Totxanes, totxos i maons

(la sèrie comença aquí)

Ho dic tal com ho sento: si el meu nom té alguna petita rellevància en el món de la literatura catalana actual no tinc cap dubte que ho dec a la meva presència en el suplement de Cultura de l’Avui. Tot el que faig o he fet ha vingut després i gràcies a la tribuna que em proporcionaven les seves pàgines. No em fa res d’admetre-ho perquè és la veritat.

Jo mai de la vida he pretès fer-me passar per un crític diguem-ne acadèmic per la senzilla raó que no ho sóc. Els seguidors d’aquestes Totxanes ja saben que el meu pas per la Universitat va ser per estudiar l’ofici de construir edificis, no pas Filosofia i Lletres, Filologia o alguna de les carreres tradicionalment lligades als afers de la lletraferimenta.

Puc dir, per tant, que la meva escola ha estat el suplement cultural d’un diari. El diari Avui. Un dels pocs, per cert, que encara es poden llegir sense que et pugin els colors a la cara per la indignació o la vergonya aliena. I no me’n dono de menys quan he de pregonar-ho. Ben al contrari.

A part d’aquest component d’aventura personal per camins poc coneguts d’un aparellador agosarat i ferit de lletra puc dir també que aquests divuit anys de parlar de llibres sota la direcció de David Castillo han estat una experiència de llibertat digna de remarca ja que en cap moment he sentit que es limités la meva opinió o que se m’induïs a parlar en un determinat sentit sobre algun autor o algun llibre en concret. Les equivocacions i les mancances, per tant, se m’han d’atribuir íntegrament. L’únic que des de la direcció se m’ha demanat ha estat respecte i educació. I que se m’entengués. I crec que ho he complert.

L’aventura, però, no s’acaba aquí. Com diu el títol d’aquesta sèrie d’apunts amb la marxa de David Castillo es clou una etapa brillant i històrica de divuit anys però en comença una altra comandada per la gent de la secció de Cultura del diari que prendrà el relleu del nou suplement de l’Avui a mitjans de setembre.

Serà un nou projecte del qual sé encara pocs detalls però que, pel que se m’ha explicat, considero que és summament engrescador. Tinc la sort, a més a més, que els nous responsables continuen dipositant la seva confiança en les meves opinions sobre els llibres que van traient els narradors de casa nostra. Què més puc demanar?

Gairebé puc assegurar que no tindré ni forces, ni humor ni ganes per mantenir-me al peu del canó una altra tongada de divuit anys però espero que el temps que pugui seguir fent aquesta feina sigui tan positiu i agraït com el que he viscut fins ara.

I posat ja en el paper de pre-iaio sentenciós, rondinaire i, ai las!, un pèl bufanúvols acabaré l’apunt fent una recomanació als nous responsables del suplement: feu equip. Ja sé que en els temps del correu electrònic és complicat mantenir amb els col·laboradors externs una relació a base de contactes directes més o menys sovintejats per compartir idees i complicitats. Però crec que tots els esforços que feu en aquest sentit tindran un resultat positiu pel projecte i pels qui li van donant forma dia a dia. Tant dintre com fora de la Redacció.

De fet si alguna cosa hagués de posar en el plat negatiu de la balança d’aquests divuit anys seria sens dubte la manca de gestos per part del responsable del suplement per promoure un coneixement més ampli entre companys que una setmana i una altra compartìem espais en les mateixes pàgines (*).

Posaré un exemple futbolístic d’aquells que li agraden al David Castillo (encara que jo em remetré al món culer): en l’època del “Dream Team” de Cruyff quan Bakero agafava la pilota al mig del camp no li calia mirar a l’extrem abans de passar-la. Sabia perfectament que el Txiki ja havia començat a córrer la banda per controlar-la i després centrar-la cap a l’Stoichkov que ja estava amb la canya a punt davant del punt de penal. Ho feien sense mirar-se però després del gol feien la pila del greix celebrant-lo fosos en una abraçada.

No sé si la metàfora és exacta però se m’entén, oi?

——————————————————————————-

(*) Si se’m permet aquesta crítica la faria extensiva a les respectives direccions del diari. Costa de creure però en aquests divuit anys de relació amb el suplement de Cultura de l’Avui no he tingut MAI ni un sol contacte -ja no dic reunió- ni amb els directors ni amb els subdirectors en la meva condició de col·laborador habitual i de llarg recorregut. Això crec que no és bo.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!