Totxanes, totxos i maons

Des de fa un any aproximadament a la feina tinc un nou amic: en Martí Porter. En Martí és fill de Miquel Porter, un home que a més a més de ser un patriota d’idees clares i conviccions fermes, atresorava uns enormes coneixements del món del cinema (que el fill ha heretat en bona part), va ser un dels fundadors d’Els Setze Jutges i, per les poques ocasions que vaig tenir de tractar-lo personalment, puc afirmar que era una gran persona.

Per cert, amb el nom i el cognom del meu amic es pot fer un magnífic contrapet –“Partí morter”- que, meravelles dels jocs de paraules, ens parla d’una persona de creences fortes (capaces d’esberlar el ciment) i ben arrelades.

En Martí està casat amb una xilena i de tant en tant se’n va amb tota la família -tenen dos fills- a passar una temporada a la terra de la seva muller. El darrer viatge el va fer entre finals de desembre i mitjans de gener d’enguany i com a testimoni d’aquells dies -i de la seva profunda estimació per Xile- ha escrit un llibre molt breu, essència pura, i summament interessant.

Es titula “El bé comú i les torres bessones (Crònica xilena)” i l’han editat les Edicions del Garbell de La Garriga, el poble on Martí i els seus viuen des de fa setze anys. (*)

El llibre és ple d’escenes colpidores (penso en el retrobament, trenta-cinc anys després, de la colla d’amigues de joventut de la seva dona, totes forçades a l’exili), de records i de reflexions sobre l’experiència xilena escrites des de la perspectiva d’un home que estima per damunt de tot la llibertat i que ve d’un país, el nostre, que històricament tampoc se les ha mamat gaire dolces.

En Martí Porter -un dels molts anagrames que es poden fer amb el seu nom i cognom seria “portar mèrit”– no és ni un il·luminat carrincló, ni un predicador de via estreta, ni un poeta de secà. Si jo l’hagués de definir -sobretot després de llegir aquest llibre- el posaria en els rengles dels homes amb esperança. I em sembla que, d’aquests, ens en calen una bona pila.

Acabo l’apunt reproduint un fragment d’aquesta recomanable crònica xilena. L’he triat perquè ve a confirmar una idea que fa molts anys defenso amb convicció: no som d’on hem nascut sinó del lloc on ens agradaria morir.

“Pensava, un dels darrers dies de la meva estada: per què m’agrada tant, aquest país? M’agrada perquè, citant el poeta de Roda de Ter, tot hi està per fer i tot hi és possible. M’agrada perquè hi ha molts avis de discurs apassionat, incorruptible, com aquells vells catalans que et pots trobar a Tolosa, o a Montpeller, o a Perpinyà, visca la República!, no passaran! M’agrada perquè hi ha molts adolescents que no acceptaran una socialdemocràcia domesticada si no els expliques molt, però molt bé, per què l’haurien d’acceptar. M’agrada perquè els nens xilens riuen molt i et miren net i directe a la cara. M’agrada perquè encara et pots perdre en una platja deserta, perquè encara et pots morir de fred o de gana als Andes, perquè encara pots esperar miracles al desert, perquè encara pots triar entre cinquanta o més menes de patates diferents a Chiloe.

Quan sigui gran, amb la meva dona, me n’hi aniré a fer-m’hi vell.”

—————————————————————————————–

(*) Als qui estigueu interessats a aconseguir el llibre -sospito que la seva distribució a llibreries és més aviat precària- segurament us serà útil l’adreça de correu electrònic de l’editorial per demanar-lo: gar@gar.cat

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!