Totxanes, totxos i maons

El dimecres passat va fer cinc anys de la mort de l’escriptor Miquel Pairolí i l’endemà, dijous, Vilaweb va publicar un text meu en el que recordava la seva figura. Les presses a l’hora de preparar l’article varen fer que en el seu contingut s’escolessin algunes petites imprecisions que ara, amb una mica més de calma, he pogut ajustar.

Com que no he volgut modificar l’article inicial els ajustaments els trobareu detallats al final d’aquest apunt. L’enllaç a l’article de Vilaweb, doncs, el teniu aquí, però si us fa mandra tirar de botó dret del ratolí us el reprodueixo íntegre aquí sota.

Cinc anys sense Miquel Pairolí

(Publicat a Vilaweb el 7 de juliol de 2016)

No vaig conèixer personalment Miquel Pairolí. A la biblioteca de casa hi tinc vuit o nou llibres seus, però ja avanço que no és tota la seva bibliografia: em falten títols. Dic això perquè ningú es pensi que ara vull passar pel que no sóc, un especialista en l’obra d’aquest home que ens va deixar ara fa just cinc anys i, irremissiblement, massa d’hora. Cinquanta-cinc anys, Déu meu, no és edat per morir-se, on vas a parar.

No sóc expert en Pairolí, no ens vàrem tractar mai… i tanmateix evoco els seus escrits i la seva veu em sona molt propera. Sento que és un dels meus, vaja.

Pel que sé d’alguns amics gironins que sí que el varen tractar, Miquel Pairolí era un home retret i seriós, d’hàbits solitaris i no gaire amant de la martingala que –almenys en altres èpoques; ara m’atreviria a dir que ni això– solia acompanyar l’ofici de lletraferit. M’agrada que fos així. I ho entenc, perquè una obra com la seva, en la que hi trobem assaig literari, narrativa de ficció, periodisme, biografia, dietaris i fins i tot una incursió en el món de la literatura dramàtica, fóra molt difícil de desenvolupar sense una equilibrada combinació d’exigència, seriositat i rigor. Parlo gairebé d’una mística.

Una sòlida base literària i humanística

Els seus estudis inicials sobre Pla o Giuseppe Tomasi de Lampedusa i sobretot, el conjunt d’articles —ell els denomina “notes i converses de literatura”— que va aplegar ara fa deu anys en el llibre “Exploracions” (CCG Edicions, 2006), on demostrava que el seu àmbit d’anàlisi no es cenyia només a la literatura d’aquí sinó que abastava “de Plató a Steiner”, tal com pregona el nom de la segona part del llibre en la qual ens parla de gent tan fiable com Turmeda, Gasch, Gide, Petroni, Stevenson o Sciascia. Els seus estudis, dic, m’han aclarit un munt de coses i m’han orientat no només com lector sinó també com persona que en alguna ocasió ha hagut d’emetre opinions sobre tal o qual autor. En Pairolí, home dotat d’una sòlida base literària i humanística, no m’ha fallat mai.

Algun dels seus llibres, penso en “El manuscrit de Virgili”, m’ha sorprès tot just començar, m’ha engrescat al llarg de la trama… i m’ha fet enrabiar quan he arribat a l’epíleg. En tot cas, i a discreció del que pugui pensar en lectures posteriors (que em comprometo a mi mateix de fer ben aviat) de l’esmentat llibre, és evident que Pairolí és un autor que no et deixa indiferent. Que t’atrapa i et fa seu perquè sap que en saps i et tracta, lector, com un igual. És per això que t’estimes el que escriu, ho vius i en el mateix viatge li ho agraeixes.

Un passeig per la Girona vella

A finals de desembre de 2010, quan ningú podia imaginar que ens deixaria pocs mesos després i jo encara estava sota l’impacte del seu esplèndid dietari “Octubre” (Acontravent, 2010), vaig visitar Girona amb una doble intenció: contemplar el quadre de Martí Alsina “El gran dia de Girona” que aquells dies s’exposava a l’Auditori Josep Irla de la Casa de la Generalitat i seguir l’itinerari que, amb el títol “Girona, carrers i ombres”, ens descriu a partir de la pàgina 109 d’“Octubre”.

Un itinerari que comença arran de riu –a la font del Peix erigida en homenatge a Verdaguer a tocar de la plaça de Catalunya (un indret no gaire ben resolt urbanísticament, per cert)— que continua pel carrer dels Vern, un racó amb regust vagament napolità, i que s’acaba a la plaça dels Lledoners, a tocar del Museu d’Art de Girona. Són tot just deu pàgines de lectura i uns vint minuts de caminar pausadament per la Girona vella plens de referències històriques i de personatges inoblidables com el senyor Pelai Negre i Pastell o el canonge Arcelos, del qual la tieta de Pairolí va ser la majordoma.

Precisament em consta que molt pocs dies després del seu traspàs, un grup d’amics i admiradors va fer aquest mateix itinerari amb el llibre a la mà, tal com ho vaig fer jo. Un ritual que, pel que sé, s’ha repetit cada any a principis de juliol. No em negareu, doncs, que és el millor homenatge que es pot retre a un escriptor: que uns lectors segueixin devotament i fil per randa el seu text.

El passat abril la Fundació Valvi i Curbet Edicions varen publicar “La vida a la menuda. Dietaris 1990-2010”, que aplegava els tres dietaris que va publicar Pairolí: “Paisatge amb flames” (1990), “L’enigma” (1999) i el ja esmentat “Octubre” (2010). Tres llibres en un sol volum que ens ofereixen una magnífica perspectiva de com era, com vivia, què sentia i com pensava aquest home singular al qual la seva serenitat davant la sentència de la malaltia li va permetre de planificar el comiat tal com ell va voler i que, de resultes d’això, va escriure un dels articles més corprenedors i perfectes que crec haver llegit mai: “No ha estat un somni, no”. L’article amb el que s’acomiadava dels seus lectors, publicat trenta-set dies abans del seu traspàs i amb el qual es clou “La vida a la menuda”. (*)

(Per cert, si a algú li serveix de referència aprofito per dir que, tal com vaig deixar escrit en alguna banda per aquelles dates, ‘La vida a la menuda” va ser, al meu parer, el llibre català més important del passat Sant Jordi.)

‘Sense Pairolí, l’alzina persevera’

A l’empara d’aquest lema la Fundació Valvi, el diari El Punt Avui i l’editorial Gavarres han preparat un seguit d’actes de reconeixement a Miquel Pairolí que comencen justament avui, dijous, amb un acte literari i musical al Teatre Municipal de Girona en el transcurs del qual una vintena d’amics i companys seus llegiran diversos textos d’articles i dietaris. El programa continuarà el 15 de juliol amb un acte literari a Quart, el municipi on va néixer, viure i morir; seguirà el 19 d’octubre amb una tertúlia-debat a l’entorn dels dietaris de Josep Pla i Miquel Pairolí; i es tancarà, si no sorgeix cap nova iniciativa per entremig, amb una passejada literària entre Quart i Palol el matí del diumenge 6 de novembre.

No puc acabar, però, aquestes notes sense fer esment a la imminent publicació d’un llibre molt important. Em refereixo a “L’escaire rodó”, editat per Hermes Comunicacions, que recull una selecció de 252 articles de la secció diària que Pairolí va publicar, primerament a El Punt i després també a l’ Avui, entre el 2 de gener de 2000 i el 29 de maig de 2011. Un conjunt de més de 3.300 articles dels quals ara tindrem una tria essencial encapçalada amb un pròleg del periodista Manuel Cuyàs.

“L’escaire rodó” el podran comprar aquest cap de setmana amb el diari El Punt Avui. Jo, francament, no me’l deixaria perdre. Facin-me cas.

——————————————————————————————————————-

(*) Alguns aclariments posteriors a la publicació del meu article a Vilaweb:

* El text “No ha estat un somni, no” va ser escrit per Miquel Pairolí perquè fos llegit en el seu funeral. Que jo sàpiga, només el va reproduir el Diari de Girona i la revista valenciana “Caràcters”. Si el voleu llegir (cosa que us recomano ferventment) feu click aquí.

* L’article de comiat als seus lectors es titula “Teló” i va sortir publicat el 29 de maig de 2011 a les edicions d’El Punt i de l’Avui que, tot i compartir molts continguts, encara s’editaven separadament (la fusió es va produir molt poc després: a finals de juliol d’aquell mateix any, quan Pairolí ja havia traspassat). “Teló” és un article antològic, una obra mestra del periodisme d’opinió que els qui ens dediquem a expressar el nostre parer de manera pública hauríem de tenir enganxat al costat de la pantalla de l’ordinador per poder llegir-lo unes quantes vegades abans de posar-nos a dir segons quines coses. Manuel Cuyàs ho explica molt bé en el pròleg de “L’escaire rodó”: “… una declaració de principis, una lliçó suprema de com els articles s’han d’escriure i quines són les condicions que el seu autor ha de reunir.”

Aquí el teniu:

Teló

“Convideu cinc cuiners a fer un arròs a la cassola, per exemple, i cada un us el farà diferent. Els ingredients, el sofregit, el punt de cocció variaran i, apagats els fogons, us serviran cinc arrossos potser excel·lents, però diversos de sabor i matís. Els cuiners, ara, tenen molt prestigi públic, més que mai. Els columnistes de premsa, no, com els periodistes en general. Despertem moltes més suspicàcies que els cuiners i estem avesats a sentir tot de retrets tòpics i habituals, que no comentarem. Però, igual que els cuiners, els columnistes tenim les nostres receptes i cadascú elabora l’arròs a la seva manera. En aquesta secció, que es va iniciar a El Punt juntament amb el segle, hem procurat combinar quatre ingredients: sentit crític, reflexió, memòria i una mica de voluntat d’estil, que vol dir escriure els mots amb ordre i ambició de claredat. Sentit crític perquè pensem que és inherent al periodisme d’opinió. Si no hi ha sentit crític envers el poder, els abusos, la intolerància, l’explotació, el fanatisme, el periodisme tendeix a les flors i violes, que fan molt goig als prats i jardins, però no a les planes d’un diari. Reflexió com a compromís amb el lector. El columnista ha d’aportar una idea, la seva, raonada i fonamentada, que estimuli la del lector, bé sigui a favor o en contra. La columna ha de ser una incitació al pensament i al diàleg, un element, humil si voleu, perquè el lector formi el seu punt de vista. Memòria, perquè lligar caps entre el passat i el present és una de les millors maneres per entendre el que va succeint. En la història ja està escrit gran part del que vivim. Avui dia, però, travessem temps molt adversos per al sentit crític, per a la reflexió i per a la memòria. Són tres bèsties negres per als poders que ara ens governen i que ens volen dòcils, emotius i oblidadissos. A partir d’aquests criteris, entesos com un principi deontològic, és a dir, com un deure moral i professional, hem escrit aquesta columna que ara abaixa el teló. Era aquesta la recepta de l’arròs. Tant de bo els hagi estat de gust.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!