Totxanes, totxos i maons

El 6 de juliol es va morir l’escriptor Miquel Pairolí. Tenia 55 anys i una malaltia se’l va emportar en pocs mesos. De tot això ja en vaig parlar (vegeu aquí) tan bon punt vaig saber la notícia. Fins i tot vaig reproduir l’article de comiat dels seus lectors que un mes abans del seu traspàs va publicar en la seva secció dels diaris El Punt i Avui.

M’imaginava que amb el pas dels dies la memòria de Pairolí aniria fent pòsit sense sotracs, lentament…

Fa uns dies em va arribar el número 56 de la revista valenciana de llibres “Caràcters” en la qual Miquel Pairolí col·laborava periòdicament. A la pàgina 20 apareix una columna titulada “No ha estat un somni, no” que reprodueix un text que per mi era fins ara desconegut.

És el text que ell mateix va preparar perquè fos llegit en el seu funeral. Pel que em comenta el director de “Caràcters” ha aparegut, a més a més, en algun mitjà (ell em parla del Diari de Girona) i, per tant, no és inèdit.

Tenen, però, tanta força, aquests mots; desprenen tanta senzillesa i tanta pau que em sembla que haurien de ser coneguts per molta més gent ja que textos així són els que ajuden a copsar la riquesa del temps que ens és donat per viure i la profunditat del misteri de la mort.

Llegiu-lo i, si us vaga, escampeu-lo:

“Com Antoni en el poema de Kavafis, sempre acabem perdent aquesta Alexandria que hem tingut. Però no ha estat un somni, no.

Gràcies pels anys de coinvivència amb la mare, pels dies de la infantesa a Palol i per les paraules de l’avi.

Gràcies per la verdor fosca i llunyana del bosc de les Gavarres i per l’olor de la roureda i gràcies per tants capvespres en què hem vist pondre’s el sol entre el Montseny i Rocacorba.

Gràcies pel gust de les viandes i dels fruits que dóna aquesta terra, que hem pres cuinant amb saviesa humil i antiga coneixença, i gràcies pels vins que alimenten el cos i alegren l’esperit.

Gràcies per les estelades nits d’estiu, compartides amb els amics, potser ni lluny de mar.

Gràcies pel Concert per a violí i orquestra, de Beethoven, que és com dir la música, i gràcies per haver conegut Roma i Viena, Trieste i Lisboa, París i Amsterdam.

Gràcies pels llibres que he llegit i que tant m’han acompanyat sempre i, entre ells, pels més estimats, que a l’alta nit reprenia dels prestatges per tornar a un poema o a un paràgraf.

Gràcies també per les pàgines que he pogut escriure, per a mi i per als altres.

Alexandria és gran i tota plena de contrastos. Quan s’acosta la fi, el record s’expandeix com un oratge pels jardins de la ciutat i oblida els suburbis, les males hores, els dies amargs, els errors comesos, que també han existit.

A l’hora del comiat, només dos mots d’Horaci: carpe diem, amics, companys, beveu vi, gaudiu la mel. Que la vida és breu i passa, i tot és ara i res.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!