Totxanes, totxos i maons

Tot ahir i tot avui uns quants amics, coneguts i companys de la feina sabedors de la meva tirada cap a la ironia i el sarcasme m’han preguntat què pensava del famós reportatge de TeleMadrid.

Aquell gran exemple d’honradesa periodística i de servei a la veritat que analitza la persecució del castellà i com viuen de discriminats a Catalunya els castellanoparlants, pobres. I a tots els he contestat el mateix: "No l’he vist. I, si puc evitar-ho, no penso veure’l".  (n’hi ha més)

De fet els motius per no veure’l són els mateixos que ja he exposat alguna altra vegada aquí mateix quan comentava que a casa no escoltem mai la COPE, ni llegim El Mundo, ni veiem Antena 3 (ep, tret dels migdies a l’hora dels Simpson).

Podria dir que el metge, a l’A. i a mi, ens prohibeix les enrabiades. També podria argumentar que a la nostra edat sabem positivament que ens queden molts menys anys per viure que els que ja portem a les costelles i que, per tant, hem de ser molt selectius a l’hora de decidir com aprofitem el nostre temps.

Per això tant l’A. com jo quan per la ràdio o la televisió surten parlant l’Aznar, el Rajoy, l’Acebes, el Piqué o algun altre membre d’aquesta llopada abaixem el volum o canviem de programa. Ja sabem el que ens diran i, francament, poder passar-nos perfectament sense escoltar-ho. Que ningú ho interpreti com passotisme, en absolut. És qualitat de vida. I evitar en la mesura del possible la contaminació mental.

I d’altra banda val a dir que fa molt de temps que ja no ens cal escoltar a tota aquesta gentola per tenir ben clar que Espanya no ens convé i que com més lluny la situem en el nostre entorn quotidià, millor.

Pel que fa al PP i a l’opinió que ens mereixen els seus dirigents, la gent del seu entorn i la seva manera d’entendre la política prefereixo no dir res. Bàsicament perquè em sortiria un exabrupte de massa gruix pel respecte que es mereix aquest Bloc i les persones que el llegeixen.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!