Totxanes, totxos i maons

Segurament lligo coses que no tenen tanta relació com a mi em sembla (ja em perdonareu, si no) però ara fa una estona, tot llegint a Vilaweb la informació sobre el primer Festival del Llibre Jueu que es celebra avui i demà al Palau Robert (més informació aquí), després d’haver llegit un parell de llibres sobre l’alcaldessa Ada Colau  –el de Xavier Fina i el de Joaquim Roglan—  i a les envistes d’un parell de pregons de la Mercè contradictoris l’un amb l’altre (vegeu aquí) m’ha vingut al cap una tonada vellíssima (del 1972!) que cantava Jaume Arnella i que es deia “Ai, no em diguis!”

La cançó pertany a un LP de l’esmentat Arnella que es va dir “1a Ronda de Cançons” editat, com he dit, fa quaranta-quatre anys per la discogràfica Tic Productora (un “Tic” que m’atreviria a identificar com “tradicions i costums”) i que aplega una dotzena de cançons en la majoria dels casos tradicionals de diversos països les lletres de les quals trobareu aquí.

Precisament l’única cançó que no pertany al gènere tradicional és la que tanca el disc. Es diu “Ai, no em diguis!”, la lletra la va escriure el badaloní Joan Soler Amigó, la música és de Jaume Arnella i recordo que en el seu moment va assolir una certa punta de popularitat entre allò que aleshores en dèiem “el jovent” (categoria a la qual, ai las, pertanyíem).

És un retrat satíric dels amors i desamors col·lectius del moment en el qual hi ha un parell de versos que llegits ara podrien semblar de ciència ficció  —“la joventut catalana s’ha tornat fans d’Israel”—  i que remeten a una època en què a casa nostra tot el relacionat amb aquell país estava revestit d’un encís molt especial.

Per acabar us deixo la lletra completa de la cançó perquè vegeu de què anava allò de la cançó de crítica social l’any 1972. El del meu casament amb l’A., sense anar més lluny…

Ai, no em diguis

Lletra: Joan Soler Amigó; música Jaume Arnella

Del disc “1a Ronda de Cançons”, Tic Produccions, 1972)

Les beates van a missa,
diu que els tranquil·litza molt,
les nenes de Via Augusta
van als festivals de Folk.

Ai, ai, ai no em diguis,
van als festivals de Folk.

Les dames de Conferències
vetllen pels pobres infants,
els joves petits burgesos
ara es mouen pel Vietnam.

Ai, ai, ai no em diguis,
ara es mouen pel Vietnam.

Les velletes amb rosaris,
ai com suspiren pel cel,
la joventut catalana
s’han tornat fans d’Israel.

Ai, ai, ai no em diguis,
s’han tornat fans d’Israel.

En les reunions distingides,
entre còctels i vermuts,
ara cantem amb eufòria
lo del ”No serem moguts”.

Ai, ai, ai no em diguis,
lo del “No serem moguts”.

Tinc ganes de gravar discos
per contribuir a la pau:
no vaig darrera la fama
ni del diner vull ser esclau.

Ai, ai, ai no em diguis,
ni del diner vull ser esclau.

Jo drogo les consciències
del qui va amb 600 trucat,
si la pau del cor us porto
ja em dono per ben pagat.

Ai, ai, ai no em diguis,
ja em dono per ben pagat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!