L’amic del qual ja he parlat en aquest Bloc altres vegades m’ha subministrat una altra perla per al meu àlbum de notícies culturals insòlites. Sembla ser que l’escriptor Jordi Coca ha publicat en una revista d’àmbit local un altre article crític -ja se li comptabilitzen més d’una trentena- sobre el Teatre Nacional de Catalunya. La novetat és
La secció “Engrunes” que cada dia escriu en el diari Avui en Joan Oliver arriba avui a nivells gairebé excelsos tot parlant de les eleccions a l’Iraq, de la treva aparent entre palestins i israelians i de les tongades de formigó tirades per tapar l’esvoranc del barri del Carmel. El trobareu aquí. (Anterior “Per a la carpeta dels
Abans de la guerra: “Som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol”. Anys seixanta: “Som més que un club”. Anys vuitanta: “Som el que som i representem el que representem”. Segle XXI: “Som els que quedem i representem (amb sort) l’edat que tenim”.
L’escena passa un diumenge d’estiu de 1966 en un bosc molt proper a Palau de Plegamans que ara deu ser ja un carrer amb cases a banda i banda. Retingueu la data, si us plau: 1966. És a dir, l’any de la bomba de Palomares, de la Caputxinada, de l’arribada al zoo de Barcelona del
No sóc dels qui se l’agafen amb paper de fumar, que consti, però els seguidors d’aquest Bloc ja deuen haver percebut que si alguna cosa em posa a cent és el progressisme de boquilla i el cosmopolitisme de via estreta. Tant, d’estreta, que la majoria de les vegades només admet un sentit i no el
A propòsit de “Memòria de mis putas tristes”, l’última novel·la de Gabriel García Márquez (que no va agradar ni a Gregorio Morán ni a Mihály Dés, director de “Lateral”), se m’acut reproduir aquí un comentari que algú que ara mateix no recordo em va fer arran d’”Eyes Wide Shout”, el film pòstum de Stanley Kubrick,
En el seu article de dissabte passat a La Vanguardia Gregorio Morán li fotia canya al darrer llibre de Gabriel García Márquez “Memoria de mis putas tristes”. Com que no estic d’acord amb tot el que hi diu i, a més a més, els eixerits de can CondeGodo fan pagar per accedir als continguts del seu web
Potser era jo, que badava, i resulta que acabo de descobrir la pòlvora però em sembla que, si més no durant el cap de setmana (que és quan puc dedicar un cert temps a la música) el forat que havia deixat la desaparició de Hit Ràdio el podrà tapar amb notable eficàcia RAC 105. Aquest mateix matí de
Això li deu passar a tothom, suposo. De vegades sorgeix un tema sobre el qual m’agradaria dir-hi la meva i, mentre m’hi poso, resulta que algú se m’avança, ho fa millor que jo i, a més a més, esgrimeix arguments molt similars als que jo hauria utilitzat. I com que la cosa de l’ego fins ara la
Glups! Ara que semblava que la cosa es podia encarrilar. Quina colla d’ases…
Pels noticiaris de la televisió veiem dia sí dia també imatges de manifestacions a l’Afganistan, d’acarnissades batusses a l’Iraq o, ara mateix, de la rebuda feta a Rabat als reis d’Espanya. I sempre amb una constant: els carrers són plens a vessar de gent de totes les edats (i generalment homes). A la vista d’això -que
Una de les coses que més m’admiren de la pel·lícula és el control que en tot moment Isabel Coixet té sobre la història que porta entre mans. La seva mirada, filtrada per una càmara que gairebé mai està quieta, manté perfectament l’equilibri sense caure en el melodrama, en la llàgrima fàcil. Un perill que, certament, li
Aquests dies he tornat a veure “My life without me”, la pel·lícula d’Isabel Coixet guanyadora del Premi Nacional de Cultura en la modalitat de cinematografia. Si no m’he descomptat, la d’ara és la quarta vegada que veig aquesta pel·lícula que no em reca gens de qualificar de petita meravella. La primera va ser, com Déu
Tinc un bon amic que, sabedor que de tant en tant escric coses, em passa notícies insòlites. Ja en vaig fer esment aquí i aquí. Doncs bé, ara m’acaba de dir que en una emissora el nom de la qual, dissortadament, no recorda, ha escoltat un programa dedicat al món del teatre en el qual NO ha sonat en
“… Submergeixin-se en l’opinió publicada catalana i parin atenció a la cançoneta que amb motiu del pla Ibarretxe ha compost el progressisme finolis. Du per títol “Quina llàstima, ara que anàvem tan bé…” i denuncia que, quan amb Zapatero (que és, com tothom sap, l’home més bo sobre la terra) començàvem a tocar el cel amb