Estic molt espès, aquest matí. El senderi no va gens llatí i l’esma com si se n’hagués anat a escampar la boira. Si pogués pegar una ullada als obradors d’idees i pensaments els trobaria molt desendreçats. Vull dir que, per mi, en aquest matí de divendres dos i dos no fan quatre, sinó pols en
Divendres dia 9 d’aquest mes, una sonda -o cos estel·lar, o càpsula, o coet- nord-americana –vull dir dels EUA, de la NASA concretament- llançà sobre la lluna un potent explosiu per esbrinar, un cop més, si el satèl·lit conté vestigis d’aigua. Com que som de naturalesa salènica, no puc fer més que estupefactar-me i indignar-me,
Canta, canta, que ja arriba, que ja ve; que ja és aquí la lava. Guaita, mira com rota el pic descrestat, com bajoca, com s’encabrita el cràter, com s’esbutza l’ou de foc; com gita el magma que ha de formar els déus que ens han de conquerir el futur perquè el colonitzem; que s’ha de
Ahir, ran de mar, s’hi estava bé. Feia la calor suficient per notar l’aire, que tenia més juguera que ganes de despentinar madones estirades i fer volar capells ridículs a estrangers encervesats. A Cala Deià hi havia un genter, com si l’estiu encara pervisqués, tot i que comptats nedants: la bandera groga fa l’efecte dissuasori
Anit vaig pactar amb la cussa que faríem la volta curta, la de les mil dues-centes passes aproximadament. El migdia havíem fet la llarga –ja teníem exercici avançat, per tant- i els convidats de la madona a sopar mereixien atenció preferent. No va ser bo de fer, arribar a un acord: tretze anys de ca
El descens de l’àguila reial sobre el cabrit, no reclama cap música. El boscatge, quan ha de parlar, ho fa sempre a cau d’orella i amb les expressions justes; no volta gens ni s’hi entretén. El falconer que la cuida, corre cap al lloc de l’encontre sense perdre de vista la majestuositat del vol. Els
La guerra és un bon negoci i considerada una art, en el sentit que combina preceptes i regles per fer-la ben feta. Ja sé que les guerres d’avui tenen poc a veure amb les d’antany; que han evolucionat; que, darrerament, han pres el gust a fer-se preventives i a no discriminar la soldadesca dels civils,
He vist ciutats que et caben dins una mà si no ets golafre. I una gavina coixa pispant un tros generós de peix cantàbric del bec d’una altra. M’he topat amb l’arrogància de molts ciutadans i l’empegueïment disfressat de desconfiança d’alguns forans i camperols. He pogut comprovar –un cop més i van tants!- que a
Me’n vaig uns quants dies a tastar tardors a altres indrets, nord enllà, lluny –tampoc no tant- de la domesticació casolana. No solc sortir de l’illa els estius, quan tothom hi ve; preferesc els octubres per dedicar-me parèntesis i temps sense cotilles. Procuraré atendre com cal els nous panorames i fornir-me convenientment d’oratges acabats de
Colles de baldats fan de saltimbanquis pels carrerons de ciutat fent les delícies dels menuts, i editors de diari venen els de la competència als semàfors de les avingudes àmplies, fetes a posta per a desfilades de tota casta. S’hi guanyen un bon sou i ben gelosos que tenen els punts de venda que controlen.
A les sis i mitja del matí ja era al centre de salut perquè li parassin aquell vertigen que, a part d’encendre-li el ventrell i la cuina dels vòmits, el feia tastanejar com si anàs completament begut. De fet, li preocupava més la fila que feia anant com a de gambirot que no la insuportable