis. Majors càrregues per a càlcul, prevenció d’incendis, inserció d’ascensors i d’aparcaments que mai no hi havien acollien l’edifici, mitjançant el descalçat i recalçat dels antics fonaments que caldria que actuessen com contemporanis. Obtingudes tots els permisos, llicències, etc. els promotors es van barallar entre ells i van acabar venent edifici i projectes a un inversor, que en sis mesos, van revendre a l’empresa madrilenya Fortuny. Van donar l’alternativa a un arquitecte madrileny – a qui explicàrem com calia actuar. Ell menyspreà les nostres explicacions doncs érem conscients de la singularitat de la nostra manera de construir i que a Espanya i, en concret a Madrid, era molt desconeguda la manera de fer. L’anècdota fou que al cap de sols tres setmanes l’edifici s’havia esfondrat cap endins. Amb la sort de que sols hi hagueren tres ferits lleus, salvant les vides miraculosament. Desmuntaren la runa i arrancaren d’acord al nostre pla d’intervenció i seguit fil per randa el nostre projecte. Si més no, tenim l’orgull de poder explicar el perquè els arquitectes dels Països Catalans posseïm una tradició constructiva que fa segles que renovem diàriament. Com els cuiners fan en la cuina, els pintors, en la seua pintura, els enginyers en les seues invencions, etc. tot entrellaçant tradició i contemporaneïtat en un trena indestriable d’ambdues aportacions.