Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

17 de gener de 2005
0 comentaris

Una petita meravella: “My life without me”, d’Isabel Coixet (i II).

Una de les coses que més m’admiren de la pel·lícula és el control que en tot moment Isabel Coixet té sobre la història que porta entre mans. La seva mirada, filtrada per una càmara que gairebé mai està quieta, manté perfectament l’equilibri sense caure en el melodrama, en la llàgrima fàcil. Un perill que, certament, li rondava de prop, ateses les característiques de l’argument.  (n’hi ha més)

 

D’altra banda, “La vida sense mi” no seria la meravella que és sense el concurs dels seus actors. I molt especialment de les seves actrius. A cadascú li toca, com a mínim, una escena de lluïment. Senzillament perfectes per la seva concisió i intensitat les escenes amb el metge, dos moments per recordar molt de temps. Deborah Harry (us sona, oi? és Blondie), en el paper de mare d’Ann, té també el seu moment de plenitud quan evoca com va celebrar el seu últim aniversari. Amanda Plummer, l’amiga obsedida per les dietes, captiva l’atenció de l’espectador cada vegada que es planta davant de la càmara. El primer encontre amb Lee (Mark Ruffalo), l’home que s’enamorarà d’Ann, es produeix en una bugaderia, un escenari que no és pas nou en l’obra de Coixet. L’escena és un prodigi de concissió narrativa: impossible expressar més coses en menys metres de cinta. El monòleg de Leonor Watling, aguantant perfectament cinc minuts de càmara fixa, és de traca i mocador…

… I, pertot, Sarah Polley. La inoblidable Ann que, asseguda en una cafeteria que ens remet a Hopper, escriu amb un bolígraf prestat d’una cambrera -el de fer la bono loto que l’alliberarà del davantal i dels clients poca-soltes- la llista amb les deu coses que ha de fer abans de morir-se. La inoblidable Ann que ens reserva un seguit de moments per al record dels quals en destaco un parell: la gravació de les cintes de felicitació d’aniversari per a les filles i el joc, també amb les nenes, damunt del llit simulant que estan totes tres dintre d’una barca a mercè del corrent d’un riu (precisament la pel·lícula està basada en un conte de Nancy Kinkaid titulat “Pretending the bed is a raft”).

Abans d’acabar vull fer esment a un detallàs que la senyora Coixet reserva per als amants de la música dels Beach Boys: en tres moments de “My life without me” sona la cançó “God only knows”, de l’àlbum “Pet Sounds”. La primera vegada la cantusseja Ann… mentre en el televisor de la seva roulotte veiem que fan un programa dedicat als surfistes. La segona vegada la interpreta un cor infantil com a música de fons mentre Ann, Don i les nenes se’n van de picnic a descobrir el mar. La tercera la torna a cantussejar Ann mentre espera Don prop d’un embarcador.

Isabel Coixet no ha fet un cant a “l’enyor de demà”. Ha fet una pel·lícula en la que se’ns parla d’esperança. De fe en la vida. O, més exactament, de fe en la continuïtat de la vida més enllà del nostre trajecte particular. De fe en la continuïtat de la nostra felicitat en els que es queden i ens estimen. En aquells que hem estimat…

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!