Totxanes, totxos i maons

Potser us farà gràcia saber que un dels apunts més visitats d’aquest Bloc és aquest. Es titula “Carmen Broto”, el vaig escriure el 14 de juny de 2006 –aviat farà, doncs, 9 anys– i, curiosament, encara avui és rara la setmana que no aplega deu o dotze lectures.

El tema concret de l’apunt era la publicació en el suplement de Cultura del diari Avui de la meva crítica del llibre “La invención de Carmen Broto”, de Manuel Trallero i Josep Guixà, que per motius tècnics va aparèixer incompleta. De fet, però, l’assumpte ja va tenir un antecedent en forma d’apunt —aquest— que vaig penjar unes setmanes abans mentre llegia el llibre. Un apunt que vaig  titular “Escriure emprenyat”.

Ara fa uns dies, de resultes d’explicar (aquí) la visita que l’A. i jo vàrem fer al jardí del casalot del carrer Muntaner on vivia Julio Muñoz Ramonet, la gent que escriu el Bloc “Cultura en acción” va fer un apunt (aquest) sobre el magnat de l’estraperlo en el qual apareix una referència a la crònica de la nostra visita i a uns quants afers més relacionats amb Muñoz Ramonet com, per exemple, les poc edificants vicissituds del llibre biogràfic que va escriure Xavier Muñoz.

Cap al final de l’apunt la gent de “Cultura en acción” incorporaven una informació força interessant a propòsit d’una exposició. Reprodueixo exactament el que deien:

“La negra Barcelona de los hermanos Muñoz Ramonet” es una exposición fotográfica que forma parte de BCNegra 2015, la semana de la novela negra en Barcelona. Se trata de un proyecto fotográfico colectivo con imágenes que nos hablan de sus mentiras y de su expolio material y moral y que recrean el ambiente de la Barcelona de posguerra descrito en 3 libros: “Si te dicen que caí”, de Juan Marsé, “La invención de Carmen Broto”, de Josep Guixà y Manuel Trallero y “Muñoz Ramonet, societat il·limitada”, de Xavier Muñoz. Se puede visitar en la galería Barcelona Visions hasta el 31 de marzo.

Abans d’ahir l’A. i jo vàrem anar a aquesta galeria –situada als carrer dels Banys Vells, molt a prop del Museu Picasso— i vàrem poder veure les interessants aportacions que cinc experimentats fotògrafs han fet a propòsit de la Barcelona negra i deprimida que evoquen els tres llibres esmentats.

Pel que fa a la meva crítica del llibre de Manuel Trallero i Josep Guixà crec que malgrat els nou anys transcorreguts continua sent vàlida i, per tant, és interessant que la pugueu llegir íntegra. Aquí sota, doncs, trobareu el text complet tal com va sortir del meu ordinador i el vaig lliurar al diari. Vejam si us agrada:

L’ENIGMA CARMEN BROTO

(Article publicat parcialment al suplement de Cultura del diari Avui el 14 de juny de 2006)

La matinada de l’11 de gener de 1949 la prostituta Carme Broto va ser assassinada dintre d’un cotxe a cops de maça. Els criminals varen enterrar-la en un forat que prèviament havien fet en una barraca del carrer Legalitat. La matusseria dels autors, però, va propiciar que allò que havien planejat com un crim perfecte es desbaratés des del primer moment i, en conseqüència, no li va ser gens difícil a la policia trobar aquella mateixa nit al carrer de l’Escorial el cotxe ple de sang i a continuació, seguint-ne les roderes, el cadàver de la infortunada. El cas es va enterbolir quan poques hores després varen aparèixer suïcidats dos dels tres implicats en l’acció. El tercer, detingut l’endemà mateix, va ser condemnat a mort i posteriorment indultat pel “Caudillo”.

L’assassinat no hauria passat de ser un fet més de la crònica negra barcelonina sobretot perquè la premsa de l’època, poc amiga d’esventar afers morbosos, es va apressar a destacar “el brillante éxito policial” i a tirar-hi terra damunt al cap de pocs dies. Malgrat tot, pocs crims han fet córrer la imaginació de tanta gent com aquell. L’atzarosa vida de Carme Broto i la seva accidentada mort han donat joc a novel·listes com Juan Marsé o Alberto Speratti; a cronistes com José Martí Gómez, Carles Balagué, Rafael Abella, Joan de Sagarra, Santiago Tarín o l’inefable Enrique Rubio; a biògrafs com Xavier Muñoz autor d’un llibre sobre Julio Muñoz Ramonet. Recordo també la sèrie de televisió “El aire de un crimen” amb Silvia Tortosa en el paper de la Broto i pel·lícules com “Si te dicen que caí”, “La Casita Blanca” o fins i tot una de Pedro Olea de 1975 que es va dir “Pim, pam, pum fuego” i que estava inspirada llunyanament en els fets.

A força de parlar-ne tanta gent –-sovint abillada amb la disfressa de “periodisme d’investigació”— i tothom amb desitjos de trobar aspectes inèdits del crim, a la pobre senyoreta Broto me l’han feta passar per agent comunista, confident franquista, espia, traficant de droga, reina de la nit barcelonina, delinqüent comú, bisexual o dipositària d’informacions comprometedores per als jerarques del règim, entre altres delicadeses per l’estil.

Acaba d’aparèixer, però, un llibre que crec que acabarà definitivament amb tota l’algarabia que ha generat l’enigma Carme Broto. L’han escrit els periodistes Manuel Trallero i Josep Guixà i és, al meu parer, l’aproximació més sòlida i rigorosa que s’ha fet mai sobre aquell esdeveniment. Un esforç per dignificar l’ofici de periodista, vaja. El nom ja ho diu tot: “La invención de Carmen Broto” i és un directe a la mandíbula contra aquella màxima tan escampada entre la classe periodística (i també la política, no ens enganyem) que diu: “Mai deixaràs que la realitat t’espatlli un bon titular”.

Seguint el vell adagi periodístic que diu que allò que no es pot provar no existeix Trallero i Guixà s’han dedicat a analitzar tota la documentació del sumari judicial, a lligar caps i a comparar el que anaven trobant amb les quimeres que des de fa una pila d’anys s’han escrit, radiat i filmat al voltant del tema. També han fet alguna investigació pel seu compte i amb tot plegat n’han tingut prou per deixar-nos un llibre que, a part d’oferir una explicació ben raonable dels mòbils del crim, no només facilita informació ordenada i endreçada sobre les gestions policials i judicials sinó que retrata –amb un valuosíssim aparell documental complementari- com era la Barcelona de la primera postguerra. Una ciutat en la que al costat de les cues de racionament convivien estraperlistes, lladres professionals, policies corruptes i eclesiàstics viciosos.

La Barcelona de les “querides”, dels “tendidos” als toros, del Rigat, La Punyalada, El Cortijo, Bolero, el London Bar, la Parrilla del Ritz amb Bernard Hilda, La Rosaleda, el Casino Militar, Alberto Puig Palau o la “Brigada del amanecer” dels Samaranch, Sitjà, “Yeyé” Viñamata i altres espècimens queda perfectament retratada en un llibre de lectura imprescindible.

Un llibre que, això sí, demanaria al lector que el llegís fent l’esforç de passar per alt el to emprenyat, sentenciós i apocalíptic que li han volgut donar els seus autors. Un to que, al meu parer, no necessitava en absolut el llibre, prou contundent i recomanable tant pel que s’hi explica com pel fet de rebutjar frontalment una determinada manera d’entendre l’ofici de periodista basada en una pretesa superioritat moral que justifica qualsevol simplificació, tòpic, matusseria o, senzillament, sectarisme. Potser l’únic error de Trallero i de Guixà sigui que han volgut fer un al·legat contra els setciències… escrit amb un to de setciències que no es molesten gens a dissimular.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!