Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Cicatrius (cinquanta-tresena carta a la meva néta).
Estimadíssima Mila,
Fa dies que vull escriure’t per explicar-te un fet una mica especial. Res, una cosa que li passa a tothom (o a la majoria), però que quan et toca de prop t’agafa per sorpresa i et neguiteja: fa un parell de setmanes, “fent l’indi” (expressió poc genuïna que has après aquests dies de boca meva) al menjador de casa teva, vares caure amb la mala fortuna de topar amb el cantell d’un moble. Resultat: un bon escampall de sang, una anada urgent a l’Hospital de Nens, un parell de punts al llavi d’aquests que es desfan sols al cap de pocs dies i un tràngol del qual suposo que, com és habitual en els nois i les noies de la teva edat, no treuràs cap experiència de cara al futur.
Ja t’he dit que això d’anar marcat per tota la vida de resultes d’un mal moment en la infantesa ens passa a molta gent. Em va passar a mi, que porto una discreta marca al front de quan, corrent, vaig topar contra la barana del balcó (era una mica més gran del que ara ets tu). Li va passar a ton pare, quan tot just estrenades les dents definitives es va trencar una de les del davant al pati de l’escola… Res de particular, doncs, més enllà de l’ensurt del moment i les incomoditats dels primers dies. Unes incomoditats que, m’apresso a dir-ho perquè quedi en els annals dels Isern, has suportat de manera magnífica. Certament, cinc anys és una magnifica edat per començar a ser una noia gran, valenta i soferta.
Per cert, intueixo que aquesta carta que parla de trompades, de cicatrius i de valentia no serà pas la darrera que t’escriuré en els propers dies. Deixa’m, però, que no avanci esdeveniments…
Un petó ben fort!
————————————————————————————————————-
Les anteriors cartes a la meva néta –conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista– les trobareu en l’apartat Mila d’aquestes Totxanes. Aquí, vaja.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Interessant article. Doncs sí, de nens petits ens fem moltes trompades.
Jo mateix recordo que, quan era petit, vaig acariciar un gos amb tant mala pota que li vaig posar els dits a l’ull. El gos em mossegava la ma sense soltar-la, fins que, tapant-li el nas, em va soltar, i mon pare, que era metge, em va haver de fer uns punts improvitzats fins arribar a l’hospital.
Ja aprendrà la nena, més tard, a ser bona i complidora, i que la llibertat implica prudència.
Bona tarda.
Carta tendre com sempre. I amb un final mooooolt premonitori. Quan sigui més gran la teva neta i l’avi no hi sigui no la pots pas deixar amb el dubte de : “que volia dir l’avi Joan amb aquest missatge críptic al final?”