Totxanes, totxos i maons

No fa gaire ja vaig exposar de manera ben entenedora (vegeu aquí) l’opinió que em mereixen els partits polítics en general i els que es presenten a les properes eleccions en particular. Em sap greu però quan es té una edat cal anar al gra; les fineses i els metàfores són una pèrdua de temps.Si repasseu aquell apunt veureu que l’A. -que és una santa- em va convéncer de no abstenir-me el proper 9 de març. Em quedava l’opció del vot en blanc, que contemplava amb simpatia, però després de l’article de Pasqual Maragall sobre el tema ja m’he convençut que he d’anar a votar. (És curiós com un individu amb tan poca sensatesa com el senyor Maragall li pot fer tanta gràcia a la gent. A mi no me’n fa gens ni mica)

Doncs bé, posats a votar a l’A. i a mi ens queden ben poques opcions per triar -més concretament dues, i amb la pinça al nas- i com que cap dels dos n’està del tot convençut el que farem és omplir un sobre amb la papereta de l’opció “X” i un altre sobre amb la de l’opció “Y”, barrejar-los i repartir-nos-els sense saber de manera concreta qui diposita cada vot a l’urna.

Sense cap mena de dubte és un mètode ideal per a parelles ben avingudes i sense un entusiasme electoral declarat per ningú. El mètode “Totxanes”, com si diguéssim.

Així, durant els propers quatre anys quan algun institut oficial d’estudis d’opinió em faci una enquesta faré el que sempre faig: mentir. El bo del cas és que en aquesta ocasió mentiré de manera plenament justificada.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!