marginàlies

Colles de baldats fan de saltimbanquis pels carrerons de ciutat fent les delícies dels menuts, i editors de diari venen els de la competència als semàfors de les avingudes àmplies, fetes a posta per a desfilades de tota casta. S’hi guanyen un bon sou i ben gelosos que tenen els punts de venda que controlen.

La indigència fa estralls: arracona gent derrotada i drena les pensades més fornides dels cappares de la pàtria que va a la deriva, afamegada i morta de set.

Som serfs de l’estultícia, ho proclamen amb insistència els poetes més grans i la raó els vessa. I tanmateix, som micos sords; eixordadors, però sords.

Està ben comprovat que cap línia de pensament, cap retxa d’esma no actua instintivament, tirant tot dret, esvalotant el cervell.

Tot s’exposa a l’aire i al sol, de la manera més lasciva, com els albercocs, recreant-se estúpidament en la transformació en orellana.

L’interès que hom destina a la vida és inversament proporcional als interessos que genera, la vida.

O quelcom així, volia dir el columnista de successos.