La paella mecànica

Tot començà amb el caracazo de 1989, l’any de la caiguda del mur de Berlín.

Allò va ser una revolta ciutadana contra el pla d’espoli neoliberal ordenat per l’FMI a la Veneçuela Saudita, amb el petroli al punt de mira.

Els varen dir que arribaven temps difícils i que la gent s’havia d’estrènyer el cinturó, pagar més impostos i assumir les difícils conseqüències de la crisi.  Vos sona la pel.lícula?

Aquella revolta es va saldar amb més de 2.000 persones mortes perquè les condemnaven a la fam i a una misèria encara major de la que ja patien.  Aquelles persones caigueren sota les bales de les forces de seguretat i d’algunes unitats de l’exèrcit. 

Després dels terribles esdeveniments, els poders econòmics i polítics responsables de la repressió popular es van erigir en defensors de la democràcia.

Els militars del Moviment Bolivarià Revolucionari 200, un grup polític organitzat per militars progressistes de forma clandestina a l’interior de la Força Armada Nacional de Veneçuela, optaren per l’acció armada amb el colp de 1992 i varen fracassar.
Però de l’experiència varen aprendre que la via de la revolució bolivariana havia de ser política i varen recórrer un llarg camí fins a les eleccions del 6 de desembre del 1998, quan Hugo Chávez va ser elegit president per primera vegada com a cap del Moviment Cinquena República.

Des d’aleshores, han estat 14 les mostres de suport popular majoritari a la revolució mitjantçant les urnes, amb l’única excepció del referèndum de reforma constitucional de 2007.

La doctrina del pensament únic neoliberal i les seues poderoses institucions volgué torpedinar el socialisme del segle XXI des del primer dia amb les mateixes armes de sempre. 

En el terreny ideològic, ens havien explicat sense cap rubor que el socialisme soviètic era una farsa perquè uns eren més iguals que altres i anaven en limusines i s’enriquien, alhora que ens instruïen de com de dolenta era la revolució cubana, que ha universalitzat l’educació i garantit la sanitat pública i gratuïta a un tir de pedra d’Haití, però que no té concessionaris de cotxes ni tendes d’electrònica d’última generació.

Són els mateixos que no consideren necessari que sapiguem massa d’indrets com Burkina Faso, el Congo, Nigèria, Bangladesh i molts altres espais del seu “mercat lliure” no sotmés a regulacions, que mai s’ha deixat de sustentar en monopolis, privilegis corporatius, corrupció política, saqueig dels recursos naturals i dels pressupostos públics i bombolles especulatives que esclaten a la cara del poble treballador.

Alguna cosa molt semblant a la doctrina exposada pel politòleg nord-americà Francis Fukuyama en el seu llibre “La fi de la història i l’últim home“, que proclama que la història humana com lluita entre ideologies ha conclòs, en haver donat inici a un món basat en la política i en una economia neoliberal que s’ha imposat a les utopies, després de la fi de la Guerra Freda. El fracàs del règim comunista hauria demostrat que l’única opció viable és el liberalisme democràtic, que es constituiria en l’anomenat pensament únic: les ideologies ja no serien necessàries en haver estat substituïdes per l’Economia.

En aquesta història recent de Veneçuela s’ha de destacar el paper d’alguns mitjans de (des)informació tal com El País i del seus amos, el grup PRISA, als que hauríem de tornar a felicitar per haver pogut donar la notícia que tant havien somniat i, per fi, certa. Són els de les fotografies d’aquell home mexicà que van fer passar per Chávez. I al seu costat Gustavo Cisneros i la seua Venevisión, amb els que han bastit el setge mediàtic al procés socialista bolivarià.

Caldrà recordar com davant el colp de l’11 d’abril de 2002, instigat i recolzat pel PP d’Aznar, el grup mediàtic de Gustavi Cisneros no va traure noticia alguna de les manifestacions massives de suport al govern i, per contra, va donar plena cobertura a les de l’oposició, sense interrupcions de publicitat.  El País va celebrar amb “democràtic” entusiasme aquell colp d’estat, per després bloquejar l’accés a aquestes “notícies” a través de la seua hemeroteca en xarxa.

Periodistes, articulistes, opinadors i tertulians s’han encarregat de explicar-nos al llarg d’aquests 14 anys la “dictadura de Chávez” i el seu populisme.

Són els mateixos que ens diuen que democràcia és acceptar el  programa de mesures “doloroses” que, aquesta vegada, ens toca a nosaltres perquè hem estirat més el braç que la màniga.  Que democràcia és votar cada 4 anys i callar entre mig, sense revocatoris ni iniciatives populars que la qüestionen.

La repressió de la Primavera Valenciana, les delegades del Govern espanyol a València i Barcelona i el Cap de policia en València que es va referir als estudiants valencians com “l’enemic”, els desnonaments i els suïcidis de la gent que ho perd tot, les pilotes de goma i les porres de la policia que sempre topeten accidentalment amb els ulls i els cossos de qui es manifesta pels seus drets, la reforma laboral què per a generar ocupació ha donat carta blanca a la patronal per acomiadar els treballadors pràcticament sense restriccions, la corrupció política que arriba a cada racó del sistema, els atacs permanents al dret a decidir, amb soroll de sabres inclòs, com el que sonava quan el cadàver de Franco encara estava calent i pactaven els silencis i el repartiment del pastís en el nou estat postfranquista.

Ens volen fer creure que populisme és la reconstitució de l’estat per servir al poble i consolidar el seu accés a la sanitat, l’educació, l’habitatge o el treball dignes, uns drets dels quals abans, i sota el model de democràcia neoliberal imposat pel FMI, la OMC i el Banc Mundial, havia restat en bona part exclòs.

Que és bastir una nova Amèrica unida, solidària, diversa i integrada amb instruments com UNASUR, la CELAC i l’ALBA, fóra de la tutela i el control dels Estats Units.

Que és comptar amb el suport d’un poble que va poder impulsar un procediment revocatori del president.

Que és fer front als poder econòmics que diuen que la manipulació i l’adoctrinament en favor dels seus interessos és informació, i que el boicot de la indústria petroliera i l’aturada patronal és part de la lluita per la llibertat. 

El somriure del comandant Chávez ha esdevingut per sempre un referent a l’altra banda de l’Atlàntic amb 14 anys d’experiència socialista i revolucionària, i que ara comença una nova etapa. 

Bon viatge Comandant, i llarga vida a la revolució bolivariana!

Patraix, València (L’Horta), a 5 d’abril de 2013.