marginàlies

Me’n vaig uns quants dies a tastar tardors a altres indrets, nord enllà, lluny –tampoc no tant- de la domesticació casolana. No solc sortir de l’illa els estius, quan tothom hi ve; preferesc els octubres per dedicar-me parèntesis i temps sense cotilles. Procuraré atendre com cal els nous panorames i fornir-me  convenientment d’oratges acabats de treure dels obradors de la inquietud. Miraré de trobar qui em regenti eficaçment i pràctica aquests primers dies de la primavera d’hivern que, com sempre, ens han portat
torrentades d’aigua i ens han esquerdat algun qüern de quimeres.

De tot això, del descansar lluny de casa uns dies, és corrent dir-li “recàrrega de piles”. Cert. Un amic, mestre en informàtica, ho sofistica un xic i parla de depurar el disc dur, que anam carregant d’arxius i aplicacions que en un tres i no-res s’”obsoleten”, tot farcint la memòria de materials de rebuig i altra ferralla. Doncs això. I me’n vaig (ens anam, per ser més precís) amb allò posat, com qui diu, i amb el mòbil disponible només per a la família. Res de portàtils, és clar. Ni de consultes als correus electrònics. Ni de cercar cibercafès. Ni d’apropar-me als ordinadors que els hotels solen posar a disposició dels clients. Marxam per desconnectar, ens alliçonam mentre preparam la bossa; per tant, poc equipatge. Així que tanc la parada d’anotacions fins a divendres dia 9.