La meva crítica de “L’àguila negra”, de Joan Carreras.

UN HOME NU, SOL I VELL

Tothom en diu ‘el solàrium’ però, realment, aquell espai no és més que una petita plaça des d’on es pot veure un tros de mar i on s’apleguen cinc o sis gandules. Hi ha un home gran que jeu sota el sol tebi de març. Té els ulls clucs i no es mou. Talment com si es volgués familiaritzar amb una mort que, per edat, ja comença a intuir que no és gaire llunyana.

L’home va completament nu, com tots els habitants d’aquest poble nudista on des de fa uns dies s’ha instal·lat. Va arribar-hi encuriosit pel reclam d’un fulletó informatiu amb una nota anònima que algú va deixar a la bústia de casa seva.

 

Solitud i vellesa

El nom de l’home és Marià. I el seu cognom Solvell, dos conceptes en un mot –-solitud i vellesa– que resumeixen amb precisió allò que és ara: un home sol que avui compleix setanta anys i que espera la visita de la persona que l’ha fet venir fins aquí. Algú que, tot i l’anonimat, ja s’imagina qui deu ser.

Des de la seva horitzontalitat inerme, Marià evoca el camí que l’ha portat fins aquí. Una vida que, en paraules seves, ‘no li ha estat ni esquiva ni obsequiosa, sinó més aviat harmoniosa i simplement consecutiva’. Una vida de setanta anys la descripció de la qual forma el gruix de ‘L’àguila negra’, el llibre amb què Joan Carreras (Barcelona, 1962) va guanyar el desembre passat el premi Sant Jordi de novel·la.

L’autor ha estructurat el llibre en capítols alterns que, per una banda, descriuen el present dels seus dies en el poble nudista, i per una altra expliquen els fets més rellevants del seu passat. Una vida que comença l’any 1943 però que, a efectes de records, s’estrena amb una visita del nen Marià amb el seu pare al Tibidabo per la mateixa època, si fa no fa, de la vaga dels tramvies de 1951.

El trajecte biogràfic de Marià Solvell ens anirà portant a moments importants de la història del país dels darrers tres quarts de segle. He esmentat la vaga dels tramvies però també hi veiem les inundacions del Vallès, la gran nevada del 62, l’atemptat contra Carrero Blanco, Puig Antich, la mort de Franco i tot allò que ha anat esdevenint-se després fins a la gran manifestació de l’Onze de Setembre de 2012.

 

El visor de la càmera

Dit això, crec que ens equivocaríem si consideràvem que ‘L’àguila negra’ s’inscriu en el gènere de la novel·la més o menys històrica. En absolut. Precisament una de les característiques de Marià Solvell és el distanciament de tot el que passa al seu voltant entès des de la mirada de la col·lectivitat. Ell és un home que centra la seva vida en la consulta de dentista que comparteix amb Tomàs, l’amic de tota la vida. Més enllà d’aquesta bombolla hi pot haver espai per a algun amor extrem (amb Teresa) i per l’amor convencional (amb Anna Maria), però sempre contemplats de manera distanciada, sense implicar-s’hi. Una mica en l’estil que dóna a entendre la imatge de la coberta: una senyoreta que ens mira amb un ull posat en el visor d’una càmera de fotografiar.

‘L’àguila negra’ és una novel·la que pot sorprendre algun lector per l’escassa condició ‘novel·lesca’ del seu protagonista i de la majoria de les coses que li passen. Passeu-me la facècia, però en aquesta ocasió n’hi hauria hagut per matar-lo, a l’editor, si en la contracoberta ens hagués parlat de ‘L’àguila negra’ com d’una novel·la ‘d’acció trepidant’ perquè crec que no és així. Marià Solvell és, de fet, un home instal·lat en la contradicció de dedicar-se intensament a un ofici que guareix el dolor dels seus pacients però que, alhora, és incapaç de reaccionar quan el dolor, el fracàs i fins i tot la tragèdia s’instal·len en el seu entorn més personal.

Després de tres novel·les molt remarcables i d’interès creixent Joan Carreras ha fet un pas endavant en el sentit de l’ambició en la seva carrera com a escriptor. Sense abandonar l’àmbit familiar com a escenari del seu relat, aquí el trobem descrivint-nos rutines pròpies de la quotidianitat amb un evident domini del seu ofici de narrador. Penso, per exemple, en l’escena a la cuina de casa seva pelant pèsols o en els diàlegs amb els seus pares ja grans.

 

Entre Job i els profetes

Fa la impressió que Carreras ha volgut centralitzar la manera de ser de Marià Solvell a partir de dos conceptes: la restitució i l’entusiasme. I aquí és on em sembla que discrepo del resultat final de tot plegat.

Des de les primeres pàgines de ‘L’àguila negra’ sabem que la vocació per la feina de dentista li arriba al nen Marià per una espècie d’epifania quan veu un home perseguit per la policia durant la vaga de tramvies al qual li falta un tros de dent. Aquesta idea de restitució de les mancances de les persones, conjuntament amb les sovintejades referències al doctor Albert Schweitzer, induirien a situar el protagonista en els rengles dels practicants de l’abnegació, del sacrifici voluntari en bé dels altres. I em sembla que no és el cas.

Pel que fa a la referència a l’entusiasme, també sovintejada –fins al punt que Carreras ha definit repetidament el seu llibre com ‘una novel·la sobre l’entusiasme’–, m’atreviria a dir que Solvell pot ser definit de moltes maneres, però no pas com una persona d’admiracions apassionades o d’exaltacions d’ànim, que són les maneres com el diccionari descriu el mot ‘entusiasme’.

El Marià Solvell que jo he conegut llegint ‘L’àguila negra’ és, per entendre’ns, un home més proper a Job que als profetes. Un home que sap adaptar-se al que li ve fent-se invisible en la majoria dels casos. La vida ‘harmoniosa i simplement consecutiva’ a què he fet referència més amunt vindria a ser això: moure’s poc, enraonar el mínim, fer front a allò que ve quan ja és inevitable.

Si fa no fa és el que el seu amic i soci Tomàs li diu a la pàgina 297, quan són a punt de tancar la consulta definitivament: ‘Vam veure com feien rei el príncep hereu de Franco. Hi va haver eleccions. Hi havia por i il·lusió al mateix temps, també decepció i oportunisme. No tens la sensació que és com si no en fóssim conscients? És com si ens ho haguéssim perdut.’

I ara, sol i vell, espera estirat damunt la gandula. Nu per fora i, sobretot, per dins.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *