Tot i que pot semblar impossible encara hi ha una cosa més patètica que un publicitari sense gràcia: un publicitari encantat amb les seves pròpies brometes. Ho dic perquè generalment és l’únic que les riu. Fa uns dies ja parlava del tema (vegeu aquí) arran de la campanya de la Setmana de TV3 dedicada a la lectura. I
Quarts de set d’aquest matí. Fem el llit mentre de fons ens acompanyen els informatius de la ràdio. A totes les emissores un tema monogràfic: la vaga de transportistes i les greus repercussions que pot tenir en el consum. Amb el cobrellit a la mà l’A. comenta: “Vols dir que no en fan un gra massa,
Il·lús de mi repasso el programa oficial del Festival Grec d’enguany per veure quina presència d’obres d’autors catalans hi ha prevista i em quedo amb un pam de nas. De fet ja m’ho hauria hagut d’imaginar llegint la presentació del senyor Jordi Martí, el Delegat de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona que fa uns mesos encara confonia Edicions
“Sóc una noia o dona que acaba d’encetar la dècada dels 30. Fa uns deu anys que vaig deixar d’escriure per dedicar-me a tot de menesters de la vida adulta que un dia o altre explicaré. Després d’unes maniobres de reubicació en els sentits que us vulgueu imaginar, he aconseguit el temps per reprendre això
Com que és dissabte em llevo a les set, un pèl més tard del que tinc costum, amb el darrer llibre de Guillem Frontera -esplèndid “La mort i la pluja” (Proa)- voltant-me pel cap ja que d’aquest matí no ha de passar que he de fer-ne la crítica i enviar-la al diari. No em puc queixar per
De la columna d’avui de Desclot al diari AVUI: “Estrany artefacte, Catalunya. Esquerra ha estat el partit revelació en la darrera dècada. Com ho han estat, a uns altres nivells còsmics, Jan Laporta i la seva directiva, i Ferran Adrià i la seva cuina d’imaginació desbocada. Tot allò que ha costat tant de consolidar de
Com cada matí, en obrir el correu electrònic em trobo amb “El Calbot” de la Fundació Catalunya Oberta. Es tracta d’un apunt sobre temes d’actualitat breu però sempre contundent i clar. Que se li entén tot, vaja. El d’avui parla dels emprenedors, un tipus de gent a la qual jo reconec que no pertanyo però que sempre he admirat
No sóc modern. Ho tinc plenament assumit des de fa una pila de temps i en aquestes Totxanes hi ha exemples claríssims -que no amago en absolut- d’això que acabo de dir. De fet se’m fa difícil pensar que es pot ser modern al llarg de tota la vida. Pots anar seguint de prop els
Viatge dominical d’anada i tornada a Castelló per preparar un llibre-entrevista que m’han encarregat de fer sobre el meu estimat i admirat Joan Francesc Mira. Pel camí podem escoltar íntegrament els tres CD’s de Renato Carosone que vàrem comprar a Siena la setmana passada. Un plaer indescriptible. Per mi -i per molts de la meva
Dels vint-i-sis apunts que he publicat aquest maig els 10 més visitats han estat: * 1) “El Periódico”, sempre marcant nivell… (vegeu-lo aquí) * 2) “Siempre seremos cuatro”. (vegeu-lo aquí) * 3) La moda d’aplaudir els difunts. (vegeu-lo aquí) (n’hi ha més) * 4) Per a la carpeta dels retalls (LXXI): Cap on va Catalunya, segons Ernest Folch. (vegeu-lo aquí) * 5) “Bella