Llegeixo que la gent de La Cubana (vegeu aquí) compleix vint-i-cinc anys de dedicació a les arts escèniques i que, per celebrar-ho, munten una gira per tornar a representar "Cómeme el coco, negro", cosa que m’omple de satisfacció perquè, tot i que no em considero en absolut cap entès en matèria de teatre, crec que aquesta obra i "Cegada de
Ja fa uns quants anys que quan s’acosta Sant Jordi companys de feina, amics i coneguts diversos em demanen que els faci una llista de llibres recomanats. D’un temps ençà -potser de resultes de freqüentar aquest Bloc que sovint musiqueja- també em demanen si hi ha algun disc que valgui la pena per afegir a la previsió
Tot ahir i tot avui uns quants amics, coneguts i companys de la feina sabedors de la meva tirada cap a la ironia i el sarcasme m’han preguntat què pensava del famós reportatge de TeleMadrid. Aquell gran exemple d’honradesa periodística i de servei a la veritat que analitza la persecució del castellà i com viuen de discriminats a Catalunya els castellanoparlants, pobres.
Cal llegir de dalt a baix i atentament el "Mail obert" d’avui de Vicent Partal. Vegeu-ne una mostra: "El problema per tant no són ells. Som en tot cas nosaltres que aguantem una situació com aquesta rossegats per dins i encesos en ira però sense capacitat per a trobar i articular una sol·lució. Som molts
Fa uns mesos (vegeu aquí) parlava de les revistes culturals catalanes -moltes i bones, les definia- i, sortosament, a mesura que passa el temps la realitat confirma les meves paraules. "Benzina" va consolidant el seu espai de qualitat i només li falta estabilitzar una mica més la seva arribada puntual als quioscos. Un problema que no té "Sàpiens", a la venda puntualment l’últim
A part d’alguna enrabiada com la de la setmana passada, quan la Tina Vallès ens va fer saber que aparcava definitivament el seu aeroplà ravalenc, la blogosfera acostuma a ser generosa a l’hora d’escampar bones notícies i sorpreses agradables. Em refereixo, per exemple, a les entranyables cròniques d’una atrafegada catalana en terres sueques que trobem a "Viure a Estocolm" (vegeu aquí), o a les reflexions
Estic convençut que agafats un a un deuen ser bellíssimes persones. Vull dir que si per un atzar coincidís amb qualsevol dels tres a la mateixa taula en el tec d’un casament, posem per cas, m’ho passaria de conya i segurament trobaríem més d’un tema d’interès comú per xerrar. La pega és quan s’engiponen la disfressa partidista i es posen a exercir els seus papers
Els qui em coneixen saben que malgrat la meva façana d’home assenyat solc ser bastant bèstia quan faig conyeta d’alguns costums socials nous i de la perversió del llenguatge que arrosseguen. Em fa molta gràcia, per exemple, quan algú que estava aparellat m’explica que "ha conegut una altra persona". Si és una dona qui m’ho diu li responc:
Ja he escrit altres vegades que els que ens dediquem a aquest curiós ofici de comentar públicament llibres d’altri el dia que tenim menys feina de tot l’any és Sant Jordi. Almenys en el meu cas ja que és ara, per Setmana Santa, quan em toca pencar de valent repassant totes les novetats que les editorials m’han anat enviant i fent els articles de resum
(La sèrie comença aquí) La primera notícia sobre Eduardo Criado em va arribar a través de la ràdio dels anys cinquanta. Tenia una veu molt característica i sovint intervenia com a actor en les transmissions d’obres de teatre -"Teatro invisible" i "Radioteatro" n’eren els noms- que feia Ràdio Barcelona. Per aquells anys simultanejava dues feines:
Estimada Tina: Un dia de fa molts anys -mira, va ser a principis de 1972, calcula…- jo estava visitant unes obres de reparació que l’empresa del meu pare feia en un taller de polimentació de culleres, forquilles i altres estris per l’estil que hi havia al carrer del Regomir, a tocar d’on ara hi ha el Pati Llimona (*). Crec recordar que
Aquest mes de març ha portat la notícia de la mort de dos homes que no vaig conèixer personalment però que han tingut una certa presència en determinats moments de la meva vida. Coincidien en el nom: els dos es deien Eduardo (o Eduard, perquè eren catalans). L’un era Eduardo Tarragona, procurador en les Corts franquistes pel denominat "tercio familiar" (els altres dos
L’escena sembla extreta d’una novel·la de Charles Dickens però puc assegurar que és rigorosament certa. Jo en vaig ser el protagonista i és, segurament, el record més llunyà que tinc de la meva infantesa. Som a l’any 1954 o a tot estirar 1955. A l’“Academia Aguilar”, una escola de pis del carrer Ponent -a tocar d’on vivia el Terenci– regentada
Dels vint-i-tres apunts que he publicat al llarg del mes de març els 10 més visitats han estat els següents: * 1) Els del Circ Cric ja n’estan fins als collons. (vegeu-lo aquí) * 2) Sobre l’autodeterminació i l’Estatut. (vegeu-lo aquí) * 3) La cullera de Cullera. (vegeu-lo aquí) (n’hi ha més) * 4) El País i "Lola" (o