Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
La setmana passada els Serveis Territorials d’Ensenyament de Girona varen organitzar una visita d’una trentena de directors de centres d’aquella demarcació a l’Espai Joan Triadú que des del passat mes d’octubre està obert a la biblioteca comarcal “Terra Baixa”, de Ribes de Freser, la vila on va nàixer el mestre (vegeu aquí) fa noranta-quatre anys.
Sabedors de la notícia d’aquesta visita ens vàrem desplaçar a Ribes la Teresa Triadú, la Susanna Álvarez i jo per fer un recorregut guiat i atendre els dubtes i preguntes que els directors ens volguessin transmetre.
La jornada va començar amb la projecció de l’audiovisual de 30 minuts que va fer la Mireia Sallarés i que durant l’any i mig que l’exposició “Llegir com viure. Homenatge a Joan Triadú. 1921-2010” (vegeu aquí) ha anat fent el seu recorregut per diverses localitats de Catalunya ha servit de complement als textos i objectes de la mostra.
Un cop vist el documental vàrem fer la visita. Una visita que els tres responsables de la mostra que ens havíem desplaçat des de Barcelona vàrem anar il·lustrant amb comentaris i detalls del llarg procés de gestació i muntatge de l’exposició.
El resultat de tot plegat va ser una magnífica identificació d’aquella trentena de directors amb la figura de Triadú que projecta aquell espai que està dedicat a la seva memòria (i en l’interior d’una biblioteca, com no podia ser altrament!)
De tots els comentaris amables que vàrem recollir, però, m’agradaria destacar el d’una de les directores que, quan ja érem a punt de sortir al carrer, ens va donar les gràcies a la Susanna i a mi, ens va felicitar i ens va dir que li havia semblat una exposició “molt tendra”.
Puc assegurar que durant el llarg recorregut que l’exposició ha fet fins arribar al seu destí final —Barcelona, Vic, Sant Cugat del Vallès, Granollers i l’Espluga de Francolí— hem atès molts periodistes, hem donat peu a moltes cròniques i hem acompanyat la visita d’uns quants grups, i en la majoria de les ocasions les valoracions i comentaris que ens arribaven eren de caire positiu. Mai, però, ens havíem trobat amb algú que definís el resultat de la nostra feina fent referència a la tendresa.
I el cert és que el qualificatiu no està gens allunyat de la intenció inicial de la família de Joan Triadú quan es va plantejar de posar en marxa el projecte de l’exposició i, finalment, de l’Espai Triadú de Ribes de Freser.
No és la primera vegada que ho dic: amb Joan Triadú hem tingut la immensa sort de poder-lo homenatjar i agrair en vida tots els serveis prestats a la llengua, la cultura i la pedagogia catalana. Una cosa que, dissortadament, no passa molt sovint. Per això, quan el 30 de setembre de 2010 (aviat farà cinc anys) ens va deixar un munt d’entitats, institucions i mitjans de comunicació varen dedicar llargues gloses de reconeixement i honor a la seva vida i a la seva obra. Faltava, però, donar a conèixer el vessant més íntim de Triadú. Aquell que, potser pel seu caràcter en aparença retret a primer cop d’ull, quedava més amagat de la gent.
Precisament per això va sorgir el projecte de l’exposició “Llegir com viure…” ; per donar a conèixer aspectes més personals, familiars, domèstics del nostre home. I la via idònia per transmetre aquesta intenció era, a través de la senzillesa (en coherència amb la persona de Triadú hem defugit qualsevol temptació de caure en la grandiloqüència), apel·lar a la sensibilitat dels espectadors.
En aquest context, doncs, que algú definís tot allò que havia vist amb l’expressió “una exposició molt tendra” em va semblar el millor reconeixement a la feina nostra (comissaris, dissenyadores, realitzadora de l’audiovisual…) i a l’encert de la família de Joan Triadú a l’hora de posar en marxa aquesta iniciativa de llarg recorregut que ha acabat finalment en una biblioteca que està a tocar de l’antiga Colònia Recolons de Ribes de Freser. El lloc on, fa noranta-quatre anys, tot va començar.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
encara que els nostres molts anys fora de Barcelona no varen facilitar els contactes personals, Triadu va ser sempre present a casa nostra.
La Carme recordava amb emocio els anys de convivencia ,quan la guerra incivil, a Granollers,on la Carme ensenyava labors en dos grups escolars i el Joan, en un d’ells, feia les primeres passes (als divuit anys) com a mestre