marginàlies

Estic molt espès, aquest matí. El senderi no va gens llatí i l’esma com si se n’hagués anat a escampar la boira. Si pogués pegar una ullada als obradors d’idees i pensaments els trobaria molt desendreçats. Vull dir que, per mi, en aquest matí de divendres dos i dos no fan quatre, sinó pols en suspensió o pluja d’arena.

Cercar-ne els motius, d’aquesta mollor generalitzada, tanmateix és per demés: la substància química que ens possibilita la reflexió, adesiara, s’enterboleix per reaccions desconegudes o que se’ns escapen, com la constitució dels forats negres de l’univers o la irracionalitat de la pena de mort. I no es tracta de cap atac de malenconia, ni molt menys!

És una mena de letargia estúpida; un mancabament sobtat de l’animositat i no per fer xerinola, sinó per mantenir el to habitual en què empares les sensacions i remets quelcom semblant a l’emotivitat. Fins i  tot, en el cul d’aquest corral d’aviram ensopit, hom hi pot destriar l’ull de l’emprenyadura. En fi!

Ni escriure, ajuda a aclarir aquest aire espès tirant a claustrofòbic. Només veus la paret seca,… i la cua d’un llangardaix, pot ser? No: és el cap darrer de l’enuig tan semblant al d’un escurçó rabiós. En moments així és quan més enyores un acudit doiut, sense cap ni peus, idiota i tot, que et cridi la rialla més boja, la que neix per mers efectes simpàtics. O una bafarada de fum d’havà que et faci estossegar i amb l’estossec esputis la beneitura crua.

Ara mateix pagaria per sentir l’udol –o el plor- de Charlie Rivel, que té poc d’hilarant, però que et recarrega els dipòsits d’energia emotiva en un tres i no-res. Seguint el curs de la u allargassada i del nas quadriculat que no apunta enlloc, et perds per un territori desconegut, fet tot de llum i pell que discurseja, que diu molt i bé sense pronunciar cap paraula. On es pren, aquesta ruta riveliana?

Aaaaauuuuuuuuuuuggggggg!!!!!