marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

11 d'octubre de 2009
3 comentaris

ULLS DE FALCONER

El descens de l’àguila reial sobre el cabrit, no reclama cap música. El boscatge, quan ha de parlar, ho fa sempre a cau d’orella i amb les expressions justes; no volta gens ni s’hi entretén. El falconer que la
cuida, corre cap al lloc de l’encontre sense perdre de vista la majestuositat del vol. Els vespres somnia que vola encamellat damunt qualsevol dels falcons o àguiles que avicia com si fos en Bernadet de la rondalla tot cercant la flor romanial. En aquests somnis de tan alta volada contempla els alzinars i els  ulls de les fonts de la felicitat. I no frisa de sortir-ne, d’aquest planar d’altre món, perquè estimar li ha sortit sempre molt car; per ell l’amor és una purga, un glop generós d’oli de ricí.

L’au ocupa tot l’espai d’aire que li interessa, com si la volta celest sencera es mimetitzàs en la seva esplèndida
envergadura, més de dos metres, d’ala a ala. La darrera vegada que estimà, ho perdé gairebé tot llevat de les seves aus. Sobretot perdé l’estimera. Era tota una dona, de les que criden la mirada i quelcom més; prompte en els amanyagaments i dilatant en les abraçades. Emperò ara no hi pensa. El falconer només pensa en ser prest al lloc del festí per controlar el menjar de l’àguila. Així i tot, és a temps de veure com la blavor del cel avui és feridora; més llum insolaria els panorames. I l’oratge amestralat envigoreix l’alenada i la correguda falconera. En haver-n’hi prou, de menjar, tornarà a passar la caputxa a l’àguila i cap a casa, sobre el braç. Per ventura llavors sí tornarà a pensar amb ella, amb la seva dona vinguda de l’est, en com fugí com una lladregota barroera, escurant-li el compte bancari i buidant-li el cofret de les joies que hereta de sa mare i aquesta de sa seva, i així fins a no sap quantes generacions. I tornarà a creure que per ventura ell en té part de culpa, que la dona partís. Ell viu per a les àguiles i els falcons, que han de sortir a cercar menjar quan n’és l’hora, en el moment en punt i no en cap altre. Aquesta és la servitud de la falconeria i per això és dedicació reial: perquè has de viure al seu dictat, al dictat de la fam falconera. Les aus no li donen res; ni
se’l miren. És ell que viu per elles i elles mengen quan és hora. Se’n foten d’estar engabiades i a punt de morir d’inanició: cap queixa. En haver saciat la gana, caputxa i cap a la gàbia. I si veia sa dona com si fos l’àguila reial, que no reclama cap afecte?


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.