Totxanes, totxos i maons

Tres coincidències en pocs dies  –la publicació d’un llibre, un aniversari important i una conversa recent amb un jove músic del país–  em porten a parlar avui de vinils, de cassets i de cedés. Vejam si ordeno bé el que vull dir i m’explico de manera entenedora…

Començo pel llibre: es titula “La cara oculta de la luna. Las 50 portadas esenciales del rock”, l’ha escrit el periodista gallec Xavier Valiño, l’ha publicat l’editorial Milenio i no cal que us digui que, vist el tema que tracta, és una veritable delícia per a carrosses i vells roquers com un servidor de vostès.

Embrancar-se amb llibres com aquest, amb vocació d’antologia, sempre és feina d’alt risc perquè qui més qui menys ja té feta o pensada la seva llista de preferències. Jo el primer, és clar; però no em fa res admetre que en la proposta de portades de discos que fa Valiño no he trobat grans absències i que, per tant, coincideixo en bona part de la tria.

El llibre, ordenat de manera cronològica, comença amb el primer LP d’Elvis Presley (RCA, 1956) i acaba mig segle després amb “The Blueprint 3”, de Jay-Z, (Roc Nation-Atlantic, 2009). Un bon salt en el temps entremig del qual hi trobem portades tan mítiques com el plàtan d’Andy Warhol per a The Velvet Underground & Nico, el “Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band” dels Beatles, el debut de King Crimson, “Disraeli Gears” de Cream, “Abraxas” de Santana, “Sticky Fingers” dels Stones (un altre Warhol, per cert), “Thick as a Brick” de Jethro Tull, “Dark Side of the Moon” de Pink Floyd (com no podia ser altrament ja que dóna títol al llibre) i una pila més de gent tan recomanable com Patti Smith, Supertramp, Joy Division, David Bowie, Elton John, Alice Cooper, Talking Heads, U2, Bob Marley...

M’ha agradat endinsar-me en l’estudi que ha fet Xavier Valiño perquè no s’ha limitat a explicar els aspectes artístics de cada portada sinó que parla de les persones que les varen inspirar  –fotògrafs, dissenyadors, músics, mànagers…–, de les anècdotes que en el seu moment varen suscitar i, sobretot, de les seqüeles, un fenomen molt més habitual del que podria semblar a primer cop d’ull. És a dir, de totes aquelles portades que posteriorment, ja sigui de manera fraudulenta o a tall d’homenatge, han copiat o s’han referit a les obres inicials. Un llibre molt recomanable, doncs, amb la lectura del qual viatjarem pels aspectes gràfics de la música que ens ha fet vibrar en els darrers seixanta anys.

La segona coincidència  –la fotografia–  és la de la portada del mític “Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band” dels Beatles ja que l’any vinent protagonitzarà dues commemoracions: el 31 de març farà 50 anys que el fotògraf Michael Cooper, sota la direcció dels dissenyadors Jann Haworth i Peter Blake que seguien una idea plantejada inicialment per Paul McCartney, va fer la fotografia de la portada de l’esmentat àlbum. I el dia 1 de juny es compliran també 50 anys de la seva publicació arreu del món.

La tercera coincidència  –la conversa–  la vaig tenir fa un parell de setmanes a peu dret enmig de la Rambla amb un membre d’un dels grups musicals més importants de casa nostra. Un gran professional que em va demostrar ser un bon coneixedor de la música dels 60’s i 70’s que ell, per edat, no va poder viure directament. (Ens hauríeu d’haver sentit com cantàvem ell i jo el “Mi bigote”, dels Salvajes, o el “Cerca de las estrellas”, dels Pekenikes) .

Parlant de discos li vaig explicar que jo, nascut el 1950, era de l’època del vinil i que, per tant, podia esgrimir uns quants arguments contra la gran pèrdua que va representar el pas d’aquell format al disc compacte (CD), amb el casset com etapa prèvia. Una pèrdua que jo situava en dos àmbits: el formal i el conceptual. (*)

Les dimensions dels LP‘s de vinil  (31 x 31 centímetres) permetien que els dissenyadors es lluïssin a les portades, veritables obres d’art en molts casos. Però no només era això: la mida de les carpetes permetia incloure-hi les lletres de les cançons, els crèdits del disc (els de cada tema i els generals) i, a més a més, eren el receptacle ideal per allotjar-hi, entre altres meravelles, retalls i crítiques de premsa i l’entrada del concert de presentació. Unes prestacions que en el format CD són absolutament inviables.

Pel que fa al disc entès com a obra íntegra i conceptual la irrupció del compacte  –amb la funció de reproducció aleatòria–  i, més cap aquí, de iPod va trencar radicalment amb una manera d’escoltar la música que fins aleshores ens havia anat força bé. A partir d’aquell moment (cap a finals dels 80) tot va canviar ja que de cop i volta vàrem veure que les cançons les podíem escoltar mentre fèiem altres coses com rentar plats, planxar, caminar o repassar una revista (mai, Déu ens en guardi, fer una sola cosa!). Una situació que amb el vinil, que obligava a no allunyar-nos gaire del tocadiscos si no volíem eixordar el veïnat, era bastant més complicada.

La reproducció aleatòria dels nous aparells va acabar també amb un altre bon hàbit: el d’escoltar les cançons dels discos per l’ordre que l’artista havia decidit i no pel que volia la màquina (¿us imagineu, per exemple, un “Sgt. Pepper…” o un “Dioptria” escoltat sense l’ordre que li pertoca?). Poca broma, perquè els avenços de la tècnica varen comportar, ras i curt, l’adéu definitiu al disc-concepte.

Hem arribat, doncs, a una situació cruelment paradoxal: tenim a l’abast una tecnologia ens permet fer audicions molt fidels pel que fa a qualitat… precisament ara, quan la música l’escoltem, en general, de manera desmenjada, poc atenta… Per passar l’estona i prou.

I, tanmateix, des del primer moment sembla que els músics  –talment com aquells vellets que, quan els parlen d’euros, encara han de fer el càlcul mental per trobar l’equivalència en pessetes–  han mantingut el “cànon LP” en el seu subconscient. Fixeu-vos, si no, com la majoria de CD‘s que es publiquen (aquí i a fora) mantenen una extensió de 40-45 minuts repartits entre 12-14 temes. Just la capacitat de les dues cares del vinil de llarga durada. No cal dir que en el cas dels discos compactes la durada podria depassar tranquil·lament els 60 minuts, cosa que, curiosament, es produeix en molt poques ocasions.

Acabo ja: si algú em preguntava quins invents han provocat canvis més substancials  –i que, potser, ens han passat més desapercebuts–  en la nostra manera de viure comparada amb vint-i-cinc anys enrere jo en diria dos:

* la irrupció del mòbil, que ha fet que ja no truquem “a la casa de” sinó directament a la persona que busquem.

* la irrupció de l’iTunes (i sistemes similars), que han fet que la gent ja no escolti (ni compri, quan ho fa) discos sinó cançons concretes, dinamitant de manera irremeiable aquell concepte/objecte tan estimat, almenys pels de la meva generació, que es deia disc.

————————————————————————————————————————– 

(*) Val a dir que tot això no és nou d’ara per a mi. Fa dotze anys ja ho vaig exposar en aquest apunt, un dels primers que vaig escriure. Uffff…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!