Totxanes, totxos i maons

(la sèrie comença aquí)

Dels veïns de la meva escala n’he parlat més d’una vegada en aquest Bloc. Per exemple, quan vaig explicar una trapelleria matinera del veí del quart primera un dia d’hivern en el que tot el jardí va aparèixer amb mig pam escàs de neu (vegeu aquí), un altre dia vaig evocar els alegrois i rialles dels primers matins de Reis (vegeu aquí) a l’escala i encara un tercer dia vaig explicar amb orgull una història anònima d’estenedors i roba estesa (vegeu aquí) que, quan hi penso, encara m’emociona.

A l’escala de casa nostra vàrem tenir la sort d’aplegar-nos des del principi una majoria de parelles d’edat, caràcter i maneres de pensar bastant similars. Això va fer que de seguida connectéssim.

Encara que l’A. i jo ja portàvem el noi gran de casa incorporat en el kit familiar quan ens hi vàrem instal·lar (i el noi petit a punt d’arribar-hi), a la majoria dels pisos varen començar a arribar els fills poc després i això va propiciar que durant els primers quinze o divuit anys el jardí de baix -que compartim amb dues escales més- semblés, progressivament, el pati d’una llar d’infants, d’una escola de Bàsica i d’un Institut.

Junts vàrem celebrar unes quantes gestes pirotècniques aprofitant les revetlles de Sant Joan i de Sant Pere. Durant tres o quatre anys, a més a més, en el solar on ara hi ha l’escola SEK (a prop de la ja desapareguda font de la Cabreta), vàrem organitzar, si fa no fa per aquestes dates, sengles calçotades per a ús exclusiu dels veïns de l’escala. Unes calçotades que, per cert, encara recorden els més vells del barri.

Algunes famílies del començament han marxat però la sort ha estat que, en la majoria dels casos, qui els ha substituït ha sabut integrar-se sense gaires dificultats tot i que, lògicament, els temps han canviat moltíssim i ara, amb la majoria dels fills ja emancipats, els contactes entre veïns són molt més esporàdics -a l’ascensor, al terrat mentre estenem la bugada, a les dues o tres reunions anuals…- i les converses cada vegada toquen més, ai las, el tema dels néts que no pas el dels fills (que ja hi va implícit, és clar).

El barri ha canviat al mateix ritme que la ciutat. I que nosaltres, evidentment. Per exemple, al principi des del gran finestral de l’habitació dels nois davant del qual ara faig el meu quart d’hora matinal de bicicleta es podien veure els aparells que aterraven a les pistes del camp d’aviació del Prat. Això ja fa una pila d’anys que no és possible i encara sort que entre edifici i edifici m’ha quedat un tros de mar que difícilment ningú em taparà. I un afegitó, afortunat al meu parer: la punta del gratacels de Jean Nouvel de la plaça de les Glòries.

Amb major o menor mesura i fortuna, tots plegats hem anat acumulant greix, arrugues, alopècia i artrosis que procurem suportar amb estoïcisme. No ha d’estranyar-nos gaire, doncs, que l’edifici també demani les seves atencions encara que ens sàpiga greu pel que representa d’enrenous i de gratar-nos la butxaca.

Dijous vinent tocarà decidir què fem a propòsit de l’enrajolat del terrat que dóna goteres a la sisena planta i el canvi de les canyeries de l’aigua calenta. Això és només el començament, em temo. No trigarem gaires anys a necessitar una renovació de l’ascensor. I de la calefacció. I…

Amb una mica més de trenta anys de vida la casa, amb tots nosaltres dintre, s’ha anat fent gran. Figura, però, que el formigó i les totxanes poden viure més anys que les persones. Ja ho veurem…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!