ARCHILETTERS

NOT TO BE A NUISANCE, BUT NOT TO GIVE FREE SERVICE

Alçament gràfic. Sant Vicent de la Roqueta.

Deixa un comentari

22 plànols elaborats manualment entre 1994-95 sobre:

– De basílica paleocristiana a basílica reial.

– Priorat dependent del monestir de  Poblet.

– Monestir de sant Vicent màrtir.

-Hospital.

Amidaments. Anàlisi constructiva. Anàlisi de patologies estructurals i constructives. Evolució històrica de l’assentament.

Si voleu veure-les en format gran i en cascada pitgeu ací

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 27 de desembre de 2014 per josep_blesa

Re-proposta de Museu d’Escultures per a Leganés (Madrid. Spain)

Deixa un comentari

ANTECEDENTS

  1. Tenim un museu que ha quedat petit i obsolet per als requeriments actuals.
  1. Existeixen uns jardins que constitueixen un passeig escultural que conforma ciutat en forma d’una gran L.
  1. Hi ha dues places importants: una urbana i una altra de espectacles taurins o d’altra índole.
  1. Ens trobem en una àrea residencial, a més a més, fortament caracteritzada.

Les imatges poden conduir a una errònia percepció de l’avantprojecte. Un error d’escala comprensiva. Per a situar-vos, us done aquesta informació:

La superfície construïda total proposada és de 3.741’34 m2, en dos cossos. El primer de 2.715’99 m2 i el segon de 1.025’35 m2.

La L de la parcel·la és de 27.000 m2 i els jardins abasten una superfície lliure d’edificació aproximada de 18.000 m2. La longitud dels tancaments de vidre són de 789’11 m i en general tenen una alçària lliure de sis (6) metres en la major part en d’altres resta encaixat en el terreny, tenint una superfície encristal·lada total de 4.734’66 m2.

Estem parlant d’un museu més gran que l’IVAM o MACBA actuals, tot i que no ho semble, per a una població de la grandària i població similar a Paterna de l’Horta més o menys.

Els fons escultòrics que motiven l’ampliació són aquells què no poden ser-hi estotjats pel Centre d’Art Reina Sofia. El topall de pressupost són sis milions. Nosaltres ho hem deixat en 5.350.000 € deixant l’escreix, 650.000,00 € per a poder adobar i reformar l’edifici actual (l’antic) al programa resultant.

ANTECEDENTS

  1. Tenim un museu que ha quedat petit i obsolet per als requeriments actuals.
  1. Existeixen uns jardins que constitueixen un passeig escultural que conforma ciutat en forma de gran L.
  1. Hi ha dues places importants: una urbana i l’altra d’espectacles taurins o d’una altra índole.
  1. Ens trobem en una àrea residencial significativa.

Àlbum fotogràfic

Amb tot dins d’una intervenció regeneracionista de fa anys. Entenem que la intervención ha de respectar el patrimoni preexistent, bo i incrementant-lo.

La necessitat actual consisteix a substituir, remodelar o ampliar l’edifici original per a incrementar la col·lecció exposada després del llegat de fondos procedent del MEAC, endemés d’altres que s’hi han afegit amb posterioritat. O en vindran. L’heterogeneïtat intrínseca de les obres actuals i de les què podran fer donacions o adquisicions, ha constituït una de les claus de la proposta, com hi veurem posteriorment.

PROGRAMA

Dintre del programa proposat, encloem també la creació de sales polivalents de reunions de provisió de coneixement per a col·leccionistes, representacions d’ empreses privades inversores en obres d’art, coaching per a crítics, tècnics, comissaris, curadors d’exposicions, etc.

CONCEPTE I IDEES FORÇA DE LA PROPOSTA

  1. Conservació íntegra de l’edifici actual. Per motiu de sostenibilitat creiem que el patrimoni existent no s’ha de derribar, ans, pel contrari, fer-lo acréixer. Per això l’edifici actual cal mantenir-lo i adaptar-lo en el temps als requeriments que precise el conjunt rere la travessia que encetem ara.
  1. El conjunt que proposem és el tricicle harmònic dels tres elements constitutius:
  • La parcel·la urbanitzada amb l’enjardinament proposat en aquesta proposta.
  • L’edifici existente actual del museu.
  • L’edifici de nova planta proposaten aquesta solució.
  1. Potenciació de l’entorn urbà existent després de la intervenció.
  1. Viabilitat econòmica futura. Baix cost de manteniment.

Amb aquesta proposta hom pretén de crear un conjunt museístic viu. La zona de la parcel·la caient a la Avenida del Doctor Fleming s’hi destina a les escultures albergades per al nou museu. La zona de parcel·la que queda entre el nou edifici i l’existent es concep com a museu a l’aire lliure.

Algunes de les escultures rebudes no poden ser expoades a la intempèrie, però sí, poden estar connectades visualment amb l’exterior. Integrem els espais expositius amb el parc, car únicament s’hi separen del jardí per un tancament encristal·lat.

L’edifici de Las Dehesillas es dedica a la gestió, reparació, restauració, preparació i emmagatzematge de peces escultòriques. També hom pot fer-hi exposicions de manera puntual.

La proposta destaca l’espai exterior i amb allò n’integra, en ell, el nou edifici. Serà en la ‘promenade’ escultòrica del jardí i en el nou edifici transparent on es contemple l’obra exposada, tant des del seu recorregut interior com des del circundant exterior a ell.

L’EDIFICI NOU ÉS UN NO-MUSEU

Aquesta proposta arquitectònica no pretén de fagocitar les obres escultòriques, instal·lacions o performances que pogueren exposar-s’hi, sinó que tracta d’esvair els límits entre el parc i el museu, per a exhibir-les a l’exterior.

La vegetació circumdant ens ajudaràen tal escomesa. Mitjançant les fites de la coberta que sobrevolen els arbres, que des de la llunyania nos ho amollona; en la proximitat, la crida al vianant se produeix per la visió directa de les obres.

Peguem la volta als museus tancats de pintures o d’altres espais artístics. Les escultures resten protegides, però integrades en el paisatge urbà de la ciutat. L’ objecte arquitectònic queda reduït a la simple cobertura que ‘vola’ entre l’alberola perifèrica.

El vidre que semble sostindre la coberta. Com hemos dit adés, el fondo del museu és heterogeni. La proposta rebutja l’encotillament omnipresent d’una alçada única, doncs les altures de les obres són força variades. Creem sales amb altures variables i distintes per a poder albergar les diferents obres. De diversos artistes, col·lectives o d’un mateix en el temps. La proposta crea espais que admeten des de la petita vitrina-museu beuysiana fins uns possibles gran formats d’un Calder, Giacometti, etc.

Cada exposició és matèria d’estudi, augmentant-hi la complexitat, però també les possibilitats d’ubicació de les peces exhibides, que se veuran diferents en funció de l’ entrada de llum natural.

La inserció dels xiprers als patis intersticials és un toc internacional de benvinguda, tot i modificant la semàntica tradicional funerària hispànica.

L’edifici nou transcorre al llarg del braç paral·lel de l’avinguda del Dr. Fleming. Hi ha dos nuclis ben diferenciats, units però amb una única coberta que creua “l’Avenida de los Derechos Humanos”. L’edifici de majors mides alberga les sales d’exposició i l’edifici menor se’n dedica a usos de divulgació i formació.

En cobrir també  el tram de l’Avenida de los Derechos Humanos es crea una espècie de passatge que dóna continuïtat visual a l’esgarradura dels edificis situats entre els edificis confrontats de l’altra galta del carrer. S’hi tracta de fer ús d’un recurs visual similar a les finestres nipones shinden, que focalitzen el que hom vol que s’hi veja.

L’entrada principal s’hi situa al vèrtex exterior de la cruïlla junt a la rotonda de vies urbanes principals, on situem la coberta del vestíbul d’accés. En aquest edifici trobem en primer lloc el rebedor, que conté el punt d’informació i la botiga. Els aseos públics són a un espai annex. A l’esquerra del rebedor hi ha el restaurant, que en té també accés des de l’exterior, per al seu funcionament independent dels horaris del museu.

Des del vestíbul s’accedeix a una gran sala d’obres permanents i de major rellevància, des de la què parteixen dos itineraris que recorren les set sales d’exposició.

El recorregut del nou museu se planteja al mode clàssic de sales successives. Aquestes sales, però, tenen formes orgàniques en contes dels tradicionals paral·lelepípeds provinents del segle XVIII germànic, i que s’arredossen com si foren una massa  d’oòcits de dona humana o d’amfibi. En els intersticis buits entre les sales creem xicotets jardins zen, que permeten l’entrada de llum natural a les sales, matisades per les masses arbòries. Alguns ‘patiets’ tenen xiprers o abets que sobreeïxen per damunt de la coberta.

El segon cos de l’edifici nou s’encontra a l’altre costat de l’Avenida de los Derechos Humanos, n’és qui acull la sala de conferències, aules, tallers i d’altres activitats de nova programació adesiara enumerades en un museu de nova emprenedoria.

Expressament se repiteix el model de la part anterior, amb un vestíbul d’accés i distribució, amb recepció i zona d’espera que connecta amb la gran sala de conferències directament. El hall d’entrada posseeïx una sala d’exposició que distribueix, a l’igual que el primer cos, amb les sales polivalents, de cursos, aules, etc. N’existeixen dues sales d’exposició i tres d’aules per a organitzar les activitats de difussió de coneixement, coaching artístic, etc.

S’ha optat per fer sales d’exhibició ovoïdals en contraposició a les sales rectangulars que permeten zones ‘obscures’ , sense visual, mentres que en aquest cas hom percep la totalitat de l’espai en el tránsit al voltantal de cadascuna de les peces exhibides…i més enllà.

Tots els murs de tancament seran de vidre com es desprén de les imatges  aportades en la proposta, tret d’aquelles sales que requereixen certa privacitat, com ara, són aseos, lavabos cuina, etc, que foren de formigó armat vist blanc. Per a la construcció d’aquesta façana transparent emprem diferents tipus de vidre en funció de l’assolellament, per tal de protegir les obres escultòriques.

La forma dels paraments-façanes, com hem dit adés, és oscil·lant, tot seguint les formes ovalades de la petjada en tota sa alçària.

Les cobertes es construeïxen amb lloses de formigó armat de vint centímetres de gruixa, existint un tauler pla que s’hi subjecta sobre pilars situats estratègicament davant de cada perfil rigiditzador del vidre circundant de les façanes que en el seu perímetre conformen les superfícies de doble corbatura que emergeixen  en llur perfil a partir de l’eix de major longitud.

La coberta en les zones planes entre els oòcits en contacte i els voladissos dellà de la petjada són de coberta vegetal.

URBANITZACIÓ

La proposta s’ajusta a la topografía original del terreny, obtenint una zona orgànica i natural, que embolcalla el nou edifici  i l’integre en la naturalesa del lloc. Conservem la majoría d’arbres existents, i aquells que ocupen l’espai del nou museu o recorreguts del nou dissny del jardí entre ambdós edificis, també es transplanten a d’altres zones del propi jardí resultant.

La intervenció pdrocura d’assolir que tots els espais del jardí i nou museu siguen accessibles per a discapacitats mòbils. La zona central del tram paral·lel a l’Avenida del Doctor Fleming s’aterra i explana, quedant-ne emmarcada entre dos eixos paral·lels peatonals. La inserció de rampes suaus d’accés des de les voreres fins l’edifici permet la visita del museu sense gens de dificultat.

En el tram de jardí paral·lel a l’Avenida del Museo s’organitzen tres eixos: dos perimetrals vegetals i un pavimentat central que constitueix el camí de trànsit peatonal entre l’edifici antic, actual museu, i el nou proposat en aquesta solució.

Els diversos paviments, voreres i àrees enjardinades creen circulacions al voltant de les escultures implantades en l’exterior, tot seguint el criteri zevià (Bruno Zevi) de produir la ‘contemplació escultòrica’ en girar sobre l’objeccte escultural, que se diferencia de la visió interna de l’espai embolcalaldor de l’arquitectura, mirada que guia en la promenade sculpturelle. A elles s’aplega, igualment,  per camins perpendiculars traçats des de voreres perimetrals.

AVANÇ GLOBAL DE PRESSUPOSTOS DE LA INTERVENCIÓ
  1. 1.    CAPITUL RESUM EUROS D’OBRA CIVIL EDIFICI NOU

1   MOVIMENTS DE TERRES I DEMOLICIONS……………5.000,00 €

2   XARXA DE SANEJAMENT……………………………..45.000,00 €

3  FONAMENTS………………………………………….350.000,00 €

4   ESTRUCTURA………………………………………..975.000,00 €

5  COBERTA……………………………………………..900.000,00 €

6   FAÇANES DE VIDRE…………………………………800.000,00 €

7   PORTAM I MANYERIA EXTERIOR……………………25.000,00 €

8   PORTAM I RAM DE PALETA………………………….45.000,00 €

9   PORTAM I MANYERIA INTERIOR…………………….50.000,00 €

10  REVESTIMENTS DE PARETS, SOSTRES

I TERRES…………………………………………………500.000,00€

11  INSTAL·LACIONS DE FONTANERIA………………..15.000,00 €

12  SANITARIS I AIXETAM……………………………..10.000,00 €

13  INSTAL·LACIÓ ELÈCTRICA I ELECTRÒNICS……..295.000,00 €

14  DECORACIÓ I MOBILIARI………………………….285.000,00 €

15  INSTAL·LACIÓ DE CALEFACCIÓ I REFRIGERACIÓ

 A.C.S. I SOLAR………………………………………..100.000,00 €

16  INSTAL·LACIÓ FOTOVOLTAICA…………………..190.000,00 €

17  INSTAL·LACIÓ CONTRA INCENDIS……………….170.000,00 €

18  INSTAL·LACIONS ESPECIALS………………………40.000,00 €

19  URBANITZACIÓ VOREJANT D’EDIFICI……………..60.000,00 €

20  VARIS. EQUIPAMENT………………………………..40.000,00 €

21  GESTIÓ DE RESIDUS………………………………..30.000,00 €

22  CONDICIONAMENT DE PETJADA D’EMPLAÇAMENT

     I DEMOLICIÓ…………………………………………..5.000,00 €

23  SEGURETAT I SALUT………………………………..65.000,00 €

PRESSUPOST D’EXECUCIÓ MATERIAL
DE L’OBRA (P.E.M.)……………………………….4.810.000,00 €  
  1. 2.    EQUIPAMENT I URBANITZACIÓ EXTERIOR

CAP1   DEMOLICIONS………………………………….15.000,00 €

CAP2   MOVIMENT DE TERRES……………………….20.000,00 €

CAP3   PAVIMENTS…………………………………..110.000,00 €

CAP4   DRENATGES…………………………………….25.000,00 €

CAP5   XARXA AIGUA DE REG I  POTABLE………………20.000,00 €

CAP6   ENLLUMENAT I XARXES BT I MT……………….150.000,00 €

CAP7   JARDINERIA (TRANSPLANTAT)…………………..10.000,00 €

CAP8   FORMIGONS……………………………………….85.000,00 €

CAP9   VARIS………………………………………………15.000,00 €

CAP10  MOBILARI URBÀ…………………………………..82.000,00 €

CAP11  FONTS (INCLOSES EN CAP 5 I 8)………………..0.000,00 €

CAP12 SEGURETAT I SALUT I CONTROL DE  QUALITAT…8.000,00 €

TOTAL EXECUCIÓ MATERIAL…………………………….540.000,00 €

  1. OBRA CIVIL 4.810.000,00 €
  2. EQUIPAMENT I URBANITZACIÓ EXTERIOR 540.000,00 €

TOTAL 5.350.000,00 €

Ascendeix el pressupost d’execució material de la URBANITZACIÓ I ACOBLAMENT DE LA PARCEL·LA I L’EDIFICACIÓ DEL NOU EDIFICI DEL MUSEU D’ESCULTURES  a l’ expressada quantitat de CINC MILIONS TRES-CENTS CINQUANTA MIL EUROS.

Especificacions:

– L’obra d’urbanització contempla la inserción de components fotovoltàics per a generació autònoma d’electricitat en conveni i dispositius d’il·luminació.

El nou edifici contempla l’equipament d’aire condicionat pel sistema d’intercanviador geotèrmic.

Rehabilitació a Paseo de Sagasta. Saragossa (Spain)

Deixa un comentari

REHABILITACIÓN DE FACHADAS, PLANTA Y ATICOS EN EDIFICIO RESIDENCIAL PLURIFAMILIAR. 

 PASEO DE SAGASTA, Nº 17

ZARAGOZA

“Dicha intervención se ajusta a los artículos, del P.G.O.U  de Zaragoza, 8.1.3 .EDIFICIOS DE INTERES CATALOGADOS y en particular al 8.1.4. Edificios de interés ambiental, que es nuestro caso directamente y aprobada la propuesta con la aquiescencia de  los técnicos municipales.

Si bien la fachada se mantiene con una gran fidedignidad respecto de la fotocopia facilitada se observa que ya en el año de su finalización (1903) dicha fachada fue acabada con una sobreelevación de una planta puesto que el remate de cornisa es el mismo salvo que se introduce esta nueva planta. Sería muy dudosa que dicha intervención fuere realizada a posteriori puesto que según hemos detectado existe una continuidad de fábricas muy claro. Todo y que no se descarta dicha posibilidad que sería en el transcurso de elaboración del proyecto y por ende de la realización de catas averiguar la realidad constructiva. Puesto que además de dicha planta aparece en la actualidad el ático que se pretende rehabilitar.

El edificio fue promovido por D. Manuel López Flores, que encargo al arquitecto D. Félix Navarro Pérez su diseño y construcción. Lo cual, desde nuestro humilde punto de vista, supone una de las piedras angulares de la intervención, puesto que dicho arquitecto junto con R. Magdalena y F. Yarza componen el triviurato de los representantes del eclecticismo de finales de siglo XIX, y por ende, de la fisonomía de la Zaragoza actual.  En la parte final se añade un escueto resumen sobre la obra de dicho arquitecto que nos da las pautas de la intervención a realizar para mantenernos fieles al espíritu que animó dicha edificación.

 

Por otro lado la línea de cielo (ski-line) del Paseo nada o poco tiene que ver a ambas caras de la avenida tal como se pensó. Pocos palacetes quedan al lado de los números pares y los del lado de los impares en muchos casos han quedado subsumidos por la altura de las edificaciones que en las últimas décadas se han construido, elevándose bastantes alturas por encima de la línea de altura de cornisa que configuraba un paseo de alto estanding y representativo de la clase dirigente emergente de la ciudad. Sin ir más lejos el edificio contiguo izquierdo al nuestro, resuelto con ladrillo cara vista y con XI plantas.

Hoy en día dicho edificio es un inmueble de oficinas por ello terciarizado al mantenerse el carácter de edificio de renta pero habiendo perdido el carácter de residencial plurifamiliar original y sobre este punto pivota el talante de la intervención del ático y por ello del la posible rehabilitación de todo el inmueble en un futuro. Puesto que si no caeríamos en el puro fachadismo. Si bien la intervención propuesta inserta viviendas ello no es óbice para insertar unas oficinas en la misma distribución convirtiendo las habitaciones en meros despachos, puesto que de momento a ello se dedica el inmueble por la propiedad.

ESTADO ACTUAL :

 

A) FACHADA PRINCIPAL .-

 

Resuelta con una estética eclecticista tiene su base compositiva en el clasicismo tripartito que permite su lectura claramente compuesta de un basamento de piedra labrada según líneas horizontales que llegan hasta la cara inferior de los balcones. Que se separa de ésta mediante un denticulado corrido. Existe unos ventanucos que dan  al semisótano del edificio. A dicho local se accede desde uno de los bajos y que conecta, a diferente cota con el jardín posterior del solar. De remarcar es la pieza de dintel sobresalida en bajo relieve que salva dichosa huecos y que reafirma el buen hacer constructivo de su artífice. La puerta de acceso principal trabajada de muy buena calidad se encuentra deteriorada en la parte inferior y requeriría un decapado , masillado, entonado y barnizada que devolviere el esplendor que tuvo en sus orígenes. El zaguán de acceso, estrecho, esta no obstante muy bien adornado y recubierto en sus paramentos y suelos con mármoles rojos y cremas. En él se aprecian filtraciones de humedad que tendrían que repararse, así como algunos baldosas sueltas o partidas.

 

Especial mención merece la inserción de sendos locales en planta baja (derecho : Tintes de los alemanes. Izq.:  Amparo Vizmano ) cuya inserción con estéticas de los años ’70 han deteriorado considerablemente el conjunto de la fachada. Haciendo perder el carácter digno del edificio. Olvidando que da más prestigio a una firma, hoy en día,  la inserción cuidadosa en un inmueble que se respeta, que el reclamo publicitario que se extiende por doquier y que a la larga no nos permite la distinción del comercio o negocio. Han quedado desfiguradas las particiones originarias, insertándose rótulos anodinos, chapas metálicas con un azul oscuro que nada tienen que ver con el resto de la composición y que a pesar de todo la puerta de acceso prevalece respecto de éstos.

 

Idénticamente a este alegato se podría hacer sobre los cartelones colgados de la fachada (Academia Izquierdo, PP de Aragón, Piquer, etc. ..las condensadoras del aire acondicionado, etc.).

 

Una capa de pintura pétrea de color crema baña todo el paramento. Lo que significa un desconocimiento profundo sobre la arquitectura que contemplamos y de su artífice el arquitecto Félix Navarro. El cual utilizaba una decoración estilizada y plana que realzaba precisamente mediante las diferencias de tonalidad y colores. Ya que su ornamentación era bastante plana. Lo que ayudaba a jerarquizar, en altura, los edificios y su composición era muy clara. Rehabilitar las fachadas pasa por investigar las diferentes capas de pintura y recuperar su color original. Igual nos dará sorpresas y veremos una composición de colores contemporáneos.

 

F. Navarro introdujo masivamente el uso del hierro en Aragón. Fruto de ello  son las losa de balcones de pletinas, angulares, etc atornillados que hoy rezuman su oxido por los paramentos. Que tendrán que ser repasados, soldados y sustituidos (según casos) y recuperados a la luz del día. Revestidos con esmaltes anti-óxido tipo Oxiron, al igual que el resto de la rica cerrajería de barandillas, motivos vegetales, etc.

 

La piedra labrada decapada, limpiada, rejuntada y recompuesta en aquellas zonas deterioradas mediante resinas epoxi mezcladas con polvo de similares características a los de la piedra. Posteriormente una capa de fijador-imprimación y dos manos de solución anti-grafittis. Recuperando su condición natural y original.

Característica de la arquitectura aragonesa es la conformación de la coronación de fachadas mediante un potente alero que en la mayoría de casos se resuelve con canes de madera trabajada siendo el caso de este edificio, estando dicha construcción muy deteriorada por las aguas de lluvia, no obstante al estar guarnecido por yeso negro esto lo ha preservado momentáneamente pero que requerirá un tratamiento especial a desarrollar en el proyecto básico y de ejecución. Tras  el estudio de catas etc. Idem los florones de coronación y demás detalles ornamentales muy deteriorados y con peligro de caída a la vía publica. Toda la fachada habrá de picarse zonalmente mediante la inserción de nuevas capas de revoque con inserción de mallas de fibra de vidrio tipo mallatex que evitaría las posteriores fisuras de revoques. Es curioso el caso de que oficialmente el edificio se acaba en 1903 y el pabellón superior enmarcado entre los escudos de las torres marca 1904. Este edificio en sí establece un buen paradigma de las referencias ambientales de dicha avenida o Paseo.

 

B) FACHADA POSTERIOR AL JARDÍN.-

 

Se trata de una posible ampliación en época antigua de carácter subsidiario tiene una estética totalmente racionalista. Mención especial merece los pilares en Y que arrancan desde el semisótano y a la vista que aparecen. Son metálicos y que no fuere de extrañar que así y todo fuesen del propio Navarro. Su rehabilitación pasa por el simple repaso de fábricas, forjados con diversas grietas a supervisar, sustitución de elementos oxidados, pinturas reparación de carpinterías y pinturas.

 

C) REHABILITACIÓN DE PLANTA DE ÁTICOS .-

 

La cubierta de este edificio es un tejado a dos aguas sostenido sobre capa de cañizos y argamasas sobre una estructura de rollizos carcomidos que cubren los vanos entre vigas apoyadas sobre los machones y muros de carga. Por la cara inferior se ha colocado un techo de plcas de escayola practicables sobre subestructura de aluminio. Albergando en sí unos recintos habitables que ventilan a los patinillos y al exterior mediante ventanas insertas en el tejado tipo Velux.

 

Dicha intervención se refleja en los planos mediante la conservación de dichos espacios, retirándonos de las fachadas para evitar las vistas desde el exterior y regularizando la altura de dichos espacios, acogiéndonos a la altura de cumbrera existente. Organizando una distribucxión que si bien hemos insertado unas viviendas-àticos, con sus terrazas sobre los retranqueos. También pudoiere servir de oficinas con sus despachos. Un punto crítico de la intervención a convenir con el ayuntamiento y la propiedad es la rehabilitación del edificio como lo que es: EDIFICIO RESIDENCIAL PLURIFAMILIAR. Para escapar del puro-fachadismo de este tipo de intervenciones.

 

Con una superficie de intervención en áticos de 358.76 m2. Y una superficie útil según la distribución propuesta de cada ático de 134.56 m2. Estos áticos disponen de 4 habitaciones, 2 baños completos recibidor, salon-comedor y cocina que se articulan mediante un tangente a los patinillos.

 

Las superficies y diseño se especifica en los planos adjuntos.

Este anteproyecto pretende realizar la rehabilitación propuesta a partir de la contextualización a nuestro parecer desde dos criterios analíticos de base :

I)   El momento de su ideación y ejecución  con respecto a la actualidad y la materialidad             existente.

 II)  Las bases proyectuales del arquitecto d. Félix Navarro y su traslación a la actualidad.

I) El tipo residencial en Navarro responde a un prototipo caracterizado por su situación entre medianeras en calles y avenidas de standing medio-alta en la trama de ciudad. De alturas entre cuatro y cinco alturas. Con predominio del cara vista en fachadas. Composición simétrica y generalmente articuladas mediante balcones , motivos ornamentales en sus ejes. La decoración es sencilla, generalmente con motivos vegetales de carácter lineal (nunca modernistas o art-nouveau) sí algún rasgo sezession vienesa, fruto de si sus viajes centroeuropeos. Dichos motivos se sitúan en tarjas y dinteles de huecos y en su eje de simetría, dónde ubica el acceso. Toda vez que la estilización de dichos motivos va en aumento conforme se suben las plantas, estableciendo una jerarquización en altura. Salvo la coronación donde vuelve a un simbolismo que raya con un neorenacimiento nacionalista, avant la lettre , que una década posterior tuvo sus frutos y sus resonancias.

Navarro proyecta en 1891 para el Sr. Górriz en c/ Cerdán (actual c/ César Augusto) nº 2 una fachada monótona, es en el enmarque de los huecos con sus trabajos de revoques donde se plasman dichas tendencias y pautas de diseño anteriores. Es en 1902 cuando se empieza a apreciar una evolución en las fachadas de dicho autor introduciendo elementos de mayor complejidad tanto en ideación (balcones corridos), ménsulas en plantas bajas, simbología, etc.  como en variedad de materiales : inclusión masiva del hierro y discreta de la cerámica. Este es el caso de los edificios de c/ Cadiz nº 8 , y la serie del Paseo de Sagasta (números 6 y 8 )  y el de este proyecto , el nº 17 que presenta la extraña introducción de las cabezas en 2ª planta en las tarjas de los dinteles.

II) Las bases proyectuales de D. Félix Navarro se caracterizan por sus aportaciones al empleo de nuevos materiales desde un contexto localista como es el zaragozano de aquel momento especialmente del hierro (es el autor del mercado central en pl. / Lanuza. Año 1895)

Convive en él una concepción proto-lecorbusieriana de carácter mesiánico de la arquitectura como instrumento de regeneración humana y una imagen urbana de sus realizaciones llenas de contenidos simbólicos, todo ello macerado por una concepción disolvente de la dialéctica establecida entre arquitectura e ingeniería; puesto que exigía un replanteo de dicha querelle  absurda y todo ello sin separarse de la estética ecléctica de la que nunca se separó.

Como ningún otro arquitecto aragonés asumió y contempló el momento crucial en el que se encontraba la arquitectura. Arquitecto viajero, estuvo en E.E.U.U. y Alemania que lo configuran como arquitecto de mentalidad cosmopolita. De ideales republicanos y librepensador (francmasón ?). No obstante tuvo una gran cantidad de cargos, honores y distinciones a lo largo de su vida. Incluso docentes como profesor de construcción en Madrid.

Realizó en medio de un entorno yermo de ideas desarrolló una producción teórica dispersa y variable pero considerable en la que la base de sus escritos es la fe en la arquitectura como fuente inagotable de ideas. Para él “ cada proyecto debe tener tras de sí un contenido intelectual desarrollado mediante elementos figurados, caligráficos, materiales, etc. útil para el progreso de la humanidad”.  Rechaza no obstante lo puro-visual, y con ello el modernismo. Ataca al decoración sin carga y contenidos simbólicos.

Tuvo una sincera y activa preocupación por la elaboración de casa de bajo coste para las casa obreras. Desarrolló teóricamente un sistema constructivo La casa de mil pesetas y el nuevo procedimiento constructivo de la carpintería del ladrillo. Además de la ilusoria  intención de levantar muros unidos por listones introduce la racionalización del empleo de materiales naturales para el aislamiento de las edificaciones.

En definitiva el hilo conductor de esta rehabilitación consistirá en :

No todo objeto  patrimonial es una obra de arte, pero sí es – esencialmente – documento histórico (aunque sea reciente), objeto funcional y elemento significante. Y esto es lo que rehabilitamos para conservarlo. RESTAURAMOS sus ausencias (documentales, funcionales y significativas). NO la cronología material sino su fidelidad a la forma, al espacio, al comportamiento mecánico de los elementos portantes, a su decoración, etc. Y su inserción y pervivencia ambiental en un entorno que configura y es memoria viva de la actual Zaragoza.

 

Proposta per al StadtMuseum Kassel

Deixa un comentari

Conservar el màxim que tenim. Augmentar l’imprescindible d’acord a un programa de futur a mig i llarg tèrmini. Recuperar el passat i projectar-lo en el present. Donar la mà a la contemporaneïtat dels Documenta en el trànsit de renovació social de la ciutat de Kassel.

 

Projectar la nostra ciutat en el món. Urbanísticament diferenciar, morfològicament, allò permanent del contemporani. Acoblar el modern (banc) veí amb el contemporani. Integrar harmònicament antic i modern amb el contemporani en una unitat. Avui un museu és un centre de estudi, difusió i debat. No és, sols, la mansió de les muses. Es molt més. Es un lloc viu i atractiu per a la generalitat de la gent. Tota, no sols per als experts. Té una funció social i general. Hi haurà espai per a exposicions permanents del llegat però presentades de manera actual. Divertides, no pas avorrides com passa en tants museus d’altres ciutats. Les propostes futures seran diverses, tant, com l’espai que les acull. Per això serà un espai fluid i parcel·lable d’acord a elles. Distribuïble amb panells mòbils. Amb la possibilitat de discussió i de debat rere projeccions, instal·lacions artístiques. Cada esdeveniment, una celebració. Un punt neuràlgic de la persistent i renovellada Kassel. Recuperem l’entrada original en la Ständeplatz, monumentalitzant-la. D’acord a sa rellevància, augmentem la seua escala. Tenim poc de diner per a tanta ambició. Per això cal economitzar mitjançant una construcció prefabricada. Reforcem tot el sistema estructural existent. Esponjant-lo d’ acord a les directrius marcades en les bases concursals. Ha crescut en una planta i s’ha allargat fins crear-hi un passatge semipúblic per al museu i, endemés, les altres entitats que ja existien: els dos bancs. S’hi creen 4 places d’aparcament per al staff del museu i una zona tangencial al braç secundari en el seu interior per a desembarcament de material al muse. S’independitza l’accés de personal i el visitant. S’implementa l’accés general a disminuïts físics.  L’estructura té la possibilitat de créixer una planta més en un futur si fos necessària. La nova construcció és prefabricarà de pilars i bigues prefabricats així com els forjats seran lloses alveolades o de xapa col·laborants. També els tancaments. U-glass amb aïllaments. Les cobertes invertides planes. Posseiran plaques fotovoltaiques i  tèrmiques. Les instal·lacions i centre de transformació s’ubiquen en passatge i llocs estratègicament situats en coberta. L’aire condicionat a la coberta. Es distribuirà amb conductes. Els buits s’han dissenyat per a distribuir per tot l’edifici les diferents instal·lacions que han de servir per al seu funcionament, registre i manteniment. S’hi cerca que hi entre matisada la llum natural mitjançant el tractament del U-glass al àcid.  

La Planta baix és la planta noble. Accessible des del quadrat del cantó que es conforma en un espai a triple altura. Les sales del Kasselforum, Kassel-Studio, plataforma, etc són de accés fàcil. Igualment re-distribuïbles en funció de la magnitud de l’event a exposar. La petita cafeteria y la botiga ateses conjuntament. 6 espais d’exposició distribuïts tangencialment sobre els corredors de distribució. Els corredors també són, com al MoMA, Guggenheim de NY, espais d’exposició. El staff de direcció passa a la zona alta i independent. La sala de conferències pot funcionar aïlladament i independent de la resta de l’edifici. Les aules de pedagogia són servides pel seu propi magatzem entre ambdues. La biblioteca serveix de tap del cos allargat. Visualment, el cos afegit  es separa de l’antic per la marquesina volada, que levita per la llum. Separa nou de l’antic, que el macla tanmateix. Tots els elements de comunicació vertical traspassen l’edifici. 2 escales d’ incendis alunyades en llur situació. Una altra de públic distribueix i desembarca en el nus gordià de l’edifici i realitza la funció de distribució dels visitants per les sales obertes, o privades a públic. L’ascensor interior i panoràmic pot ser vist en la seua dansa vertical des de lluny. Impressionar i maximitzar el buit interior. Existeix la preocupació circulatòria del visitant i la seua comprensió de l’edifici. Per això la vista flueix de braç a braç de l’edifici. No tenir la sensació d’enclaustrament. Per açò perforem murs. Ordenem acadèmicament els buits i massissos. Clàssicament.  El bar interior té la prolongació en la terrassa adjunta com a espai obert d’exposicions i lloc ocasional de happenning.

 

 

 

 

 

Das  zu erhalten, was wir haben. Das Unentbehrliche zu vermehren, nach einem Programm von Zukunft in halbem und langem Ende. Die Vergangenheit wiederzuerlangen und es in der Gegenwart zu schleudern. Die Gegenwart der Documenta im Prozess der sozialen Erneuerung der Stadt Kassel zu akzeptieren.Unsere Stadt in der Welt zu schleudern. In Stadtplanung das Alte des Gegenwarts zu unterscheiden. In Stadtplanung das Alte des Gegenwarts zu unterscheiden. Moderne (Bank) neben den Zeitgenossen zusammenzufügen. Harmonisch alt und modern mit dem Zeitgenossen in einer Einheit einzugliedern. Heute ist ein Museum eine Studiums-, Verbreitung und Debatte – Zenter. Das ist, nur, die Villa der Musen nicht… Das ist viel mehr. Das ist ein lebendiger und attraktiver Ort für die  Leute. Alle Leute, nicht nur für die Fachleute. Das hat eine soziale und allgemeine Funktion. Es soll bleibende Ausstellungen des Legats aber aktualisierte geben. Geliebten, nicht gelangweilt wie in so vielen Museen anderer Städte. Es gibt verschiedene zukünftige Vorschläge, weil der Raum, der sie aufnimmt, verschieden ist. Deswegen wird das ein flüssiger Raum. Der Raum wird von beweglichen Paneelen verteilt sein, mit der Möglichkeit der Diskussion und der Debatte mittels der Projektionen, künstlerischer Anlagen. Jedes Ereignis, eine Feier. Ein neuralgischer Punkt der andauernden und erneuerten Kassel. Wir erlangen den originalen Eingang in der Ständeplatz wieder, das Denkmal ehrend. Gemäss seiner Bedeutung vermehren wir seine Treppe. Wir haben wenig Geld für so vielen Ehrgeiz. Deswegen ist es nötig, mittels eines vorgefertigten Baus zu sparen. Wir verstärken das ganze strukturelle bestehende System.

Nimm sie es gemäss den in den Grundlagen bezeichneten Richtlinien aufschwemmend, an einem Wettbewerb teil. Er ist in einer Pflanze gewachsen und ist länger geworden, bis er eine öffentliche Passage für das Museum und, außerdem, andere Einrichtungen schafft, die schon existierten: zwei Bänke. Es werden 4 Parkplätze für die Arbeiter des Museums und einer tangentialen innereren Zone für Ausschiffung des Materials im Museum geschaffen.

Es macht sich der Personalzugang und der Besucher unabhängig. Es wird der allgemeine Zugang zu behinderten Physikern implementiert. Die Struktur hat die Möglichkeit, noch eine Pflanze in einer Zukunft zu wachsen, wenn sie notwendig war.

Der neue Bau wird von Pfeilern und vorgefertigten Balken vorgefertigt werden und die verarbeiteten werden Steinplatten oder von Blech sein. Auch die Schlösse. U-glass mit Isolierungen.

Die umgekehrten flachen Hüllen werden fotovoltaische und thermische Platten besitzen. Die Anlagen und Umbildungszentrum werden in Passage und in Hülle strategisch gelegten Orten unterbracht. Die Klimaanlage in der Hülle.

Die Klimaanlage wird von Leitungen verteilt werden. Die Leeren wurden entwickelt, um durch das ganze Gebäude die verschiedenen Anlagen zu verteilen, die für sein Funktionieren, Verzeichnis und Erhaltung dienen müssen. Es wird gesucht, dass zwischen schattiert das natürliche Licht mittels der Behandlung des U-Glass in der Säure. Der Erdgeschoss ist die adelige, zugängliche Pflanze seit dem Quadrat der Ecke, die sich in einem Raum an dreifache Höhe anpasst.

Die Säle des Kasselforum, Kassel-Studio, Plattform, sind sie usw. von leichtem Zugang, gleich redistribuïbles in Abhängigkeit vom auszustellenden Ereignis.

Die kleine Cafeteria und der Laden sind gemeinsam. 6 Ausstellungsräume verteilte auf den Verteilungsläufern.

Die Läufer sind auch, als der MoMA, Guggenheim von NY, Ausstellungsräumen. Der Leitungsstaff begibt sich in der hohen und unabhängigen Zone.

Der Konferenzsaal kann unabhängig vom Rest des Gebäudes funktionieren.

Die Pädagogikhörsäle sind von ihrem eigenen Lager gedient. Die Bibliothek dient von Korken des länglichen Körpers. Seh-, trennt sich der zusätzliche Körper vom ehemaligen durch das gesprengte Regendach, dass Levit durch das Licht. Er trennt neu von alter Alle Elemente von senkrechter Kommunikation sie bohren Gebäude durch.

 

2 Treppen der Feuer. Andere von Publikum verteilt und landet im Knoten vom Gebäude und verwirklicht die Verteilungsfunktion der Besucher durch die offenen Säle, oder entzogen Publikum. Der innerere und Panorama-Aufzug kann in seinem senkrechten Tanz von weit gesehen sein. Beeindrucken und die innerere Leere zu maximieren. Es existiert die Kreisbeschäftigung des Besuchers und sein Verständnis des Gebäudes. Deswegen fließt die Aussicht durch das Gebäude. Die Empfindung der Klaustrophobie nicht zu haben. Deswegen bohren wir Mauern. Wir befehlen die Leeren und Massive akademisch. Klassisch. Die innerere Imbissstube hat die Verlängerung in der angefügten Terrasse als offener Raum von Ausstellungen und gelegentlicher Ort.

 

Alberg a Quesa (Canal de Navarrés)

Deixa un comentari

Emplaçament
La parcel·la d’emplaçament es situa en un poliesportiu a Quesa (la canal de navarrès). Entre la vessant de la muntanya i les instal·lacions de frontó, tenis i camp de futbol. La topografia de la parcel·la és plana. Està situada en una espècie de terrassa abancalada de la vessant de la muntanya, rodejada d’arbres mediterranis que matisen les vistes panoràmiques quedant amagada entre les seues copes, l’extradós del frontis del frontó té coartades les vistes en planta baixa. Els arbres de la vessant del nord-oest impedixen les vistes cap al poble i el paisatge de la vall. El costat est té les vistes cap a la muntanya i la seua esplèndida visió natural. Hi ha un pronunciat desnivell entre els diversos elements del complex. A la parcel·la s’accedix des dels nivells inferiors d’accés al poliesportiu, per una zona encunyada que la separa el camp de futbol immediat.

Urbanització exterior a la parcel·la.
La intervenció és aprofitada per a fer la parcel·la accessible a tot el món, incloent persones amb mobilitat reduïda, per això es proposa un desmunte i inserció de rampes suaus d’accés i escales fins a l’alberg i camps de joc, en compliment de la llei vigent. Els diversos paviments, voreres i zones enjardinades ens conduïxen cap a la recepció de l’alberg.

Desenvolupament de la idea
La parcel·la de l’antic camp de bàsquet, on s’ubica l’alberg té forma de romboide.
Hem fraccionat els usos del programa adaptant-se a l’espai.

  1. Trapezi xicotet de recepció i direcció junt amb l’accés. Cos amb dos plantes.
  2. Trapezi gran extrem de suport logístic amb dos dormitoris, 1 i 2 dedicats a discapacitats. Cos d’una planta baixa.
  3. Un paral·lelepípede de vida comunitària amb dos plantes. La baixa oberta visualment sobre l’espai de trobada anterior a oest. I una planta posterior a este a què s’accedix per sengles espais oberts. En planta baixa tenim cuina-menjador-estar amb possibilitat de modificar els seus límits o unir-los. A més de neteges de suport. La planta superior es destina a 8 habitacions dobles i un quart de magatzematge.

El paral·lelepípede genera dos terrasses: una davantera cap a ponent junt amb el menjador i estar, i una altra posterior cap a llevant més resguardada amb paellero, barbacoa, etc. Inserció paisatgista amb materials propis de la comarca i municipi.

Entre el paral·lelepípede i la recepció s’ha creat un corredor deambulatori que arreplega els elements de comunicació vertical. Una escala i un ascensor exterior que desembarquen ambdós a un corredor de distribució d’accés a les habitacions i a un pas sobre el trapezi extrem per a generar el manteniment dels sostres vegetals i inclús l’evacuació ràpida en cas d’incendi, per a evitar aglomeracions en cas de perill.

Els extrems els hem regularitzat per mitjà de dos romboides que ens deixen un ‘rectangle’ central més net i aprofitable. Ens separem dels obstacles com el frontó i els murs de contenció de terres de la vessant. Sobre el trapezi nord muntem un paral·lelepípede d’hostes on diferenciem les funcions de la intervenció. S’aconseguix la regularització de la superfície de la parcel·la plana i la incorporació de les preexistències topogràfiques. Per mitjà de desmuntes de pendents excessius actualment.

LES CÚPULES DEL PANTEÓ I DE SANT PERE A ROMA.

Deixa un comentari

COL•LATGE HIPERTEXTUAL SOBRE LES CÚPULES DE ST. PERE I EL PANTEÓ.

Fa unes setmanes vaig trobar un text escrit per un professor d’universitat en què es parlava sobre dues cúpules històriques de referència: la del Panteó d’Agripa i la de la basílica de St. Pere al Vaticà. El text literari resultava bell, com vaig desar constància mitjançant un comentari; tanmateix n’era farcit d’errors. No podem dubtar que, entrelínies, l’autor té coneixements d’allò que en parla. Nogensmenys, n’hi sap molt més del que hi mostra; calia, però, llegir-lo per dessota. Sobta, però, el plantejament maniqueu de l’escrit. Bons i dolents. Recorda l’allau d’informació mediatitzada que ens arriba, sense el més mínim acte de crítica. Divuit comentaris desats i……..podem pressuposar-ne que centenars de lectures.

 

Això és la xarxa d’Internet i la seua mancança de criticisme. L’esbromadora informació desada i no contrastada.
El plantejament dialèctic, esbossat, entre un anònim executor de la cúpula del panteó -el bo- i la de St. Pere dissenyada per Miquelàngel -el dolent- establia el camp de batalla per a la “querelle d’Allemand” que volgué encetar. Tot plegat, un poc fatxenda val a dir.

L’informa PISA parla d’un segment poblacional, però, i els majors?….

; sembla que no estem molt millor, sobretot, si qui imparteix “doctrina” des d’alt d’una estrada fa aitals relacions confrontants gratuïtes. Com no tinc massa temps per a fer un apunt-article elaborat; nogensmenys, he preparat, a corre cuita, una mena de col•latge d’idees, amb enllaços hipertextuals, que desmenteixen o matisen els arguments, impúdicament, exhibits per aquell professor. Manquen de to bèl•lic, però sí esclaridor. És una mica feixuc però crec que val la pena. Ens serveix per tal de guaitar allò del què, quan i com miren la realitat històrica, tot basant-se en la realitat immediata, certa classe d’instructors, que a sobre, té projecció sobre la gent en procés de (de)formació. Existeix la ciència i la investigació. I aquesta mai és catalana, italiana, anglesa, etc. És a dir, no en té, de nacionalitat. N’és universal.

Sobre el seu text, com a plantilla, he anant incloent-hi les discrepàncies i matisacions. El paper hegemònic de certes elits, dites nacionals, es dilueix i deixata de seguida, quan el punt de vista es torna més universal i detallista alhora.

Veure-hi la realitat antiga, amb ulls d’avui, ens situa en el debat actual del càlcul estructural que puc sintetitzar, més o menys, així:

1. La manera clàssica basada en el la resistència de materials. Ajudat amb l’aplicació de coeficients de majoració de càrregues i minva de capacitats resistents dels materials.

2. El mètode s’amplia i evoluciona amb la introducció del càlcul plàstic a partir del peritatge d’estructures metàl•liques. I l’assimilació d’un estat de l’estructura que fa figa (que es converteix en un “mecanisme” inestable) en aparèixer més ròtules de les que pot acollir la seua estabilitat. En passar de l’estat elàstic al plàstic alguna secció de l’estructura aquesta secció esdevé una ròtula. Trobar que una estructura ultrapassa de les tres ròtules deixa l’estructura inservible.

3. Hi ha un mètode de càlcul oblidat i desenvolupat per l’enginyer català Santiago Rubió, a l’Argentina, a partir de la metodologia funicular d’Antoni Gaudí. Aquest, d’alguna manera, però, mai confessat, ha donat lloc al càlcul per bieles, d’un costat. Vegeu el “Cálculo funicular del hormigón armado”. Ed. G.G. Buenos Aires. 1952.

4. El càlcul matricial, segons el mètode de la resistència de materials i els teoremes d’energia, possibilitat per la democratització de les noves eines informàtiques, de la mà del mètode dels elements finits.

i 5. M’atreviria a definir un quint mètode, aparegut en el darrer quart del segle passat, consistent en la conversió i convergència del mètode de càlcul plàstic d’estructures metàl•liques transportat al càlcul d’estructures de fàbrica (pedra, maó, etc.) amb les aportacions històriques del càlcul dels polígons funicular i vectorial de finals del XIX i primeries del XX. Des del nostre punt de vista tots són d’aplicació adequadament, i més que en vindran. La creativitat i el talent es basa en fer la tria corresponent i escaient en cada cas. Per això la denúncia del maniqueisme feta a l’inici.

SÍNTESI D’ERRORS D’AQUELL ESCRIT (AL NOSTRE PARER):

1. La cúpula del temple del Panteó té precedents remarcables, com ara la Domus Àurea de Neró, que ja usa el mateix mecanisme de cúpula voltada amb òcul central inclòs. Per tant, el Panteó no pressuposa cap “revolució estructural”. Potser, sí siga, dins de la tipologia estructural, el paradigma més conegut popularment.

2. La cúpula del Panteó sí que sofreix esquerdaments en la seua superfície durant la seua història, però, com està revestida i impermeabilitzada per un material mal•leable no és pot detectar si no és amb un estudi conscient i ad hoc. De fet, fou restaurada per A. Terenzio pels anys 1934 i resta una documentació, a fi i efecte, de mostrar la prova sensu contrario.

3. L’existència, a més d’altres cúpules reeixides entremig, com ara, Santa Sofia de Constantinoble i la del Duomo de Brunelleschi a Florència que ajuden a entendre l’evolució i d’interval entre les dues estudiades, sí marquen, estructuralment un moment d’evolució mecànica i tipològica. Sempre des de la base del mètode iteratiu de prova-error.

4. Les vicissituds d’una edificació, de qualssevulla, són copioses i diverses en el temps. Bernini l’hi empitrà dos campanars que serien enderrocats a finals del segle XIX. L’orecchie d’asino en deien els romans tardobarrocs fins el XIX. Per tant, aquesta mateixa intervenció provoca que, l’estructura mecànica, hi haguera de “buscar” una nova, d’estabilitat, a cada canvi. En canvià, l’edifici, multitud de vegades destí i funció. I com no?; decoracions, revestiment de cobertes, etc. Amb la qual cosa, l’estat de càrregues hi havia d’acomodar-s’hi.

5. A tall de l’anterior punt, cal remarcar que si el panteó modificà ús, funció, etc; la construcció de la basílica de St. Pere fou encara força més tumultuosa. Com explicaré més avall. Cada arquitecte que hi apareix ha de reprendre el que l’anterior(s) hi han construït. Bramante, Serlio, Rafael, Carlo Maderno, Miquelàngel, fins della Porta i el seu adjunt Fontana. I en molts casos també calgué d’enderrocar-ne part de l’obra construïda de l’anterior. Miquelàngel prengué l’encàrrec a seixanta anys, i veient que no l’acabaria féu una maqueta de fusta que servís de model per als posteriors executors. El resultats de la maqueta és el fruit de força d’anys d’estudi, comparances amb d’altres fetes, bàsicament amb la de la seua Florència natal. Fou, la seua, una intervenció d’unificació i recuperació del model bramantià, a més d’una recerca del problema de l’escala (grandària relativa) que se li “escapava” per manca de referents. Malgrat que n’era conscient i intuir-ho.

6. Della Porta i Fontana són els arquitectes executors que fan la construcció definitiva. Que realment subvertiren; tot sobrealçant i modificant el perfil de la cúpula que deixà, com a definitiva, Miquelàngel. Subvertint el model, però no el concepte com hi veuré de demostrar. Per tant, Miquelàngel ni construí, ni bastí, Sant Pere del Vaticà, ni pogué crear la metodologia constructiva que s’hi implementà.

7. Un dels problemes a resoldre fou el de l’escala de l’edifici (grandària relativa) que Galileu Galilei havia esbossat en enunciar el seu Dialogi de Dues Nove Sciencie. Entre elles, l’inici de la Resistència de materials. Hi incloc una explicació senzilla que permet esbrinar-ho, amb foto inclosa. Un prisma A assentat sobre un terreny genera tres vegades menys pressió sobre el terreny que un de 3 vegades més gran B amb la mateixa forma. Això, que és obvi, tampoc no és lineal. I aquí rau la dificultat que intuïen.

8. “QUI FERRA, L’ERRA” o “ON HI HA FERRO, HI HA ERRO” que deien les nostres dites ancestrals. Della Porta i Fontana van incloure-hi cadenes de ferro, ja, a finals del segle XVI per tal d’absorbir els esforços horitzontals des de “mitja taronja” avall -fins a la base- de la membrana sobre el tambor. De fet, pocs anys després d’acabar-la, ja, hi havia evidents esquerdes i badalls exagerats a la cúpula vaticana.

9. G. Poleni fou un matemàtic venetià a qui li va ser encarregat un informe sobre les esquerdes de la cúpula de sant Pere. Memorie della Gran Cupola del Tempio Vaticano. 1748. En aquestes donà la solució de que eren normals i no feien córrer cap perill immediat d’ensolsida –segons la geometria i estructura de la membrana- i tragué importància de llur existència. Amb el seu estudi fou intervinguda la cúpula. Extrem aquest, en que l’escrit -diu que no fou així. Poleni sí que va donar les instruccions per a adobar els esquerdaments de la cúpula vaticana. En fixaren 5 de 6 cm. quadrats i adobaren les dues antigues que s’havien rovellat pel pas del temps i la desprotecció ambiental hi afegides per della Porta i Fontana.

10. L’existència d’òscul i/o llanternó és indiferent en la coronació a efectes dels polígons funicular i vectorial. De fet, els afegits al trasdòs al Panteó naix, precisament, perquè hi havien badalls. Contràriament al que defensa l’autor de l’article.

11. Conclusions: Des dels primers plantejaments de Galilei, passant per Hooke, Newton, fins als nostres dies en que es planteja una doble alternativa: d’un costat l’ús dels ordinadors per al càlcul mitjançant el mètode d’elements finits, basat en la resistència de materials i el tram de base elàstica, fins a la translació del càlcul plàstic d’estructures d’acer a estructures de fàbrica de pedra, maó, etc. en base a les tres equacions d’equilibri i el teorema de seguretat, dins del tram plàstic en càrrega de col•lapse, hi ha un llarg camí. I no per això no acoblarem a cada cas aquell que més ens interesse, en funció de les circumstàncies. Ni bons ni dolents. El cas per cas. Però dialècticament i crítica. El món és tan complex que els plantejaments binari, de la mena que siguen, són certament empobridors.

He improvisat TRES SLIDERS en ARXIUS en què es desenvolupa cada idea, amb fotos, diagrames, taules, etc. copiosament.

 

 

Plurifamiliar a Avgda de Burjassot/c. de la florista. València (2-2)

Deixa un comentari
COMPOSICIÓ.
Llenç de carrer corredor: finestra+arbre.
És axial. De caràcter clàssic, rememora les intervencions vieneses loosianes. Un cos basamental. Un cos mig pautat pels cossos volats que agafen el gris blavós. Sobre un grana rogenc vidrat. La junta del maó és continua que reforça l’horitzontalitat. El cos de coronació és una marquesina volada sobre el carrer. Conservem el gris suau albí de l’execució acurada. Les escales cargolen sobre el seu interior i ventilen per la part superior. I il•luminen el buc de l’escala. Tant la planta primera com l’ultima té la possibilitat lúdica de l’exterior a l’aire lliure. Habitatge complet als extrems i dúplex central. La terrassa es situa a la part davantera que dóna vistes al carrer. La façana interior marca la intimitat. Una superfície tibant blanca relluu a l’interior. Tots els paraments interiors conserven un blanc de neu. Així cadascú se l’apropiarà amb els seus colors que el diferencien dels veïns. La inserció de marquesines amb pilars i bigues permet la possibilitat d’instal•lar-hi envelats d’arrel mediterrània.
MATERIALITZACIÓ.
Materials normals:

  • Estructura portant i murs de soterrani: formigó armat.
  • Façanes interiors del pati: monocapa sobre murs de tancament de tres fulles ceràmiques.
  • Façanes a carrer: fàbrica de Maons vidrats amb junt horitzontal seguit. Aplacat de peces prefabricades de ciment blanc per a pintar. Basament de pedra artificial colorejada en negre-gris.
  • Portam exterior: alumini lacat al forn, color gris blavós fosc.
  • Distribucions interiors: envans de 10 cm.
  • Revestiment interior: enlluïts pintats amb p. Plàstica. Blanca
  • Revestiment exterior de pati: monocapa.
  • Paviments: marbre en general i gres en estances humides.
  • Portam interior: tauló DM contraxapat de faig clar.
  • Instal•lacions de gas.
  • Telecomunicacions d’acord a normativa.
  • Coberta amb perfils estruïts i plegats industrials. Fent de protecció, interior poliestirè extruït d’alta densitat. Mitgeres pluvials resoltes amb perfilaria cargolada a la fàbrica.
  • Ram de manyà: acer galvanitzat pintat amb esmalt.
  • Trencaaigües i paviments d’elements comuns amb pedra artificial de resines.

Plurifamiliar a Avgda. Burjassot/c. de la florista. València.(1-2)

Deixa un comentari
TOPOGRAFIA, EMPLAÇAMENT I PREEXISTÈNCIES.
El solar en què ens ubiquem és el resultat de l’enderroc de tres habitatges unifamiliars que tenien al seu redós sengles naus industrials. Situades a la galta esquerra del camí que unia València amb Burjassot, es troba situat en l’antiga pedania de Benicalap. Un solar en forma de L que dóna façana a dita avinguda per davant, direcció est, i una posterior a ponent, donant a la via pública en que circulen autobusos i tramvies, c./ de la Florista. Té una superfície de 1018 m2. Es troba situat amb un esbiatge d’uns 70º respecte la perpendicular de l’eix de l’avinguda. La qual cosa condicionarà tot el disseny. Un altre factor que el marcarà fondament és la profunditat edificatòria de sols 14 m. També requereix la realització de dos soterranis d’aparcaments per a acollir la manca d’ells en la zona. Es permet la realització de golfes sota teulada. Hi ha un factor esperonador en la configuració del carrer corredor. La galta de la dreta té una planta d’alçada més. Aquest es conforma en el nostre esperó per a regularitzar la imatge urbana. Cada alineació està conformada per les antigues cases obrador, comercials i industrials. Amb un ski-line absolutament irregular i caòtic. La qual circumstància s’ha incrementat amb l’aparició de blocs en els anys 60’ i 70’, que conformaven i amagaven una mena de mini ciutat dormitori. L’aparició de noves edificacions properes a la zona d’espatles com és Corts Valencianes encara incrementa més el desordre urbanístic. Prioritzant l’espai domèstic front el públic, segons la terminologia d’en Josep Oliva i Casas. Conjuminant una part de ciutat i una nova polaritat. Traient la idea de conformar una carretera ala qual es redossen un munt d’edificis d’habitatges. En definitiva, contribuir a fer ciutat des de la iniciativa privada, si pot ser.
PROGRAMA
Fer-ne 19 habitatges, amb tres dormitoris cadascun. Valor d’eixida de venda al voltant de 140.000 €. Donada la irregularitat de la parcel•la, l’objectiu és fer-ne, el màxim nombre, habitatges en una forquilla entre 70 i 140 m2 útils. Aquest darrers dedicats als dúplex, amb dues plantes i terrasses. Eixiren 19 habitatges i 70 places d’aparcament. I quatre locals de negoci, comercial, etc. Les primeres plantes gaudeixen de terrassa privativa, els dúplex de la penúltima planta també. En concret consisteix a reproduir els serveis complets d’un estànding mitjà/alt, que es produeixen a València, des d’una perspectiva d’accessibilitat a gent normal, nivell econòmic mitjà/baix.
CONCEPTUALITZACIÓ FORMAL I TEÒRICA.
Llenç de carrer corredor: finestra+arbre.
El llenç a de contribuir a conformar el carrer corredor. Fent d’una via d’eixida de la ciutat, un carrer. Com explica Cerdà, un carrer no és una carretera. Tenim la sort de tindre una façana de uns 20 m. Tenim l’objectiu d’igualar amb l’edificació d’enfront que té una planta més. Volem aire i llum per a els habitadors de l’immoble. Unes terrasses i una estructura de pilars i bigues, i marquesines que ens conformaran i direccionaran el carrer, i ens marcaran el sky-line de la ciutat quan som immergits al carrer. L’horitzontal marca la tranquil•litat i reforça la urbanitat. El cromatisme marcarà els elements protuberants. L’estructura restarà vista, no s’amaga. S’inclou i quedarà inserida en formar part de la composició. Aquesta instal•lació ha pretès ser una recerca entre l’arquitectura vedettista amb capacitat pressupostària i màxima prestació i l’anònima, la finalitat de la qual, és simplement la construcció material d’habitatges amb la inversió mínima. Tot intentant convocant el més amb el mínim. Els miradors s’enfosqueixen i el llenç adquireix una preponderància tibant. Minimitzar l’impacte en el context existent. Fer pedagogia. Materials i qualitats estàndard, però ben construïdes i executades. La interacció vital entre interior de l’habitatge i els exteriors, comunitari i públic. Al capdavall la importància de l’arquitectura és que conforma els espais on l’usuari desenvolupa la vida. I la resta és moda, en el sentit pejoratiu i més innoble del terme. Un gran buit intern fa que la gent es senta acompanyada. El pati.

 

CMES A LA COMISSIÓ EUROPEA DE L’ENERGIA I TRANSPORT

Deixa un comentari

Ens plau confirmar-vos, que en Carles Riba i Romeva i en Ramon Sans i Rovira,  President i Vicepresident del CMES, han estat convidats a fer la presentació de la TE21 a Petten, Holanda els dies 12 i 13 de gener de 2015 al Institute for Energy and Transport – Joint Research Centre – European Commission. Vegeu la informació completa en el següent link:
http://cmescollective.org/CA/2014/11/cmes-exposara-la-seua-proposta-te21-davant-linstitut-de-lenergia-i-el-transport-de-la-comissio-europea/

Degut a aquest feliç esdeveniment, haurem de posposar una setmana la data de la propera ponència/debat del CMES, que finalment tindrà lloc el dia 19 de gener 2015 a les 18.30 h. (per comptes del dia 12 de gener, tal i com teníem programat).

N’és un gran pas endavant per a la nostra associació !!!  ….. endavant Cmes !!*!!
llibre1

ElCollapseEsEvitableCat

Rehabilitació Integral a C/ MANYANS 24, TRENC 13 ACC. València

Deixa un comentari
REFLEXIÓ URBANA I PREEXISTÈNCIES.
Aquesta realització condensa les reflexions i experiències urbanístiques al voltant de les intervencions a Ciutat Vella,a la Ciutat de València. O de qualsevol altra ciutat europea. En el decurs, des dels primers esbossos i presa de dades per a l’alçament de l’estat actual, i el final de l’obra han transcorregut més de deu anys i més de deu rehabilitacions d’altres edificis pròxims al dit entorn i, a més, d’altres ciutats i pobles, com ara Saragossa, Nantes, Llíria, Parcent, etc. Teníem un edifici molt deteriorat per la manca de manteniment i per l’ús descurat i el pas del temps. Amb persones ancianes rellogades amb preus de lloguer antics i molt esquifits. L’entorn urbà, envejable, era igualment força deteriorat. Malgrat trobar-nos en l’antic centre neuràlgic i comercial de la ciutat. Propers a la Plaça Redona. Situats en una parcel•la que dóna a tres carrers, per la seua forma irregular. Fent cantó a c./ del trenc i c/ dels drets, tenia l’accés pel c./ dels manyans. Amb nº de policia 24. Fruit de l’agregació de tres parcel•les provinents, dues d’elles, de cases obrador, i la tercera, possiblement, d’un bescanvi de parcel•les amb la adjacent, en temps d’ubicar la Plaça Redona a l’entorn, sobre l’antiga peixateria. Tot i ser perifèrica. La topografia és plana. Les preexistències de l’entorn són una barreja de edificis provinents del Academicisme Racionalista aplicat sobre Cases Obrador, que es van sobreelevar en la primera meitat del XIX, i d’edificis de nova planta substituint el anteriors amb una tipologia de Cases de Renda edificades en la segona meitat del XIX. De tendència i decoració afrancesada i historicista. A c./ de Drets hi ha una enretirada de la línia d’alineació, motivada per un esventrament que sols s’hi va implementar parcialment. Els forjats, donada l’agregació d’unitats independents no eren continues ni estaven a les mateixes cotes. L’espai públic encara no havia realitzat les imprescindibles mesures de peatonalització, soterrament d’instal•lacions aèries, etc. El RIVA, no havia ordenat les ajudes de manera escaient per a que els propietaris accediren a subvencions de manera avantatjosa. L’edifici es componia de Planta baixa dedicada a botiga, soterrani que abastava la meitat del solar, fruit d’una intervenció perversa de buidatge feta pels anys ‘60. Altell que abastava la quarta part de superfície del solar. I quatre plantes amb un habitatge per cadascuna. La teulada estava dempeus i sense explicació estructural possible. Hi havia al seu costat una zona de terrat disposta per a fer la funció d’estendre la roba, etc. Tant la façana d’accés per c./ manyans con l’enretirada a c/ dels drets en d’estil i llenguatge historicista, conformant en planta un rectangle que acollia pati d’entrada, buc d’escala fins la terrassa de coberta i bany –ventilat per finestró a l’escala- i una que ventila a c/ dels drets. A l’interior, un corredor anava conduint a les estances, unes que donaven a exterior i d’altres a la mitgera que no ventilaven de cap manera. Sobre l’edifici pesaven tres ordres d’execució immediata per caiguda d’elements a la via pública. I un promotor, empresari aliè al ram edilici, al què sols l’interessava el resultat final. Tant econòmic com d’imatge de car als seus veïns. Estem a la ròtula dels BIC’s de l’església de Santa Caterina i del Mercat Central. Condicionats per tots dos. Un grau de protecció ambiental 3.
PROGRAMA
Econòmic i estratègic: Donat el cúmul de situacions, tan a la contra, vam engegar una experiència única en els anys ’90, a València. La rehabilitació d’un edifici amb caràcter d’habitatge Protegit des de la Iniciativa Privada. Tan és així, que els formularis de la Direcció d’habitatge de la Generalitat Valenciana, manca de formularis ad hoc per a emplenar-ho i iniciar els tràmits. Amb la qual cosa es rebien subvencions per Rehabilitació de l’oficina RIVA i les de caràcter financer per ser HPO. En un moment en què els interessos baixaven i ningú no volia fer Habitatge Protegit Oficial. Ara s’hi ha canviat Oficial per Públic, però tan s’hi val. Amb el transcurs dels anys encara s’ha pogut augmentar-hi mitjançant les ajudes a llogar els habitatges a preu taxat a joves en un termini de 10 anys com a temporalitat mínima. Vam poder convèncer el promotor dels avantatges addicionals. I ho van acollir-hi. Funcional: Fer quatre habitatges de superfície útil menor de 70 metres quadrats. Habitatges de tres dormitoris. Dos dobles i un senzill. Renovar totes les instal•lacions, implementant les de telecomunicacions, contra incendis, etc. L’ull d’escala no ens permeté d’incloure-hi l’ascensor. Adaptar l’aplicació d’acústica a la norma NBE-CA-88, amb assaigs in situ de compliment. Implementar la Llei de la Propietat horitzontal. El local de planta baixa amb soterrani i altell restaria fora de tota l’operació com a element lliure. Havíem de substituir tots aquells forjats que no donaren les condicions mínimes d’estabilitat a l’edifici. Reforçar els matxons que subjecten l’edifici. Amb una alçària d’uns 18 m. Substituir la coberta , després d’enderrocar la primitiva. Reforçar balcons, refer la cadència dels escalons per a igualar-les, doncs les altures de cada planta eren molt diferent. Ventilació forçada, amb xunts, per coberta de banys i cuines. Implementació de totes les normatives i Ordenances provinents del nou PGOU de València i del recent PEPRI d’EL MERCAT.
CONCEPTUALITZACIÓ FORMAL I TEÒRICA.
Macla de dos Paral•lelepípedes + Architettura povera.
Un de base trapezoïdal i l’altre rectangular. El primer alberga la vida. Estar+menjadors i dormitoris. El segon la comunicació vertical i les instal•lacions amb els elements humits (banys i cuines). La secció és la generadora de la intervenció. Les permanències de Ciutat Vella són: de traçat i plànol, doncs, la construcció urbana provinent del gòtic s’hi mantenen fins avui. Aquesta ha pretès ser una recerca d’arquitectura paradigmàtica sense capacitat pressupostària i màxima prestació i anònima, la finalitat de la qual, és simplement la construcció material d’habitatges amb la inversió mínima. Per a llogar, amb tots els serveis actuals. Tot intentant agombolar el més amb el mínim. Cobrir els requeriment que serien desitjats per l’alt estànding en quant a prestacions a l’usuari final. És a dir, s’ha rebutjat la solució mimètica, així ser conscients que excloíem la possibilitat de minimitzar l’impacte en el context existent. L’architettura povera s’entén per la manca de recursos, no pobra en quant a riquesa intrínseca dins del conjunt. La riquesa de les relacions entre tots els edificis que conforman l’entorn està fora de tot dubte.
COMPOSICIÓ.
Aquesta intervenció té caràcter mimètic. Passar desapercebuda. Inserida en la conceptualització de la Ciutat anàloga d’en Collin Rowe. En aquest tros del collage. Mantenim els massissos, i els buits. Hem creat i aplomat branques dels finestrals, de manera durandiana. Hem invertit els colors de les edificacions acadèmiques i les historicistes. El color dels panys d’unes són el de les motllures de l’altra, i viceversa. Creant-hi unitat compositiva i cromàtica. Branques i llindars es diferencien. Hem renovellat els portams. Noves cuines, nous dormitoris tots exteriors. Tot s’organitza per eixos. Els exteriors dels buits, ultrapasssen a l’interior. El portam adquireix color cirera, mantenim les portelles interiors. Mantenim el cèrcol exterior dels buits amb tapajunts exterior, a feix exterior de façana. Solució dolenta però sovintejada per la tradició. Renovellem l’intradós dels sotabalcons Algun toc en la tercera planta. Mantenim la vivenda de l’àtic, a la què afegim una escala que puja a un tros de terrassa, que hem privatitzat. Em separat la terrassa comunitària de l’anterior. Les baixants són de coure i envernissades. Recuperem el gust per la composició mixta de la coberta: terrat i teulada. Manteniment estructural de tot l’edifici amb dos únics matxons interiors. Superfície de 94 m2. Peraltat de balcons a 1’10 m.
MATERIALITZACIÓ.
Materials normals:

  • Estructura portant i murs de soterrani: fàbrica de maó tradicional. Empressillats els matxons a triple compressió. Preservació de columna de ferro fos de planta baixa. Capa de compressió en forjats de formigó d’argiles expandides i armat. Conformació de capitells en encontre entre forjats i matxons. Buidatge de revoltons i encofrat inferiors.
  • Façanes: monocapa o manteniment de revocs de calç. Sanejament. sobre murs de tancament d’una fulla ceràmiques de peu i mig.
  • Portam exterior: pi de Suècia, tractat. Envernissat.
  • Distribucions interiors: envans de 10 cm.
  • Revestiment interior: enlluïts pintats amb p. Plàstica.
  • Paviments: gres.
  • Portam interior: tauló DM contraxapat de pi melis. Cuines de contraxapat de roure.
  • Telecomunicacions d’acord a normativa.
  • Coberta: cairons de gres, teules, amb làmines de quitrà sobre taulers protectors.
  • Ram de manyà: acer forjat, sanejat i pintat amb esmalt.
  • Trencaaigües amb peces ceràmiques.
  • Renovació elèctrica, fontaneria, aparells sanitaris i de cuina, completes.
  • Implementació de mides contra incendis.
  • Renovació de col•lectors soterrats i nova escomesa a la xarxa general urbana de sanejament.

Reparació d’urgència en coberta de l’esglesia del convent del Carme. València

Deixa un comentari

22 HPO a Tavernes Blanques. Architettura Povera.

Deixa un comentari

Aquest fou un edifici ideat per a habitatge de protecció oficial. Que, finalment, es va fer per al mercat lliure.

Amb un preu d’eixida de 140.000,00 € amb traster i plaça de garatge inclosa. Donaven façana als carrers de Colom i Mare de Déu dels Desemparats, de la localitat de l’Horta Nord. La singularitat formal dels barandats dels balcons era per a amagar les condensadores d’aire condicionat. Com veiem hem fracassat en eixe aspecte. Tanmateix manté una intencionalitat estètica que no veuríem pel poble sinó anys després en actuacions de tan baix cost. És la secció àuria la que ordena la composició d’aitals fragments fronterers.

Així com la tipologia d’eixample que deixava el dúplex al bell mig per a donar eixida a les dos façanes pels laterals i que no quedaren sense ventilació com a habitatge interior.  Parlem de l’any 1999. Les fotos són tot just d’aquesta vesprada. 15 anys després manté un  cert decorum.

L’HISTORIADOR DE L’ART EN L’ERA D’INTERNET.

Deixa un comentari

L’historiador de l’art actual no és, sols, aquell erudit del segle XIX i del XX que coneix fil per randa tots els envitricolls d’una peça remarcable, llur tècnica, composició, provinences i desenvolupaments, etc. És aquell que, sabent tot l’anterior, és capaç d’indicar-nos on es pot trobar la dita informació. És el cartògraf que ens indica i descobreix on, quan i perquè estigué i/o està passant i on és la dita informació. N’és també el crític. Ens relliga el passat amb el present. Ací hi ha un salt qualitatiu (forma) i quantitatiu (xarxa). Establint una interacció i sinergia entre contemporani/actual i passat (diacrònica) i amb un coneixement periodístic de l’entorn (sincrònic) amb l’obra feta pels humans.
Una obra d’art -en sentit lax-, n’és la de l’historiador contemporani, quasi diríem detectivesca.

Els historiadors de l’art que perden el seu sentit d’ésser avui, són aquells que ens relataven el què (dates i noms: mecenes, protectors i monarques, etc), sense el perquè, el com i el quan hi havia passat. Sense correlació amb l’actualitat. Sense connectar-la amb la resta del món. Aquestes eren les historietes de l’Art del gran capità. Teníem un toll d’informacions inconnexes, amb sotracs, esvorancs, discontinuïtats i genialitats aparegudes per art de màgia. Fet i fet, adobades, això sí, amb el corresponent component ideològico-polític de l’historiador amb tarannà de mèdium.

L’historiador de l’art del segle XXI ha perdut, o cal que perda, el feixuc llast dels tots noventayochocistas (meduelejpaña), els Mein Kamf , noucentistes, etc. escampats pel món, que usen llur sentiment de frustració, per a projectar-lo sobre les societats que tenen tancades a dintre del seu Estat, i que diuen defensar.
Paradoxalment, o no, aquest sentiment o/i oportunisme, fou rescatat i incorporat al si del pensament d’arrel marxista dels ’60 i ’70 i encara perdura en cert ambients dits progressistes. Amb llur corresponent d’Estat i usat, com a arma llancívola, contra les societats que hi conviuen.

L’obra d’art cal connectar-la, per a millor aprehendre-la i comprendre-la. Amb dades. Quan al món real, gairebé, tot és un continuum. En són el producte d’una societat. L’historiador actual ens ha de presentar els fets, amb intencionalitat, doncs està fent –off course– una altra obra d’art.
Amb la presentació de llurs connexions. Els receptors -individus presumptament pensants com som- farem la síntesi pròpia. Contrastant tot allò que ens en donen. Cal que hi existisca una relació al mode d’Hipàtia entre l’historiador i els consumidors de llurs productes.

Sanchis Guarner, en els ’70, ens indicava que cada generació havia de repensar-s’hi tota la història del seu poble. Mentre ell ens contextualitzava dins del món occidental. Avui ens repensem contextualitzant-nos globalment.

L’historiador de l’art contemporani ha de tenir clar, que el món (l’obra d’art) del què hom parla s’està o pot estar-se produint, simultàniament també, a les antípodes, sols que ho desconeixem, encara. És a dir, la visió local, ja no existeix. ¿Quantes voltes descobrim que una mateixa recerca està produint-se en llocs molt allunyats i sincrònicament?: Manta vegades.
La visió actual és glocal (global i local, simultàniament).

Renato de Fusco, l’historiador de l’arquitectura en el seu llibre Architettura come mass medium en algun passatge ens explica que la Florència del XV, tan localista i tancada com era, es quedaria tota astorada en saber que sis segles després és, encara, subjecte d’estudi i que els artesans i uffici que tant menyspreaven llavors, són ara artistes mítics de culte.

La col•laboració interdisciplinària -lleial i franca- entre les diverses activitats i professions immerses en l’actuació patrimonial i l’actual (o en l’actualitat, ¿no fem art i història?) és l’única sortida reeixida que ens resta. I és la manera més eficaç d’engolir molt de coneixement (i alhora eliminar molta ignorància) i llur aplicació.

La recança dels historiadors envers els arquitectes és totalment justificada i fruit de la supèrbia que atresorem, per ignorància, els arquitectes. Ara bé, no en som pas els únics.

La xarxa ens ha posat en contacte a molts éssers humans. On veiem els nostres dilemes, dubtes i circumstàncies paral•lelament representats en d’altres llocs del planeta. Realment les societats s’organitzen per cultures, llengües, etc. que s’entrecreuen i mesclen, el qual ens enriqueix i contamina positivament i mútuament. Assumim la posició d’un altri. Escoltem i contra-opinem. El resultat és la innovació. La barreja sorprenent i aleatòria d’una nova via.

En la segona meitat del XX els valencians ens inventàrem allò dels Països Catalans i convencérem catalunyesos i illencs, en un exercici de pervivència. Al capdavall, érem els més avesat a desaparèixer. Després ens inventàrem el corònim Nació catalana. Ara, amb un sentit més operatiu i economicista, estem amb l’EURAM (Euroregió de l’arc mediterrani). Aquest és el concepte de fluïdesa i territori (sense fronteres) en què emmarquem les troballes patrimonials i noves propostes en l’actualitat, com a fruit novell del quefer present. Talment i paradoxalment com a l’època de sant Vicent Ferrer, però a un nivell molt superior i desenvolupat.
La xarxa s’agrupa per interessos amb llengües, cultures i societats. Nosaltres hem marcat la nostra, sense fronteres artificials, ni negligir els contactes amb totes les altres. La grandària d’internautes, en aquest cas, sí importa, i és qui ens assegura la presència i projecció d’avui i la dels nostres descendents de l’avenir. Desacomplexadament.

Albert Ferrer, al país de les meravelles.

Albert, gran professional i millor persona, en aquest llibre que teniu a les mans ens fa la crònica d’una dècada, connectant-nos el passat amb el present. Fa una tria per l’Ètica, per la Moral, com a rent que faça pujar la massa social. Blasma en alguns casos els responsables de l’Administració subalterna, que creu governar-nos, amb perseverança, amb dades, dates….. fets, estrafets, actuacions i omissions controvertits, etc. Ens divulga i ens fa conèixer en una societat de masses que som allò que ens uneix entre nosaltres i amb la resta d’humans.

Malgrat el poc ressò que creu tindre’n. D’ací el títol del llibre com a fum fugisser però que ja està trobant el seu èxit, resposta i posicionaments entre un bon gruix de ciutadans. I també, perquè no?, entre alguns membres de l’Administració.

A tall d’això cal finalitzar amb un conte molt estimat que em contaren, per tal de que cadascú faça la seua tria entre ésser governador (marmessor) o indígena del patrimoni heretat i del nou:

Conten que un antic governador espanyol d’una província americana, durant l’època daurada de l’imperi, volgué complimentar un parent seu, volent fer-li arribar una dotzena de magnífics melons, collits als seus camps. Encarregà un parell d’indígenes que els en dugueren amb una carta, i els hi digué : “No vos en mengeu cap, perquè si ho féu, la carta ho veurà i sereu castigats”. Els portadors dels melons van fer la meitat del camí sense entrebancs; però al 3r dia, l’olor dels melons, la set i la gana van poder més que l’amenaça. Tanmateix, llestos i prudents, aturant-se al peu d’un mur, agafaren la carta i la taparen amb pedres darrere d’ell. Aleshores, segurs de no ser vistos se’n menjaren un cadascú. En acabant , recuperant la carta prosseguiren el camí. A l’endemà feren la mateixa operació. Arribant al dia següent a casa del parent del governador entregaren la carta i 8 melons. Aquest, els hi féu esperar mentre llegia la carta, per si requeria resposta immediata. En llegir que li enviaven una dotzena, els hi pregunta ¿ On són els 4 melons que falten ?. En oir açò els indígenes fugiren esperitats contant a tot arreu que les cartes podien veure a través de murs i pedres.

Ells no van entendre què era una carta, com funcionava, per a què servia. Sobre l’ús, recuperació, actualització, potenciació i rendibilitat social i econòmica (perquè no?) de l’herència patrimonial els hi passa el mateix. Bona part dels responsables de l’Administració, Universitats, Fundacions, Jerarquia eclesiàstica i empresariat valencians, em sembla, tenen la mateixa sagacitat i finor interpretativa davant del patrimoni i el fet artístic que els indígenes protagonistes del conte.

Josep Blesa i Morante, arquitecte.

Article publicat en el llibre “Fum de Botja” de Albert Ferrer i Orts.

MORE OR LESS. Pavilion in Mexico D.F.

Deixa un comentari

PABELLÓN ARCHIVO
Archivo diseño y arquitectura
General Francisco Ramírez 4.
Col. Ampliación Daniel Garza. México D.F. 11840
MORE OR LESS
EXPLANATORY REPORT

1. SETTING AND COMPOSITION:
An added space to an existing being. A parallelepiped hidden between the surrounding vegetation. Other parallelepiped more in the plot. Preservation of the plant walls that separate us. The pavilion opens towards the already existing building. It does not bother but invites to enter. It invited to visit, to extend and to make the visit more comfortable and interesting. Everybody is invited to participate in a change of
information, feelings and impressions. A neutral space full of empty transparencies.
Our pavilion is raised by a step that separates us from the ground, making the pavilionwith a pure shape. It levitates. Orientation seeks, just like the archivo-building, open in the light of the East and prevent the flush light of the West. The unique plant composition sorts creating a bar storage and bar service that covers Northwest sideof pavilion.


2. WORKING:
Services bar connects the storage space and cafe-service area. The rest of the space is the empty stage that can interact with the outdoor garden. The special grid of pillars arrange the open space, together with the furniture of the pavilion. The public space is fluid and flexible. We contribute a few distributions at random but space is fluid and capable of adapting to numerous options, according to events.

3. CONSTRUCTION:
It is simple. Easily assembly and disassembly, because of its temporary and sporadic character. Minimal foundations of reinforced concrete for transmission of small loads to the ground.
Metal modular bolted structure, 2400 x 3600 mm.
Substructure of panels, 1220 x 1220 mm, from 1220 x 2440 MASISA standards mm with their dimensional tolerances.
MASISA MDF panels used in roofs, walls, partitions and floor coverings.
Inside panels will be painted with paints of bright colors specified in drawings. Floor and ceiling are gray.
The outer skin covering is resolved with HunterDouglas UVELINE panels. This panels are microperforated in windows areas, to obtain as many views as possibles to the garden, but with privacity inside the pavilion.


Thermal and acoustic insulation between the outer skin and the interior panels is made to obtain a comfortable space.
Deck is resolved in the same way of walls, with a small inclination of 3% to collect
rainwater in a small gutter to drain toward the Northwest wall. Such small network has their pipes to devise the water to the garden. The dirty waters of the cafe will be collected in a valve box that connects to the drainage system of the main building.

4. LIGHTING:
We aim to be sustainable, economical, based on the penetration of natural light, through the pavilion’s skin. Cozy inside. Lighting at night will be with linear fluorescent bulbs of energy-saving lights, following the longitudinal lines of the pavilion. Indirect lighting from decorative elements hidden in cafe bar and shelves.

5. FURNITURE:
Furniture benches and desks are part of the general construction made with MASISA panels, with a very simple shape, and painted in white as the main building.