marginàlies

He vist ciutats que et caben dins una mà si no ets golafre. I una gavina coixa pispant un tros generós de peix cantàbric del bec d’una altra. M’he topat amb l’arrogància de molts ciutadans i l’empegueïment disfressat de desconfiança d’alguns forans i camperols. He pogut comprovar –un cop més i van tants!- que a més de mil metres d’alçada, s’està més a prop de tocar amb un dit el cel. I que el mirar es torna petit, molts petit, enfrontat a la naturalesa deslliurada de la urbanitat, incapaç de retenir prou bellesa perquè la memòria deixi de passar ànsia. Perquè saps que el record mai no ha de tocar vores, que ha de ser desimbolt i tafur si la vida té juguera.

He apamat amb prou exactitud la voracitat amb què els homes menjam terra i defecam lletjor. El temps sojorna en blocs i lectures, quan hom és de vacances, i si topes amb dies de cristall, diàfans com les mirades dels infants, encara l’acotxes amb més tendresa. El retorn a casa sempre t’agafa amb les sabates girades de peu.

En volar en avió s’acera la confiança apregonant la seva ceguesa. Les turbulències, així, tanmateix són ben rebudes: almenys et mantenen en estat d’alerta. Et recorden que fas part d’un miracle, perquè volar en aquests tubs d’acer i no fotre’t de folondres té més de causa pretenatural que no d’aplicacions de la tècnica aeronàutica. I per fitar el record o per fixar de la millor manera possible aquella tempesta agraïda i aquella senyora estirada que esperava algú que es torbava, treballes la tanka que fa:

Empara l’aiguat,
la sabata de tacó,
i quan no pot pus
li somriu la madona,
sota la marquesina.