La paella mecànica

Ha calgut que es destapara un nou escàndol d’evasió multimilionària de capitals a paradisos fiscals per a què els polítics i els seus mitjans de comunicació afins tornen a esquinçar-se les vestidures i posar el “crit al cel” sobre aquesta xacra que assota a la ciutadania de tot el món… això sí, després de l’esquinçament de vestidures s’imposa la seua reparació, com després del crit s’imposa el silenci còmplice de qui no fa res de manera deliberada perquè tot romanga igual que sempre.

En aquest cas una recent investigació divulgada pel Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació ha fet pública l’existència de 120.000 empreses i de 130.000 evasors fiscals repartits al llarg de 170 països de tot el món. Des de la seua seu central a Washington, aquesta xarxa està coordinant a 86 reporters de 46 països i compta amb la col.aboració de mitjans com els britànics “The Guardian” i la BBC, el diari francès “Le Monde” i el nord-americà “The Washington Post” per traure a la llum les ingents quantitats de diners amagades en paradisos fiscals per aquests evasors.

Bancs, empreses, polítics i destacats noms de la societat civil figuren en aquests llistats, establerts a partir de 2,5 milions de documents furtats per antics empleats d’entitats que treballen en deu territoris, com Singapur, Samoa, les illes Cook o les illes Caiman, tots ells paradisos fiscals, i aquest últim (illes Caiman) situat sota la jurisdicció del Regne Unit, és a dir, d’un membre de la UE.

Tots sabem que tots aquests diners evadits es podrien haver invertit en ocupació, infraestructures, salut, educació o investigació.

Tots sabem que aquestes inversions són de gran necessitat per a la població, especialment la d’aquells països que estem assotats per aquesta gran estafa financera que estem patint i a la qual eufemísticament anomenen crisi.

Però clar, tots sabem que posar límit d’una vegada i per totes a aquesta delinqüència de coll blanc i corbata estesa al llarg i ample de tot el planeta sembla que no és “políticament correcte”, ja que suposaria perjudicar els interessos de persones molt importants i influents, i per això tots sabem que és molt més fàcil estrènyer el cinturó i fins la soga a milions de ciutadans normals que sí paguem religiosament fins a l’últim euro al fisc.

Tots sabem la relació directa que existeix entre l’enorme volum de l’evasió fiscal i les causes de l’augment de l’endeutament públic i privat que tenalla als nostres països i la manera que desestabilitza les nostres economies, obligant-nos a veure deteriorats els nostres serveis públics del benestar, a introduir clàusules exprés a la nostra constitució per limitar el sostre de dèficit, a que l’estat emeta deute públic pel qual ha de pagar taxes d’interès abusives que resulten de diners que se’ns treu a tots els ciutadans dels serveis públics que rebem.

Tots sabem que en els inicis d’aquesta crisi econòmica i financera, els països reunits sota el paraigua del G-20 van agitar la bandera de la lluita contra els paradisos fiscals, però tots sabem que fins avui cap acció realment seriosa s’ha dut a terme en aquest terreny.

Tots sabem que els actius financers dipositats en paradisos fiscals segueixen creixent sense parar, tot i la crisi i que l’empobriment general de la població mundial segueix també creixent sense parar.
Perquè els dipòsits estrangers en jurisdiccions opaques van créixer més del 2% el 2011, segons un càlcul conservador amb dades del Banc Internacional de Pagaments (BIS).

L’organització sense ànim de lucre Tax Justice Network va elaborar un document al juliol del 2012 en què xifrava en uns 24 bilions d’euros (amb b) els fluxos de diners en paradisos fiscals el 2010. Aquesta quantitat suposa prop d’un quart de la riquesa mundial. L’estudi conclou que aquesta pràctica fa que la desigualtat entre rics i pobres siga molt més gran del que es pensa, i que mentre les grans fortunes evadeixen capitals la resta de ciutadans paga cada vegada més impostos per la crisi.

Un altre estudi realitzat per l’ONG Global Financial Integrity xifra en 860.000 milions de dòlars els fluxos de capitals fraudulents que van rebre les illes paradisos fiscals el 2010. Els seus autors assenyalen que encara que molts d’aquestes fons provenen d’activitats il.lícites com el terrorisme, el narcotràfic, o la venda d’armes, més de la meitat d’aquests capitals procedeixen de grans multinacionals. Un exemple d’aquesta pràctica és Google, que el 2011 va rebaixar la seua factura fiscal en 2.000 milones de dòlars en traslladar a una societat fictícia de les illes Bermudes ingressos per 9.900 milions de dòlars, segons l’organització financera Bloomberg.

Tots sabem que “feta la llei, feta la trampa”.
I el problema està que ningú vol posar límit a les lleis amb les que els evasors fan les trampes.

Un exemple molt clar del que estic dient el trobem en definir què és un paradís fiscal.
L’OCDE, com tots sabem el club dels països més desenvolupats del món, el va definir el 1998 com “territoris amb baixa fiscalitat i una alta opacitat financera”, per a continuació publicar una llista amb 35 països o territoris identificats com a paradisos fiscals (l’ONU, però, té censats fins a un total de 74 territoris opacs).

L’OCDE va establir un criteri pel qual recomanava als països que considerava com a paradisos fiscals que establiren acords d’intercanvi d’informació per traure’ls de la seua llista negra.
Però el problema és que els països “fan trampes”. El model establert per l’OCDE obligava als països a tindre 12 acords d’intercanvi, però clar molts dels territoris opacs van subscriure acords amb altres paradisos fiscals.
És a dir, un acord mutu entre els propis paradisos fiscals que els servia per deixar de ser considerats paradisos fiscals… al.lucinant!  D’aquesta manera, l’OCDE considera que ja no hi ha cap territori off–shore!

En George Town, la capital de les Illes Caiman, hi ha un edifici blanc de cinc plantes i baranes roges.
En aquesta construcció tenen la seua seu… més de 18.500 empreses! Durant la campanya electoral del 2008, Barack Obama va dir d’ell que “O bé és l’edifici més gran del món, o bé és la major estructura d’evasió fiscal existent”.

Freqüentment, en obrir els diaris o consultar les notícies a internet, ens trobem amb notícies sobre objectius suposadament “terroristes” atacats per aquests avions no tripulats anomenats drones, que de vegades acaben en l’assassinat de civils innocents a causa de “tràgics errors” de càlcul .

Per descomptat a ningú se li ha ocorregut llançar un d’aquests drones contra aquest edifici blanc de cinc plantes i baranes roges de les Illes Caiman, tot i que el podríem qualificar com el major centre de terrorisme internacional de coll blanc i corbata existent al món.

I tots sabem que això mai succeirà…

Patraix, València (L’Horta), a 12 d’abril de 2013.