Totxanes, totxos i maons

Per a molta gent –principalment de 40 anys en avall– el nom de Nèstor Luján és gairebé desconegut. Potser, com a molt, a algú li sona com a guanyador d’un premi Sant Jordi de novel·la ara fa vint anys. I el cert és que el nom d’aquest home va íntimament lligat a la història del periodisme que s’ha fet a Catalunya a partir dels anys 40 fins a la seva mort el 1995.

Ho explicava dies enrere aquí Agustí Pons, autor de la biografia “Nèstor Luján. El periodisme liberal”, editada per Columna el 2004, i una de les persones que coneix més a fons la vida, l’obra i la influència de Luján a casa nostra.

Des de fa unes setmanes tenim un llibre que ens presenta una antologia de textos –alguns publicats, d’altres inèdits– de Nèstor Luján. Es titula “La Barcelona dels tramvies i altres textos” i l’ha publicat l’editorial Meteora que ha tingut la bona pensada de posar-se en mans d’Agustí Pons i de Jordi Amat perquè en fessin la tria de textos i la introducció.

El llibre té quatre parts. A la primera trobem una vintena d’articles de la secció “Al doblar la esquina” que Luján va publicar a la revista Destino entre 1946 i 1951, la majoria d’un to summament crític amb la política de serveis de l’Ajuntament de Barcelona. La segona part aplega una selecció de necrològiques publicades entre 1950 i 1981. Són quinze retrats de personatges com Josep M. Folch i Torres, Jaume Vicens Vives, Josep M. de Sagarra, Carles Riba, Francesc Pujols, Carmen Amaya, Margarida Xirgu, Carles Soldevila o Josep Pla, entre altres.

A la tercera part es reprodueix un interessantíssim dietari personal inèdit fins avui que comença el 15 de març de 1947 i s’acaba quaranta dies després, el 25 d’abril; és a dir, el període les festes d’entronització de la Mare de Déu de Montserrat. Aquí entrem en contacte amb un Luján jove i desinhibit que les fotia gairebé sense engaltar.

La part final de “La Barcelona dels tramvies i altres textos” és també inèdita i són uns apunts que Nèstor Luján va començar el maig de 1949 amb la intenció d’elaborar una història del premi Nadal. Un premi inspirat per la gent de la revista Destino i que s’havia estrenat cinc anys abans amb la novel·la “Nada”, de Carme Laforet.

Val la pena felicitar, doncs, la gent de l’editorial Meteora per haver publicat aquest llibre que ha de contribuir a treure de l’oblit un dels grans periodistes –sobre la seva dimensió com a novel·lista n’hauríem de parlar amb més calma (i, almenys pel que fa a mi, amb menys entusiasme)– de després de la guerra civil. Us el recomano ferventment.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!