La paella mecànica

Jo ja tinc la meua pròpia resolució de l’endevinalla.

Vos deixe a cadascú que mediteu la vostra… 

Qui anava a dir que uns insignificants correus electrònics emmagatzemats en el disc dur d’un ordinador anaven a trencar el cercle de protecció a l’estil de guàrdia pretoriana que envolta la monarquia borbònica espanyola des de la seua reinstauració per la gràcia de Francisco Franco i de Déu.

Ara nomes caldria apuntar més amunt, cap al cap de la colla, però la guàrdia pretoriana que envolta al propi monarca és moltíssim més poderosa: ni més ni menys que la mateixa Constitució espanyola del 78 … 

Aquesta és la guàrdia pretoriana que protegeix el cap de Joan Carles de Borbó i Borbó: l’article 56 de l’actual Constitució espanyola, que diu així:

1.-El Rei és el Cap de l’Estat, símbol de la seua unitat i permanència, arbitra i modera el funcionament regular de les institucions, assumeix la més alta representació de l’Estat espanyol en les relacions internacionals, especialment amb les nacions de la seua comunitat històrica, i exerceix les funcions que li atribueixen expressament la Constitució i les lleis.

2.-El seu títol és el de Rei d’Espanya i podrà utilitzar els altres que corresponguen a la Corona.

3. – La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat. Els seus actes seran sempre referendats en la forma establerta en l’article 64, no tenint validesa sense aquest referendament, llevat del que disposa l’article 65.2.

Que conclusions podem treure d’això?

En paraules de Antonio Torres del Moral, catedràtic de Dret Constitucional de la UNED, això significa, en primer lloc, que “de cap manera” el rei pot ser cridat per un jutge, ni per declarar ni per ser jutjat. Això és el que suposa és la inviolabilitat.

En segon lloc, la no responsabilitat fa que el cap d’Estat tampoc responga políticament dels seus actes. Per això existeix l’anomenat “ratificació”.

“En una democràcia no pot haver poders públics que siguen irresponsables”, però com el titular de la Corona sí que ho és, “cal que algú responga políticament per ell, i aquest algú és el president del Govern o el ministre que ratifique el seu acte. Tots els actes del rei, que es refereixen a l’exercici del càrrec, tenen ratificació”, diu Antonio Torres.

Hi ha tres formes d’exercir la ratificació: la primera, amb una signatura, per exemple a l’hora de sancionar una llei. El president del Govern signa el document amb el rei; a això se li dóna el nom de “contrasignatura”. Així, si el rei signa alguna cosa inconstitucional o contrari a dret, el president seria responsable.

La segona, amb la “presència”, per exemple, en un viatge en què el rei va acompanyat d’un ministre, el denominat “ministre de jornada”, que es fa responsable “del que puga passar”. Finalment, hi ha l’anomenada ratificació “tàcita”.

En aquest cas, el missatge de Nadal del rei o l’aparició del monarca en televisió el 23-F s’entenen com ratificacions tàcites: no hi ha ningú al seu costat i ningú ha signat per escrit un suport a aquests actes. El responsable és el president del Govern, “si no dimiteix. En tot el que està passant actualment el responsable és el president del Govern”.

“Si el president no està d’acord, llavors es plantejaria un problema institucional”, diu el catedràtic. La depuració de responsabilitats polítiques pel que fa al president passaria per “una moció de censura, un vot de confiança o per les urnes”. Es dirimirà davant l’opinió pública, les Corts i l’electorat.

On queda aleshores la responsabilitat jurídica?

“Primer caldria la comissió d’un acte antijurídic”, diu Antonio Torres. Imaginem que el rei ho fa. Que, hipotèticament, comet un delicte. El president del Govern és, de nou, el responsable polític “si no dimiteix”. Però, qui respon de l’acte antijurídic? “La resposta és ningú. Així n’és”, assevera Antonio Torres.

“Hi ha un adagi o dit que procedeix del constitucionalisme anglès que diu que ‘El rei no pot fer mal‘. I com no pot fer mal, no és responsable jurídicament. Això és una fal.làcia, perquè sí que pot fer mal, però no respon perquè cap jutge pot citar-lo en una banqueta: la justícia s’administra en nom del rei. Per tant la responsabilitat del monarca es limitaria al terreny històric-polític, i l’assumpte o problema quedaria arreglat, fins i tot, amb un “pacte” o acord puntual, un tancament en fals”.

“Quan les coses es posen molt malament, també els reis responen, però ho fan d’aquesta manera, no davant d’un jutge, sinó exiliant-se, perdent la Corona o bé amb la proclamació d’una república”.

En aquest context cal esmentar també un concepte que torna a estar aquests dies en boca de tothom: l’abdicació. “És una altra manera de solucionar l’assumpte, amb totes les cometes possibles, perquè la cosa siga menys greu”, diu Antonio Torres.

Si el rei d’Espanya comet, hipotèticament, un acte antijurídic i abdicara, els termes d’inviolabilitat i irresponsabilitat no seguirien vigents “jurídicament”, però el normal, hipotèticament, seria donar-li una eixida “pactada”, insisteix el catedràtic, per evitar una crisi major.

És comprensible en ple segle XXI la figura de la inviolabilitat?

 “La gent no ho entén, i no té per què entendre-ho”, afirma el catedràtic. La monarquia, diu, segueix encara envoltada d’un “halo de reverència, de sacralitat”, però si escollim tindre una, amb els seus avantatges i inconvenients, “ja sabem el que ens ha tocat. La monarquia és el que és”.

Sense comentaris… !!!

Per cert, no vos oblideu de donar un “clic” amb el vostre ratolí al botó de “SÍ” de la pantalla que adjunte en aquest post, abans de deixar-ho.

Salut, república i independència //*//

Patraix, València (L’Horta), a 3 d’abril de 2013.