Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

17 de juliol de 2019
0 comentaris

Au, vinga vinga vinga… (mig segle amb La Trinca).

Si no em falla la memòria, pels volts de Sant Jordi de 1969 -ara ha fet, doncs, cinquanta anys- vàrem començar a sentir per la ràdio el primer disc d’un trio de xicots residents a Canet de Mar que després de diversos intents amb altres denominacions van optar pel nom artístic que els va portar la sort definitiva: La Trinca.

El disc amb què varen debutar era un ‘single’ amb la cançó “La Trinca” (adaptació -molt ben feta, per cert- de ‘Lily the Pink’, una tonada molt popular en el món anglosaxó), a la cara A, i “Quin nas!”, una cançó holandesa, a la cara B. Dues cançons fresques, energètiques i optimistes a les quals el personal de l’època ens vàrem enganxar sense gaires escrùpols ni miraments.

A l’hora d’explicar les causes de la gran acollida popular de La Trinca s’han de tenir en compte uns quants noms importants. El primer va ser el de Salvador Escamilla, que va ajudar a difondre el nou grup tant com va poder des del seu programa “Radioscope”. Un altre nom a destacar (ep! i a reivindicar molt) va ser el de Jaume Picas, adaptador o creador de gran part de les lletres que cantaven. I encara un tercer nom: la companyia discogràfica Edigsa, que des del primer moment va creure en el trio.

Tant hi va creure que aquell mateix 1969 els va editar un segon disc senzill amb les cançons “Si has begut, no condueixis”, a la cara A, i “Cap aquí!, Cap allà!”, a la cara B, i al desembre sortia el primer àlbum del trio. Es va dir “Tots som pops” i tenia la particularitat que tot el material que incloïa eren temes nous, no s’aprofitava, doncs, cap cançó dels dos discos inicials. Cosa que demostrava que tots plegats -i aquells tres xicots els primers- anaven per feina.

Una feina que va començar a consolidar-se pocs mesos després, ja en 1970, quan va sortir “Festa Major”, un disc que encara avui s’escolta gratament.

M’aturo aquí perquè la història de La Trinca és ben coneguda i, de fet, jo havia pensat fer aquest apunt amb dues intencions. La primera (ja acomplerta), deixar constància del mig segle que ha passat des d’aquell debut que no em reca pas de definir com fulgurant.

La segona intenció és donar notícia que la revista Enderrock d’aquest mes publica una enquesta a cinquanta ‘personatges de la vida pública catalana’ (ho escric entre cometes i amb cursiva perquè entre aquesta cinquantena la bona gent de la revista ha volgut que hi figurés el meu nom) encaminada a definir quines serien les vint-i-cinc millors cançons de La Trinca. Un experiment que no és pas la primera vegada (ni segurament la darrera) que algun mitjà planteja i que sembla que amb el límit de vint-i-cinc preferències fa curt, cosa que demostra que en la memòria popular la petja del trio de Canet supera de sobres tots els adjectius.

(si cliqueu al damunt, la imatge creix)

De la llista de cançons destacades no us avanço cap detall perquè el millor que podeu fer és comprar la revista i sortir de dubtes acarant el que opinem els cinquanta personatges amb les vostres preferències personals. A més a més, l’exemplar d’aquest mes surt acompanyat d’un CD amb la versió íntegra de l’espectacle ‘Festa Major XXI’ (vegeu aquí) que homenatja -i reprodueix amb intèrprets diferents com el raper Valtònyc que fa el pregó o un impagable Tortell Poltrona que fa el sermó de la missa solemne- el que segurament és el disc més emblemàtic de La Trinca.

(si cliqueu al damunt, la imatge creix)

Acabo l’apunt amb una concessió (i prou): la cançó més votada de l’enquesta es “La dansa del sabre”. Hi estic d’acord al cent per cent perquè, al meu parer, es tracta de la crònica més lúcida que mai s’ha fet sobre el 23-F. Aquí sota la trobareu cantada i al final de tot us en reprodueixo la lletra:

 

La dansa del sabre

Quan escoltàvem per la ràdio
el vot de la investidura
amb tricorni i metralleta
treu el cap la dictadura
i ens quedem esparverats… garratibats

Quin cobriment que va agafar-nos
quin espant i quin canguelo
quan la veu enrogallada
va cridar “todos al suelo”
començant a disparar… ratatata

Llavors ens diuen que a València
per ‘cabar de fer la guitza
va la cosa adelantada
i un catxondo els hi organitza
unes falles pel febrer… Ai quin merder!

Ja ens veiem tots altra vegada
ballant la dansa del sabre
que si algú no se’n recorda
és la dansa més macabra
de les que es fan i es desfan… Oh i tant!

Llavors, quina nit, quina nit!
estàvem amagats sota el llit
però amb serenitat
i amb el cul apretat.
No ens poséssim pas nerviosos!
Tranquil, Jordi, tranquil
que és la Guàrdia Civil
tu tranquil.
Ai, mama, mama, mama, mama, por!

I se’ns donava la consigna
demà tots cap a la feina
“porque aquí no pasa nada”
segadors no esmoleu l’eina
que podríem prendre mal… en general

I sobretot serenitat!
Però si guanya el del mostatxo
valdrà més estar borratxo
i deixar-se de punyetes
“corre, agafa les maletes
i no paris fins a Perpinyà”… Ja s’ho farà!

I l’endemà quan va arreglar-se,
quina cosa més estranya
fins i tot els més escèptics
tots cridaven “Viva España”
i “Viva la Constitución”… mira per on!
I “Visca el rei”… ves quin remei!

I és que no saps mai
de qui carai has de refiar-te
si serà per bé o per mal
però ben segur
que mai més res no serà igual.
I és que ja ho dic jo
que viure així
amb l’ai al cor
no pot ser bo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!