La paella mecànica

Era d’esperar. Els quatrecents quilòmetres de cadena humana i el milió i mig de participants en ella no han caigut gens bé a l’Espanya que vol que tot seguisca girant de manera impertorbable al voltant de Madrid, la capital de l’Estat castellà-espanyol.

Pegant una ullada ràpida a les portades digitals de la brunete mediàtica espanyola, podem adonar-nos ràpidament d’això.
En elles es poden llegir tota mena de desqualificacions, injúries i amenaces vetllades cap al procés independentista en marxa al Principat.
Des de les declaracions dels propis membres del govern, com les de la vicepresidenta Sáenz de Santamaría vetllant pels interessos de la “majoria silenciosa” que segons ella “es va a quedar a casa” (pobrets, amb la festa que hi havia als carrers i a la carretera!). o les del Ministre de l’Interior, Jorge Fernández, negant de nou el dret a fer la consulta, fins als titulars i les editorials de la premsa més nacionalista espanyola.

Des del “El catalanisme torna a provocar la Comunitat i la cadena humana acaba amb dos detinguts” del diari del règim a València, Las Provincias, a “Els independentistes s’indignen amb l’avioneta d’Intereconomía” de La Gaceta, o l’editorial de l’ABC: “El Govern d’Espanya ha de fer front a la sedició independentista”, entre molts similars d’El Mundo, la Razón i d’altres periòdics al servei del règim nacionalista espanyol.

Al meu parer tot això és producte de la por, de l’immensa por que tenen a aquest procés, tal i com vaig explicar en el meu post de despús-ahir  (http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/250958).
Por al trencament de la seua pàtria, aliena per a tots nosaltres, com a conseqüència directa de la seua concepció centralista i jacobina del seu model d’estat, lliberticida amb els diferents territoris que el componen.

Per què en el fons de tot això subjauen les diferents concepcions de governar que han existit històricament, per un costat a la Corona catalano-aragonesa i per un altre a la Corona de Castella, des del pactisme tradicional existent entre monarquia, noblesa i burgesia als nostres territoris, fins al poder quasi absolut dels monarques i de la noblesa feudal als dominis del territori castellà, del qual l’Estat espanyol, unitari i centralista, sorgit primer de la instauració de la monarquia borbònica i després de la Constitució liberal de 1812, ha heretat en la seua concepció.

Josep Tarradellas no solia esmentar a Espanya i als espanyols, parlava genèricament de tots ells de manera encertada sota el meu punt de vista com “castellans“, per considerar-los hereus d’aquest concepte d’estat que va imposar la Corona de Castella, primer en el seu territori peninsular, i que més tard va fer seu el nou estat sorgit després de la Guerra de Secessió amb els drets de Nova Planta. I des d’aleshores de manera ininterrompuda fins ara a través de les diferents constitucions liberals sorgides de Cadis el 1812 i sota totes les formes de govern que hi ha hagut, liberals, dictadures, monarquies o repúbliques.

No fa molt vaig tindre ocasió de llegir un interessant article que es va escriure fa uns anys en agraïment a Izquierda Castellana per la invitació que havien fet a Josep Cruanyes, advocat i historiador català , i a Toni Strubell, filòleg i polític català que a l’any 2010 va ser Diputat al Prlament de Catalunya per Solidaritat per la Independència, en els actes de Villalar dels comuners el 23 d’abril de 2005. 

Pel seu interès en aquests moments d’una difícil relació entre Catalunya i Espanya –Castella-, el reproduisc en aquest post (prèviament traduït al català), la qual cosa ens aporta també la visió què s’en tenia fa vuit anys:

Castella i Catalunya , una relació oculta.

“Avui, trenta anys després de la mort de Franco, es torna a parlar de la configuració de l’Estat espanyol i del paper de les autonomies.

Temes com el finançament autonòmic, el procés de pau basc, la renovació dels estatuts, els Papers de Salamanca són, de nou, el centre d’interès dels mitjans de comunicació. Aquest article tracta d’alguns aspectes menys coneguts de la manera en què s’han anat perfilant les relacions entre dues de les nacions de l’Estat que més clarament han pretès exercir un lideratge en ell: Castella i Catalunya.

Com s’han vist l’una a l’ altra al llarg dels dos últims segles?

Ha estat sempre una mala relació?

És llei de vida que es comportin com galls que es disputen un corral?

Bases per a una entesa

Molta gent pot pensar que la relació entre Castella i Catalunya ha estat sempre d’enfrontament i punt.

Però les coses no sempre han estat així. Una ullada al segle XIX, per exemple, mostra que hi va haver moments d’entesa i solidaritat en què castellans i catalans van tindre més en comú del que sovint es pensa. Malgrat el contrast que hi havia entre la Castella agrícola i la Catalunya cada vegada més industrialitzada, la veritat és que durant anys aquesta divergència va servir més de complement que de factor de confrontació.

Les dues nacions havien de produir i vendre les seues mercaderies, blat i teixits respectivament, i això va fer compartir un interès en la política proteccionista. S’oposaven juntes a la pràctica del lliurecanvisme, nociva per a qualsevol economia productiva de l’Europa del moment.

Cerealistes castellans i fabricants catalans estaven units per l’interès que tenien que el Govern espanyol aplicara aranzels a les importacions que els pogueren fer la competència. Fins i tot en un temps hi va haver en comú una tendència a tindre una mateixa visió de Madrid i els seus habitants com detentors d’un poder capaç d’afavorir o enfonsar els seus interessos. Què importa a un madrileny el sol que treu el cap, deia un text de la Lliga de Contribuents de Salamanca de l’any 1883, el vendaval que cruix, ni la tempesta que cau, sinó és el que li prive d’assistir a la Castellana?

Paral.lelament els diputats catalans a les Corts sovint eren lloats en la premsa de l’altiplà nord com a models de patriotisme proteccionista: apreneu, diputats de Castella, proclamava la Revista Mercantil de Valladolid el març de 1885, apreneu a ser patriotes, apreneu a ser enèrgics defensors dels furs i els interessos (castellans)… en els representants de Catalunya!.

Però tampoc seria el proteccionisme l’únic que uniria castellans i catalans al segle XIX.

Encara que avui siga un fet poc conegut, però no per això menys significatiu, quan els liberals i primers republicans catalans es van oposar a Ferran VII, els comuners de Castella es van convertir en un referent ideològic central. Ells s’havien oposat al dèspota i estranger Carles V, i seua rebel.lia, llargs anys oblidada o anatemitzada, va començar a ser vista com a símbol de resistència cívica, republicana i democràtica. No és casualitat que l’intel.lectual Pere Coromines, amic d’Unamuno, escriguera en la introducció del seu llibre “Per Castella endins” (1930), la següent observació: La nació ibèrica que primer es va rebel.lar contra la uniformitat va ser Castella. Era un elogi.

Cinquanta anys abans, el metge, ideòleg i historiador barceloní, Josep Roca i Ferreras, havia estat dels primers a recordar-ho.
Així, l’any 1890 va evocar en diversos articles que havia estat en la tercera dècada d’aquell segle que a Catalunya s’havien fundat societats de Comuneros i de Torrijas i de Padilla i que al barri barceloní de Gràcia s’havia batejat un carrer amb el nom de Padilla.

La Catalunya comunera

Els republicans catalans de l’època evocaven un clima de solidaritat i comprensió entre Castella i Catalunya, sense per això rebaixar les pretensions identitàries del Principat.

En concret Roca recordava com, amb el desig d’evitar estèrils enfrontaments entre pobles, els primers manifestants republicans catalans havien portat cintes morades castellanes a les barretines com a símbol solidari i rebel.
En un període en què els models propis Claris, Rafael de Casanova i Fiveller encara no havien estat popularitzats pels historiadors del moviment de la Renaixença, els progressistes catalans ja es consideraven d’alguna manera fills de Padilla.
Curiosament la derrota de Villalar, on Carles V va decapitar el moviment comuner l’any 1521, era més recordada pel comú dels catalans que la patida l’any 1714 a mans de Felip V, que pocs anys després esdevindria una veritable icona del catalanisme.

Al 369 aniversari de Villalar, Josep Roca va publicar un article a la primera pàgina de la Publicitat, important diari barceloní del moment, en què considerava un deure moral molt grat recordar als comuners.

Considerava Villalar una fita sagrada per a tots els liberals avançats. En l’article va ironitzar sobre el fet que l’any 1823, els reaccionaris absolutistes de Zamora hagueren llançat al Duero una urna que creien contenia les cendres dels líders comuners, quan en realitat estava buida. Roca insistia que tant les comunitats castellanes com la causa catalana havien patit tres segles del mateix anatema, cosa que segons ell els agermanava a través del temps.

Més endavant, quan varen sorgir les primeres acusacions de separatisme contra els catalans, Roca introduirà una nova i curiosa reflexió sobre un aspecte menys conegut de la història castellana. En l’article Castella separatista, per exemple, evocaria el fet que al segle XI Castella també era un comtat com Catalunya i que havia hagut de lluitar per la seua independència respecte a Lleó. Era un paral.lelisme cercat amb certa picardia i que segurament no els hauria fet cap de gràcia a alguns castellans del seu temps. Però mai va ser el seu propòsit enfrontar, sinó  en tot cas ironitzar sobre un fet, un altre més que unia castellans i catalans a través del temps.

La cosa es comença a tòrcer

Amb aquests prometedors elements en comú, què va ser, doncs, el que de nou enfrontaria castellans i catalans?

Amb episodis polèmics com el Compromís de Casp o la derrota del 1714 encara apartats de la consciència reivindicativa de molts catalans, l’últim terç de segle XIX va veure aparèixer dos elements bàsics en la promoció activa de la seua rivalitat: d’una banda, el naixement del primer catalanisme clarament polític, i, per altra banda, l’evolució del xoc entre proteccionistes i lliurecanvistes, centrats aquests sobretot en influents sectors pròxims a la Borsa de Madrid.

Amb el temps, i amb l’estimable ajuda dels mitjans, aquest lobby aconseguiria arrossegar tot l’altiplà nord a una viva precaució davant el català. No obstant això, el que resultaria ser un còctel especialment potent d’enfrontament seria la projecció mediàtica de la percepció conjunta d’ambdós elements: interessos proteccionistes i catalanisme polític.

Contràriament al que es poguera pensar, el renaixement cultural català per si sol no havia creat, inicialment almenys, massa recel a Castella. Ni tan sols a Madrid.
En diferents àmbits castellans fins i tot va ser vist, en certa manera, com una glòria pròpia, cosa que cobra credibilitat si es considera que no poques de les primeres obres de la Renaixença eren bastant espanyolistes.

Així el gran crític castellà, Marcelino Menéndez Pelayo, va escriure de Jacint Verdaguer el 2 juliol 1879: el considere el primer dels actuals poetes de la nostra Península. La mateixa reina Isabel II buscava la companyia del poeta català, fins al punt de fer gestions infructuoses per convertir-lo en seu confessor de cambra. La consideració castellana per Verdaguer ens pot semblar estranya si tenim en compte que el poeta ja escrivia poesies patriòtiques catalanes, com les que recolliria el 1888 en el seu llibre “Pàtria”.

La veritat és que el ressorgiment cultural català no espantava i encara seria descrit, en 1902, com un inofensiu renaixement literari, en paraules de J. Sánchez Guerra.
Una opinió paternalista, potser, però no hostil.

La inicial reacció anticatalana de Madrid després es va generalitzar a tot Castella i gran part d’Espanya. Es dispararia a partir de l’any 1886, any clau en la gènesi del catalanisme polític.
Un dels fets que ho va provocar va ser l’anomenat Míting del Novetats celebrat al teatre barceloní del mateix nom el 25 de juliol de 1886. L’acte pretenia denunciar els tractats de preferència comercial, “els modus vivendi ” que s’havien signat amb França i Anglaterra, i que significaven una considerable amenaça per a les possibilitats de la indústria catalana. Va ser el moment en què es donaria un sentit clarament catalanista a la protesta.

Un dels culpables que això passara va ser el mateix Josep Roca, al qual, malalt a casa, se li havia requerit la redacció d’un missatge per a llegir a l’acte.

Més que incidir en el problema del proteccionisme en si, Roca aprofitaria l’ocasió que li brindava per explicitar el seu catalanisme polític. La seua opinió era que els problemes catalans no se solucionarien amb més o menys aranzels, ni amb una política més proteccionista, sinó amb la recuperació de les llibertats nacionals catalanes perdudes en 1715.

Encara que fora un discurs fora de guió, els ensordidors aplaudiments que va arrencar aquesta idea entre el molt nombrós públic, segons totes les cròniques, no deixen lloc a dubtes sobre la seua acceptació.

Com era d’esperar, la premsa de Madrid va mostrar la seua més profunda indignació davant el fet. La Vanguardia mateixa, que mai va ser un diari catalanista, va reprovar el discurs de Roca per les seues idees separatistes.

La politització de la relació Castella – Catalunya, doncs, estava servida a partir d’aquest moment.
I, curiosament  un dels ideòlegs més respectuosos i partidaris de mantindre les bones relacions amb Castella, Josep Roca i Ferreras, havia contribuït, malgré lui.
Com ja se sap, la cosa no acabaria allà. L’esdeveniment, juntament amb molts altres esdeveniments, obriria una dinàmica de reaccions en cadena.
Al novembre d’aquest any, Gaspar Núñez d’Arce, poeta de Valladolid, va fer un discurs molt hostil cap a Catalunya a l’Ateneu Madrileny que ell presidia. Les seues paraules, al seu torn, van aixecar la indignació de molts catalans. El mateix Roca va respondre a Núñez de Arce amb un article titulat “Qui s’ha fet enemic de qui”, en què argumentava que el programa catalanista es duia a terme des d’un esperit de reconciliació, no amb ànim d’enfrontament. Si per part de l’Espanya castellana no es vol la llibertat regional i no es donen per conclosos l’hostilitat i el desamor, la culpa serà seua, nosaltres ens rentem les mans.
Malgrat el gradual enrariment del clima, les paraules de Roca, justes o no, eren sinceres.

Efectivament, l’ambient s’havia enverinat molt en poc temps i per llavors la imatge que a Castella s’estava generant de Catalunya era la d’una regió insolidària que només era lleial quan es protegien els seus interessos.

Seria aleshores que s’introduiria el terme “problema català” per referir-se al que estava esdevenint.

Per donar una idea de la magnitud que havia agafat l’enfrontament, n’hi ha prou amb dir que un mitjà madrileny d’aquest moment va descriure Catalunya com una heura separatista, enroscada a l’arbre d’Espanya, un paràsit que calia tallar perquè no prosperi a costa de la sàvia nacional.
A partir d’aquest moment, doncs, tot acte polític específicament català, el Missatge a la Reina Regent (1888), la campanya pel dret català (1889), la fundació de la Lliga Regionalista (1901) o la creació de la Solidaritat Catalana (1907), seria tractat per la premsa espanyola com una amenaça per a la unitat nacional.
La imatge de Catalunya no es projectava com la d’un gall que simplement incomodava l’hegemonia castellana segons com, més simbòlica que real, sinó com la d’un gall egoista que pretenia fer corral a part quan les coses pitjor anaven.

Més es va perdre a Cuba

Però potser l’episodi que més alborotaría el galliner, dinamitant les relacions entre castellans i catalans, va ser la pèrdua de Cuba.

La reacció de gran part de l’opinió pública catalana va ser la d’atribuir aquella derrota, que per a molts comerciants catalans significava la ruïna, a la ineficàcia del Govern espanyol.
Aquestes acusacions, al seu torn, alçaren la indignació dels mitjans castellans que havien vist en els catalans un escàs interès per mullar-se en la defensa de la preuada illa. Recordarien, no sense odi, que en plena guerra els líders catalanistes com Prat de la Riba s’havien declarat pacifistes o, pitjor, simpatitzants de l’autonomisme cubà. Això era com alta traïció, i un perillós avís que, segons com, Catalunya podia seguir Cuba en el camí cap a la disgregació.
La creació en 1901 del primer partit polític català, la Lliga Regionalista, provocada per la llargament gestada pèrdua de confiança de la classe mitjana catalana en els partits dinàstics, augmentaria la sensació de desafiament.

També agreujaria la crisi, segons Ricardo Robledo, agut estudiós de les relacions castellano-catalanes, la nova competència econòmica provocada per la pèrdua de Cuba: Castella i Catalunya van quedar l’una davant de l’altra amb l’únic mercat interior.
El blat castellà i els teixits catalans ja no tenien a Cuba un mercat dòcil. I quan els comerciants de farina perifèrics van tindre l’opció de comprar blat francès quatre reials i mig més barat que el de Salamanca, la llei del mercat ensenyaria la seua cara més lletja. Seria el moment en què les províncies castellanes ja no tindran un paper secundari en l’enfrontament amb Catalunya “darrere de”, sinó que passarien a tindre un paper destacat en ell.

Fins llavors Madrid havia estat, segons Robledo, la catapulta castellana de l’uniformisme contra les desviacions de la perifèria. Ara, cada vegada més, tot Castella percebrà Catalunya com l’enemic a batre.

Un grup que assumirà un gran protagonisme en aquest front anticatalanista serà el dels cerealistes de Valladolid.
Amb el seu diari-portaveu “El Nord de Castella”, passaran a ser el flagell del catalanisme i els privilegis odiosos que deien que gaudia. A partir d’ara, els catalans de la gran indústria i els biscaïns del ferro, “i no Madrid”, serien identificats com els responsables de la progressiva ruïna dels camperols castellans.
Com predicaria anys després Ortega i Gasset, que el recomanava com a model, s’havia aconseguit que Madrid quedara relativament al marge mentre les províncies se les tenien entre si.

Però la pèrdua de Cuba encara tindria conseqüències més greus en la degradació de la relació entre castellans i catalans. Amb la ferida de l’última colònia perduda, els intel.lectuals castellans, i amb ells no pocs perifèrics (com Azorín i Unamuno), van fer pinya al voltant del gall ferit de Castella.

En un moment d’emergència nacional, Castella havia de ser un cop més, el referent i factor aglutinant d’Espanya.

El moviment que després es coneixeria amb el nom de Generació del 98 tenia clar que el que calia reforçar era la identitat espanyola en base al fet català.
Pel moment que s’estava vivint, i per un procés de renaixement nacional molt semblant al que en aquests mateixos moments estava prenent lloc en molts països d’Europa (Irlanda, Bohèmia, Grècia,…), la majoria dels intel.lectuals catalans no compartiria aquesta dinàmica.
Amb l’indubtable procés d’emancipació cultural que havia significat el període del Modernisme a Catalunya, pocs n’eren els que se sentien seduïts pel discurs d’Unamuno, Maeztu, Ganivet i Azorín. El sentiment que en general va predominar entre els intel.lectuals catalans va ser el que el moderat Joan Maragall s’expressaria en una oda que acabava “Adéu Espanya”.

Certament els models de país a què responien castellanistes i catalanistes no podien ser més diferents.

Robledo ho descriu així: Castella i Catalunya quedaven enfrontades en un diàleg cada vegada més enrarit a mesura que revivien velles glòries: mentre els uns desenterraven Roger de Llúria, els altres obrien el sepulcre del Cid. La història mai ha estat més ideologia que llavors. El resultat seria, com era de preveure, l’obertura d’una rasa entre dues nacions que feia poc s’admiraven. El gall de Castella, en el seu moment més tràgic, no entendria com el protegit gall català no feia pinya amb la resta del corral. Li era incomprensible que en plena emergència nacional els catalans pogueren estar reivindicant coses tan absurdes com l’oficialitat del seu dialecte, institucions pròpies i el dret civil propi. Molts intel.lectuals castellans ho veurien com una deriva artificial, fins i tot viciosa, que a la llarga hauria de corregir algú. Així no van ser pocs els que aplaudirien quan, vint anys després, Primo de Rivera, capital general de Catalunya, va iniciar un procés repressiu que amb el suport de Hitler i Mussolini, remataria Franco amb la seua croada nacional.

Com va dir Jiménez Caballero l’any 1946: el geni de Castella (fundat per Déu, unitari, perenne,… ) va triomfar el 18 de juliol del 36 perquè triomfava a Europa la idea d’unificació. El xoc entre els que no admetien una Catalunya lliure i els que sí la volien obria una llarga trajectòria d’alts i baixos.”

Patraix, València, a 13 de setembre de 2013.