Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

16 de juny de 2019
0 comentaris

Laura.

Què gran que s’ha de ser perquè t’incrustis de manera inesborrable en el record de tot un país gràcies a uns acords desguitarrats i a unes llàgrimes de pura emoció davant d’un Camp Nou ple a vessar.

Què gran que has estat, Laura Almerich!

 

————————————————————————————————

L’any 1997 Lluís Llach va escriure una altra cançó dedicada a la seva guitarrista. Dissortadament “Roses blanques“, amb lletra de Miquel Martí i Pol, no ha tingut el ressò de “Laura” però em sembla que és també un gran tema. El podeu escoltar aquí sota i al final de tot llegir-ne la lletra:

Roses blanques

(Lluís Llach-Miquel Martí i Pol, 1997)

Com un gran ram de roses blanques
el teu record que m’acompanya
de tanta llum et sóc deutor
que em sobra espai i em sobra tarda,
tot se m’emplena amb el teu nom
que repeteixo, Laura.

Ombra de mar la veu que et crida
i el vent de somnis la mirada,
penso el silenci empresonat
en els acords d’una guitarra
i tot s’emplena del teu nom
que repeteixo, Laura.

Tanta esperança compartida
fa més possible l’esperança,
rossola el temps pel tornàveu
harmoniós de les paraules
tal com rossola pel teu nom
que repeteixo, Laura.

Tots els camins per acollir-te,
tots els ressons per enyorar-te
i el teu somriure fet cançó
molt més enllà de la recança
per gronxar-me amb el teu nom
que repeteixo, Laura.

Et sé molt lluny però em convides
amb els ulls clars a recordar-te
i ara amb un gest desmesurat
faig del teu gest el meu miratge
per perdre’m sempre en el teu nom
que repeteixo, Laura.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!