Estam tan avesat a empaitar somnis, els catalanoparlants-i-pensants, que quan topam amb una realitat prodigiosa que materialitza, en certa manera, algun anhel intensament volgut, no li feim el cas que convé i ens interessa. Anit, al Teatre Principal de Palma, l’Orquestra Simfònica de Joves Intèrprets dels Països Catalans hi va fer un concert memorable i
Només en sentia els güells, de les rates, no en veia cap. A trenc d’alba, al caló on feia vint anys havien decidit amb Mercè que es casarien i on havia passat la nit, només hi eren un jovencell -que no el perdia de vista- amb les traces de retardat i ell. Mirava la quietud
Cal advertir que em not molt pesat i morbós –vull dir xacrós- el discórrer, avui dematí, i les dosis elevades de cafeïna amb què pretenc combatre l’endropiment cap efecte no em fan. Llegesc que el Banc Mundial ha recomptat els pobres del món i, basant-se en les dades de l’any 2005, conclou que n’hi ha
Formentor és una cala d’encanteri farcida, durant els estius, de barques, iots i altres objectes flotants que impedeixen la nedada a plaer de banyistes i contemplatius. També és un hotel emblemàtic encastat en uns paratges escruixidorament bells. Una bellesa consistent, encara, però fràgil, tanmateix, perquè tanta formosor fa dents als pics dels especuladors i a
Immediatament després de parlar amb sa mare –que portava el seu germà menut al braç, arribat fora de temps, considerava- Roser esperonà Writer, el seu cavall, i fugí enrabiada. Celebrava el seu dissetè aniversari, Roser, i son pare no hi havia comparegut. Hi comptava. Sa mare, Mercè, no; però ella sí: no feia encara vint-i-quatre
M’he aixecat a les set amb les cervicals sofronyes, que deia una tia meva -que morí passats els cent- quan algú o alguna cosa la molestava o la irritava impertinentment. I així i tot, just posar peu a terra, com si fos un ble del darrer somni, m’ha vingut al cap la cançoneta d’un joc
La pobresa és un conill apocalíptic a qui l’acabalat de torn ha empegat la cua i l’hi ha encesa perquè cali foc a les rotes tot deixant els roters en la misèria. I des dels posts de comandament repartits estratègicament per tots els dominis de la humanitat, els rics i afortunats contemplen privilegiadament els estralls
Ahir, a Montuïri, una gernació va participar en el dissabte de sant Bartomeu, i això que aquest sant –representat amb un ganivet de consideració a la mà dreta que recorda el seu martiri, en morir escorxat- és el patró d’un bon nombre de viles mallorquines. Feia goig passejar-te entre tantes ganes de gresca. Els cossiers
Si va acceptar passar un cap de setmana amb sa dona i tres parelles amigues més a un hotel còmode ran de mar, situat en una zona poc massificada i, per això, de poca tirada per als turistes de xoquí, camisa imperi i sangria química, va ser perquè tindria tot el temps que volgués per
Jo, Zacaries Irresmés, manc, camacoix i altre temps bonvivant. Cinquanta-cinc anys. Exmariner. Vaig estar embarcat en el iot d’un milionari alemany amb el qual vaig fer dues voltes senceres al món. Fa vint-i-vuit anys, en la flor de la vida, nedant a una platja mallorquina el nom de la qual no diré perquè just pensar-lo
El responsable ja se n’anava quan la Júlia el parà per demanar-li si volia dedicar-li un momentet. Naturalment, li respongué interessat. Miri, els serveis socials no em fan ni punyeter cas i ca meva, la que fa vint anys vaig llogar, em cau damunt. El propietari no hi ha posat mai cap palada de ciment
Anit, una gentada tornà anar a La Real per honorar sant Bernat. Les parades de llepolies, juguetes i d’altres matèries, a banda i banda del camí que du al monestir, no podien ocultar la monstruositat emergent de l’hospital de la vergonya. Cap deixa de ningú aliè a la festa, com en anys passats en què
Des de fa uns dies m’acompanya “L’arrel i la pluja”, de Txema Martínez, una d’aquestes lectures que vas ajornant amb recança per no disposar del temps que reclamen. I n’he quedat ben enllepolit. Val a dir que no és un text per a estugosos ni pusil·lànimes, com han de ser els escrits condrets. A voltes
Feia molts anys que no anava a cap piscina d’hotel. Ell és de poble sense mar i quan trobaren a l’illa la mina del turisme d’espardenya –que dividí els quatre pams de terra entre moderns i rústics; avançats i retrògrads- ell quedà a la banda dels descartats per la fortuna. Mentre uns feien calaix i
D’Alcanada estant, enrajolant el lleure amb lectures pendents, m’aclapara aquest paràgraf d’”Un home vulgar“, de Miquel de Palol: “I també hagués recuperat tranquil·litzadores desesperances. Un cert retorn al paisatge rural, de camp. Platges buides de gent i d’edificis. Sense conflictes, sense convivència, sense necessitats ni progrés, tot desert i lluminós, com en un perpetu estiu