Cruïlla Guillem Tell-Balmes. Primera hora d’aquesta tarda. El semàfor s’ha posat vermell i jo m’he aturat darrere d’un taxi. Just al seu costat s’ha aturat una moto de petita cilindrada amb un noi al manillar i una noia de paquet. Són joves. Ho han de ser, vaja, perquè per sota del casc mal ajustat del
Quines coses… des d’aquest matí tots els butlletins informatius i webs de les emissores i cadenes de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió obren amb la notícia, generada per l’agència Efe, del dèficit final del Fòrum Barcelona 2004. Una xifra que supera els 700.000 euros i que, per tant, multiplica per dos la que l’alcalde
“Per tant, independentment de si té tota la raó o no, algú dubta que el poder judicial anul·larà la llista d’Aukera Guztiak? A algú li ha passat pel cap pensar que les decisions del poder judicial poden ser diferents de les de l’Estat?”. Fragment de l’article “Independència judicial? No fem riure!”, d’Iu Forn, publicat al
Curiosos dies, aquests… Deu ser que l’actualitat diguem-ne habitual alenteix el seu ritme i que, en conseqüència, els serveis informatius han de buscar-se la vida per cobrir la seva part de l’expedient, però tinc la impressió que des de fa uns dies els eixos de l’actualitat passen principalment per les situacions terminals de tres persones malaltes: la senyora Terri
M’arriba “33 rpm”, una nova revista en català que com a subtítol exhibeix una frase d’allò més prometedora: “Fem cultura pop”. Curiosament, la coberta diu que és el número zero -abril 2005, 3,90 europàfies- tot i que em consta que aquest exemplar inaugural s’ha distribuït, com a mínim, a les llibreries d’unes quantes grans superfícies.
Suposo que no faig cap descobriment si dic que una de les característiques que més percebem els barcelonins és que el nostre Ajuntament és una formidable maquinària de propaganda i autobombo, l’imperi dels publicitaris i dels comunicadors. Per això em va sobtar tant que el dia de la famosa rua de Carlinhos Brown pel passeig de
“… Com vostès van llegir abundantment fa alguns mesos, a Guadalajara, capital de Jalisco, aquesta idea no va quedar tan clara: allà Catalunya era Espanya, la cultura catalana era bilingüe com a mínim, en castellà com a màxim. (…) A Frankfurt, suposàvem alguns i encara suposem, això no serà ben bé igual: Frankfurt és Europa,
Potser sigui perquè en Pau Vidal acaba d’inventariar un centenar de paraules i expressions catalanes en perill d’extinció (tant de bo només en fossin cent!) però el cert és que des de fa un temps procuro esmolar l’oïda a la percaça de mots dignes de ser rescatats del desús. Per això quan aquest matí a les sis
“… el primer punt per aclarir consisteix a saber què és allò que s’hi convida, una cultura o una literatura. En els set anys que hi he anat, des del 1998, el record em diu que allò que hi he vist són literatures convidades, no pas cultures, i que els protagonistes han estat els llibres
Des de fa una pila d’anys un dels plaers sense colesterol que ens permetem l’A. i jo és no deixar passar el dia sense haver resolt, junts o cadascú per la seva banda, els dos encreuats de La Vanguardia: el de l’estimat amic Màrius Serra i el del no menys estimat Fortuny. D’en Màrius ens agrada l’encert amb què manté
Avui, dia de Sant Josep, compleixo 55 anys i em fa il·lusió poder deixar-ne constància en aquest Bloc ja que, a part de la màgia dels aniversaris acabats en zero o en cinc, és el primer 19 de març en el que disposo d’aquesta curiosa i excitant finestra sense límits aparents. Desconec si textos de caire
Aquests dies que, intrigat i il·lusionat, estic a punt d’ingressar en la galàxia iPod he reflexionat una mica sobre els canvis que ha experimentat en els darrers quaranta anys la meva (i, suposo, de mooolts altres) manera d’escoltar música enllaunada. Uns canvis que, indiscutiblement, descriuen una trajectòria cap amunt tot i que no amago que hi
Ahir, mirant el TN-Vespre, ja em va semblar que els ulls no m’enganyaven però he preferit esperar fins aquest matí per confirmar-ho del tot. Resulta que el director barceloní Vicente Aranda va presentar a la premsa de Madrid la versió cinematogràfica del Tirant (bé, de fet el que va presentar va ser una cosa denominada “Tirante
No només l’Ovidi es va morir fa deu anys. També per aquelles mateixes dates -el 15 de febrer, més concretament- ens va deixar Guillem d’Efak damunt del qual ha caigut una llosa de silenci encara més pesant que la del cantant d’Alcoi. He trobat una pàgina web mallorquina que el recorda. Potser si fem córrer la veu…
Com cada any per aquestes dates els que ens dediquem a parlar de llibres en els papers vivim immersos en la síndrome de Sant Jordi. Presentacions de llibres, reunions de jurats, articles sobre les novetats editorials, declaracions diverses i altres “bolos” per l’estil s’acumulen en l’agenda d’aquests dies en aparença encara llunyans, però no, de la festa