La paella mecànica

Demà es compliran quaranta anys del derrocament de Salvador Allende i la implantació d’una brutal dictadura a Xile. Una dictadura, és clar militar, però amb un rerefons clarament econòmic.

Perquè la dictadura d’Augusto Pinochet va vindre acompanyada de la posada en marxa d’una política econòmica basada en el monetarisme de Milton Friedman i en les seues idees de lliure mercat.

Els Chicago Boys, denominació que es va donar als graduats xilens que es van educar amb Milton Friedman a la Universitat de Chicago, van ser els encarregats de prendre les regnes de l’economia xilena i de portar a la pràctica els ensenyaments del seu mestre.
Xile es convertia a partir d’aqueix moment en un laboratori econòmic en què la incipient doctrina capitalista neoliberal, fins a aquell moment menyspreada i arraconada a les aules de la Universitat de Chicago, s’imposava a la població d’un país sencer gràcies a la brutalitat d’un colp dut a terme per uns militars assassins convenientment entrenats i proveïts amb fons secrets de l’administració nord-americana de Richard Nixon i de Henry Kissinger, al què paradoxalment se li va concedir el Premi Nobel de la Pau aqueix mateix any.

L’experiència pràctica de les idees que venia defensant Friedman des dels anys cinquanta del segle XX es van començar a experimentar a Xile.

Milton Friedman va desenvolupar una teoria monetarista, entre d’altres contribucions, que es contraposava a les proposicions keynesianes que imperaven en les dècades dels cinquanta i els seixanta. L’edat d’or del creixement va fer que les seues propostes teòriques no tingueren apenes ressò entre els principals responsables de les polítiques econòmiques.

Va haver de ser en una dictadura a on els seus principis es posaren en pràctica. Uns anys mes tard va passar el mateix a la dictadura de Videla a l’Argentina i a altres països del con sud sud-americà. Va ser l’anomenada “Operació Còndor”. No podia ser d’altra manera, ja que els elevats costos socials que aquestes polítiques implicaven no podien donar-se en un altre context que no fora en el de la repressió i l’eliminació de les llibertats individuals i col.lectives a gran escala. 

La dècada dels setanta va ser testimoni del sorgiment en la política dels supòsits econòmics neoliberals.
En aquells anys bastants analistes consideraven que aquesta política econòmica no podia dur-se a terme en democràcies en què hi havia uns sindicats forts i reivindicatius. Els partits polítics, al seu torn, s’han de sotmetre a les urnes cada quatre anys. Un partit polític que governa no està disposat a dur a terme unes mesures tan costoses que li suposaren perdre unes eleccions. Per tant, es deduïa d’aquest raonament que la posada en marxa de polítiques econòmiques neoliberals només es podia donar sota brutals dictadures. 

Aquesta suposició, però, no es va complir, ja que a finals dels setanta i principis dels vuitanta aquestes polítiques van començar a aplicar-se en països democràtics com el Regne Unit i els Estats Units.
Margaret Thatcher i Ronald Reagan van ser els abanderats d’aquest nou model econòmic que van imposar als seus països i que van pretendre traslladar a la resta del món. Això no ho van aconseguir plenament en altres països, però sí d’una manera parcial.
 

A tot arreu, la política monetària es va constituir en el principal mitjà per lluitar contra la inflació, i la idea estesa era que calia combatre el dèficit públic i reduir el paper de l’Estat en l’economia.
Es pretenia, en conseqüència, reforçar el paper del mercat com a protagonista principal del funcionament econòmic enfront de l’intervencionisme, i es van iniciar polítiques de privatització d’empreses i serveis. L’economia havia de fer més flexible, sobretot en el mercat laboral. Es va fomentar la globalització, fonamentalment la financera  que era la què més interessava als grans capitals.

En molts països avançats aquestes polítiques no van suposar, però, el desmantellament de l’Estat del benestar, com va passar al Regne Unit. Aquest va seguir resistint, encara que un tant a la defensiva.
El manteniment de l’Estat de benestar va suposar un pal.liatiu davant els mals socials que generava l’aplicació del neoliberalisme, mentre que als Estats Units i el Regne Unit es van produir augments de la desigualtat i la pobresa, entre moltes privacions, molt superior a la que va tindre lloc als països que van mantenir polítiques socials. 

El neoliberalisme es va implantar també en els organismes econòmics internacionals, com el Fons Monetari Internacional (FMI) i Banc Mundial (BM), imposat principalment pels Estats Units.

Aquests principis, clarament exposats en l’anomentat “Consens de Washington” (veure el meu post: “La llarga mà del Consens de Washington ha arribat a Europa”: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/edit/id/236035), són en els quals es van sustentar les polítiques d’ajust als països menys desenvolupats durant els anys vuitanta i part dels noranta. Les conseqüències de tot això van ser catastròfiques per a tots ells des del punt de vista econòmic i social. 

La progressiva implantació del neoliberalisme en països democràtics va ser la eixida que es va donar a la crisi dels setanta.
El que no semblava factible que tinguera lloc en societats amb sistemes polítics parlamentaris, es va fer realitat, encara que fora parcialment, en el decenni dels vuitanta. La raó principal va estar en què la crisi dels setanta va suposar al seu torn la crisi del paradigma dominant aleshores: el keynesianisme.

Davant d’un fet d’aquesta naturalesa, les elits polítiques i econòmiques, però també gran part dels economistes acadèmics, van tornar els ulls cap a la teoria de Friedman  i a altres que es van originar llavors, com la de les expectatives racionals i l’economia d’oferta. Totes, encara que amb diferències entre si, tenien un denominador comú: el antikeynesianisme. 

La crisi dels setanta es va resoldre a favor del capital i contra la classe treballadora, i la política econòmica que es va imposar va ser el seu instrument. Es tractava, en definitiva, de restablir la taxa de guany per al
capital.
 

La classe treballadora es trobava debilitada com a conseqüència de la crisi i de l’augment de la desocupació.
Tot això va ser aprofitat per les forces econòmiques dominants per donar per acabada l’època de la plena ocupació, d’una major cohesió social i d’un determinat protagonisme de l’Estat que va haver d’agafar la batuta, després de la crisi dels trenta, per mantindre el capitalisme amb un rostre més humà.

Les conseqüències de tot això que va començar el seu camí fa quaranta anys a Xile estan a la vista.

Aquests principis econòmics, aliats amb dictadures assassines sense que això els importara ni gens ni mica, han suposat fonamentalment majors nivells de desigualtat, augment de l’exclusió social i pèrdua de drets dels treballadors en els països rics.

Els països menys desenvolupats van provar aquesta medicina amarga en els anys vuitanta i principis dels noranta, i encara hui pateixen les seues seqüeles.

La crisi que avui patim és conseqüència directa d’aquestes polítiques experimentades per primera vegada en el Xile d’Augisto Pinochet.
La eixida es busca en la mateixa línia, però ara estrenyent més les clavilles a les classes treballadors i intermèdies. Les democràcies es deterioren i es viu sota la dictadura de les oligarquies econòmics i financers ara globalitzades, sobretot d’aquests últims que són els hegemònics en el capitalisme actual.

L’onze de setembre Catalunya commemora la pèrdua de les seues llibertats nacionals i l’inici de la seua submissió i dominació per part de la monarquia castellà-espanyola.

Patraix, València (L’Horta), a 10 de setembre de 2013.