La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

Properes eleccions a Alemanya: tant allà com ací, molt més de “partidocràcia” que de “democràcia”.

“Mentre els grans patrimonis -i l’estructura social de poder d’ells resultant- segueixin formant-se de manera que la minoria ‘explote’ la feina de la majoria, mentre això passe, no podran, lògicament, imposar els interessos de la majoria. En altres paraules: la democràcia, que significa un ordre social en què els interessos de la majoria s’imposen, naufraga al rocallar de les estructures de poder armades pel partit únic alemany.”

Aquestes paraules formen part d’un interessant article escrit pel polític Oskar Lafontaine anomenat “És això, encara, democràcia? El Partit de la Esquerra, enfront del sistema alemany de partit únic”.

Al meu parer, Lafontaine és una de les ments més lúcides i compromeses de la política alemanya de les tres darreres dècades. Va iniciar la seua carrera en la política alemanya en el Partit Socialdemòcrata alemany (SPD) com a alcalde de Saarbrücken entre 1974 i 1985, fins que va anunciar la seua retirada de la política fa 3 anys com a president de Die Linke (L’Esquerra) a conseqüència d’un càncer, desprès d’haver estat president i ministre de Finances de l’SPD al govern de Gerhard Schröder, el qual va abandonar com a conseqüència del gir ideològic que va donar el partit cap a l’anomenat “social-liberalisme”, una versió ideològica descafeïnada de la socialdemocràcia què pretén acostar-se al liberalisme.

En el seu article, Lafontaine denuncia les pràctiques d’una coalició o bloc de quatre partits que governen Alemanya, seguint de manera més o menys explícita i conjunta els principals enunciats de la doctrina del capitalisme neoliberal, amb més o menys matisos i “justificacions”, depenent de la seua adscripció ideològica original.
El què ens conta Lafontaine ens resulta també bastant familiar als ciutadans de l’Estat espanyol per parèixer calcada de l’Alemanya la sintonia existent entre els dos principals partits espanyols (PP+PSOE=PPsoE) (més o menys declarada, però sintonia a la fi) a l’hora de manprendre les seues polítiques socials i econòmiques, que a la fi semblen ser les dues cares d’una mateixa moneda, d’una mateixa ideologia liberal, amb tots els qualificatius que vulguem afegir al terme “liberal” (neo-, socio-, …).


Quan estem tan sols a 3 dies per a les eleccions al Bundestag, i davant uns sondejos que semblen donar guanyadora a la CDU, el partit liderat per Angela Merkel (encara que la suma dels vots dels dos blocs “dreta (CDU+liberals) vs. esquerra (SPD+Verds+L’Esquerra) podrien quedar molt igualats, m’ha semblat interessant reproduir en català aquest article en la seua totalitat, publicat i traduït al castellà per la revista Sin Permiso (31.3.13):

“En els propers mesos es representarà a Alemanya una comèdia. La peça es titula: “El camp de la contesa electoral”. Els papers principals corresponen a Angela Merkel i Peer Steinbrück. Entre els actors secundaris veiem a Horst Seehofer, Sigmar Gabriel, Philipp Rosler, Jürgen Trittin i la resta del personal dirigent de la CDU / CSU, SPD, FDP i Verds. Per l’Esquerra no està previst en aquesta representació cap paper. Amb ajuda de la policia política, dels mitjans de comunicació en mans de grans corporacions privades i de la radiotelevisió de titularitat pública es farà tot el possible per fer fora de la passarel.la del capitalisme al incòmode partit. 

El llengut escriptor nord-americà Gore Vidal el va dir fa ja uns quants anys: “La democràcia és manifestament un lloc on es dóna un sens fi d’eleccions amb immensos costos sense assumptes programàtics pel mig i amb candidats intercanviables”. Per a ell no hi havia ja en els EUA diversos partits, sinó “un sistema de partit únic amb dues ales dretes” treballant a favor dels interessos de les grans empreses privades. I no veia en els mitjans de comunicació sinó instruments de propaganda per a la conservació de les relacions socials de poder. 

Es podrà tractar l’opinió de Gore Vidal com l’exageració literària d’un escriptor, però la veritat és que Heribert Prantl acaba d’oferir a la Süddeutschen Zeitunguna una translació del judici de Gore Vidal sobre la política als EUA a les eleccions alemanyes en curs per al Parlament Federal: “El camp de la contesa electoral és una disputa electoral que pròpiament no existeix ja… El camp de la contesa electoral és un terme malaurat, per molt que ho encunyara Heiner Geissler. El que Geissler va voler significar en el seu moment ja existia com a tal. Hi havien posicions oposades en totes les qüestions fonamentals de la política: política exterior, política econòmica política energètica, política migratòria… Les diferències fonamentals entre els partits (excepte la Esquerra) han desaparegut.” 

La cosa no ofereix dubte: l’americanització de la política alemanya ha fet que hui, també a Alemanya, hi haja un sistema de partit únic amb quatre ales, per seguir amb la imatge de Gore Vidal. Les ales es diuen CDU / CSU, SPD, FDP i Verds, i actuen totes, unes vegades més, altres vegades menys, a favor dels interessos dels bancs i de les grans empreses, com ho proven la política fiscal dels últims anys i el gran nombre de rescats bancaris aprovats.

Afirmen tots sense reserves un ordre econòmic en el qual la desigual distribució de l’ingrés, del patrimoni i del poder fa que una minoria faça treballar en el seu propi benefici a una majoria, donant a aquesta majoria salaris i participacions subalternes molt per sota del que correspon al ple rendiment del seu treball.

En oposició al partit únic federal alemany, l’Esquerra diu: la propietat ha de dimanar només del propi fer, del propi treball, i no d’aconseguir que altres treballen per un. Mentre els grans patrimonis -i l’estructura social de poder d’ells resultant- segueixin formant-se de manera que la minoria “explote” el treball de la majoria, mentre això passe, no podran, lògicament, imposar els interessos de la majoria.

En altres paraules: la democràcia, que significa un ordre social en què els interessos de la majoria s’imposen, naufraga al rocallar de les estructures de poder armades pel partit únic alemany.

Mentre no s’ataquen aquestes estructures, assistirem com a molt a pugnes de cara a la galeria i crispades disputes al voltant d’objectius secundaris de batalletes menors. Quant menys es diferencien les posicions polítiques fonamentals d’unes respecte de les altres, tant més sorollosa ha de ser la crida, per tal de donar la impressió que el camp de la contesa electoral es manté viu. D’ací el judici d’Heribert Prantl: “El més probable és que, malgrat tota la faramalla organitzada entorn de la política de rendes, no hi haja en tota Alemanya més de mil persones capaces de poder lletrejar les diferències entre la CDU i la SPD . I el mateix passa amb altres polítiques”. També el diari [conservador] Frankfurter Allgemeine Zeitung parla d’un camp de contesa electoral “impropi”. 

Tampoc cal deixar-se encegar pels “casos de plagi” roig-verda.
Amb gran diligència socialdemòcrates i Verds han vingut fent de les seues, amb modificacions i desnaturalitzacions diverses, propostes polítiques tradicionals pròpies de l’Esquerra, per tal de fer oblidar els desastres socials causats per les polítiques que van desenvolupar durant els seus anys de govern en coalició: relacions laborals precaritzades, salaris ínfims, pauperització de la vellesa, destrucció dels sistemes socials de seguretat.

Plagien, per descomptat, la idea del salari mínim, i el mateix es pot dir respecte de les porugues propostes amb que ara pretenen:

– Millorar les jubilacions i elevar una mica el baix nivell de les prestacions ofertes des de la seua contrareforma del Hartz-IV;

– Rebaixar el copagament sanitari i les matrícules universitàries;

– Posar límit al treball temporal i als contractes externalitzats d’obra;

– Augmentar els tipus fiscals marginals alts, gravar fiscalment el patrimoni, les rendes de capital i les transaccions financeres;

– Limitar els lloguers, els preus de l’energia i els interessos per descoberts bancaris;

– Introduir eurobons;

– Retirar llicències als bancs que faciliten l’evasió fiscal;

– Promoure la separació entre banca comercial i banca d’inversió;

– Limitar les remuneracions dels executius;

– Exigir responsabilitat als creditors i procedir a treus de deute.

Això, per limitar-nos a uns quants exemples. 

El robatori d’idees no pot confondre a ningú: la SPD i els Verds, el mateix que CDU / CSU i FDP, són i seran, arribat el cas, seccions lleials al sistema del partit alemany federal únic.

Han votat tots de comú acord a favor de modificar la Constitució per imposar un límit de deute, de comú acord han votat tots a favor del Pacte Fiscal europeu, així com pels diferents rescats. La qual cosa mostra que el “camp de l’esquerra”, SPD i Verds, no ha trencat amarres amb les seues velles i catastròfiques polítiques del Hartz-IV i de l’Agenda-2010. El Pacte Fiscal significa la consolidació d’aquesta brutal política de retallades per tot Europa. Només per això s’atreveixen la SPD i els Verds a cridar-se a si mateixos partits europeus: perquè han interioritzat i fet seua amb desvergonyiment la idea d’una Europa de mercats lliures i grans empreses com l’única Europa possible.

De mesurar la realitat social d’acord amb la intenció política declarada, no resultaria un judici massa dur dir que tots dos protagonistes “d’esquerra” de l’actual “camp de contesa electoral” són com artefactes explosius sense detonar abandonats per tot Europa.

El Consell Europeu va resoldre a Lisboa, el desembre del 2010, amb la col.laboració del Canceller roig-vert Schröder, “fer de la UE l’espai econòmic basat en el coneixement més competitiu i dinàmic del món: un espai econòmic capaç de creixement durador, amb més i millors llocs de treball i una major cohesió social”.

Aquesta era la intenció declarada. Com és la realitat?

Els joves europeus d’avui que, cada vegada més assotats per l’atur, llegeixen això, estaran plenament justificats per dubtar de la capacitat de judici i encara l’equilibri mental d’aquests estadistes. Quan comprendran els polítics del partit alemany únic que un sistema econòmic que té com a finalitat la maximització dels beneficis i del patrimoni de la minoria necessàriament ha de comportar situacions com les que estem observant avui a Europa? 

En aquest context és un acudit de pèssim gust sentir dir de comú acord a CDU / CSU, SPD, FDP i Verds que volen posar la justícia social al centre del “camp de contesa electoral”.

És lògic també -perquè està en la naturalesa del sistema- que tots dos “camps” coincideixin en convertir les guerres pels drets humans en l’instrument essencial de la seua política exterior. De manera inigualable ha estampat el Príncep Harry la quinta essència d’aquesta nova era de la política exterior alemanya a la primera plana del diari sensacionalista Bild: “Resulta sense dubte notable en aquest context que polítics de la SPD i dels Verds criticaren amb tal acritud a Merkel i a Westerwelle, acusant-los de que el govern federal no col.laborés en la guerra de Líbia.” 

L’Esquerra, i això ho sap la gran majoria dels seus partidaris i dels seus membres, només pot justificar la seua existència i només pot sostindre’s amb èxit en les conteses electorals, si no es converteix en una ala més del partit únic.

El tret que la fa única és advocar per un ordre econòmic en el qual tots reben el ple import del treball realitzat. Aquesta constitució econòmica porta a empreses democràtiques cooperatives, i no a estructures econòmiques autoritàries amb treball temporal, contractes d’obra, sous paupèrrims i minijobs. Porta a una política exterior pacífica, que busca assegurar les matèries primeres amb el comerç, i no amb guerres de drets humans. 

Amb aquest rerefons és clar perquè SPD i Verds vénen rebutjant rotundament des de fa anys les repetides ofertes de col.laboració de l’Esquerra. Els polítics del partit únic alemany volen arreglar-se entre si. Rebutgen les reformes estructurals que podrien canviar la constantment creixent desigualtat en la distribució del benestar i de les oportunitats a Alemanya.

Els programes electorals de la SPD i dels Verds, que incorporen, més o menys descafeïnades, propostes del Partit de l’Esquerra, serveixen només per emmascarar la realitat.
Les electores i els electors no han adonar-se que darrere d’aquestes proclames no hi ha cap intenció de posar-les per obra. Com va dir en el passat el Gran Mestre de les campanyes electorals socialdemòcrates Franz Münterfering: “És injust valorar als partits, després de les eleccions, d’acord amb les seues promeses electorals”.
 

El susdit camp de contesa electoral és una farsa. Les electores i els electors tindran l’experiència d’un dejà-vu. Després de les eleccions, tot serà a Alemanya com abans de les eleccions, siguen quins siguen els polítics i les fraccions del partit únic que formen el govern federal.

Sorprenentment, els representants de l’economia alemanya manifesten d’amagat la seua preferència per un govern federal roig-verd. L’antic cap de la BDI (l’organització de la patronal industrial alemanya), Keitel, ho va resumir així: “Quan un país necessita fer reformes polític-econòmiques, el millor és que el govern que les porte a terme no tinga un color polític massa sospitós d’afavorir als empresaris.”

A la fi el què tenim és el que patim, tant a Alemanya com a Espanya: una “partitocràcia” en comptes de una “democràcia”… Pa i circ, i tothom content!

Patraix, València, a 20 de setembre de 2013.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Lluis_Patraix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent